‘Los locos’

DAVID GODINO MOLINA

Ara fa dies que em fa mandra escriure res, no és tant el fet en si com l’absència d’idees o més concretament la persistència d’una: la pèrdua del meu pare. Resulta curiós, o com a mínim a mi m’ho sembla, que un pensament pugui adherir-se de forma tan aferrissada a l’ànima d’una persona, tant és així, que es manifesta a la mínima de canvi i sense un motiu aparent.

En el meu cas, la feina m’ajuda a posar en quarantena aquests pensaments i, afortunadament o per desgràcia, la meva ocupació és un repte de grans dimensions com devia ser-ho la pedra que Sísif empenyia, un pou sense fons on puc abocar energies fins a dir prou.

Segurament, tinc malament resolta la pèrdua però, ara per ara, és la via que he escollit per tapar la ferida i, si no me’n surto, hauré de pensar a demanar ajuda d’un/a professional.

Res d’extraordinari, de fet és una conseqüència ben normal en les persones que estan immerses en un procés de dol però que a mi em serveix com a una porta d’entrada molt personal al tema sobre el qual vull escriure i que em preocupa: la salut mental i el benestar emocional.

Des de la pandèmia cap aquí se n’ha parlat i escrit de forma recurrent, del tema, i el motiu és ben obvi i per a tots/es conegut. Les afeccions de la ment s’han incrementat de forma ostensible i ara el sistema, donat a autoregular-se, hi posa l’accent tímidament.

Per copsar la magnitud del problema és necessari parlar de dades. Segons l’Organització Mundial de la Salut una de cada quatre persones patirà una malaltia mental, la majoria són transitòries i no ens ha d’alarmar però ens permet fer-nos una idea de l’envergadura del problema; d’una altra banda, el mateix organisme afirma, i això preocupa una mica més, que en el 2030 aquestes patologies seran la principal causa de discapacitat en el món. Estarem preparats/des d’aquí a sis anys per tenir cura, incloure i acompanyar a tantes i tantes persones?

No és una pregunta frívola si es tenen en compte dades com les que han anat aportant diferents mitjans de comunicació nacionals que avisen que a l’estat hi ha 10 psiquiatres i 6 psicòlegs clínics per cada 100.000 habitants.

I una última dada. En el 88% dels casos, qui dispensa les atencions i té cura de les persones és la pròpia xarxa de familiars i amics/gues. És normal que davant d’aquest panorama proliferin els/les professionals privats/des que complementen l’oferta pública.

Per tant, estem parlant, un cop més, d’una injustícia social en una qüestió tan important com és la salut mental, ja que qui té recursos es pot permetre els serveis de l’oferta privada, mentre que qui no en té acaba segrestant la vida del seu teixit familiar i relacional que els haurà d’atendre.

Dades a banda, i tot i l’increment de campanyes de sensibilització entre les quals s’inclou la marató de TV3 del 2021 dedicada a la salut mental, crec, sincerament, que encara ens queda molt d’esforç col·lectiu i molt de recorregut per fer més visible aquesta problemàtica que a tots ens afecta d’una manera o altra.

Per aconseguir-ho és vital que els partits polítics incloguin en els seus programes electorals què pensen fer per millorar la salut mental dels seus electors/es, que estableixin com s’acompanyarà els familiars que tenen al seu càrrec una persona malalta. És urgent que solucionin la manca de personal i recursos que es destinen i que són clarament inferiors als que inverteixen la resta de països europeus.

Pel que fa a Santa Coloma de Gramenet podem començar per deixar de referir-nos a “los locos” per designar el Centre Assistencial Dr. Emili Mira situat a Torribera des de l’any 1930, i que fa una labor imprescindible i molt estigmatitzada. Qualsevol de nosaltres o dels nostres éssers estimats, en algun moment, pot esdevenir usuari/a i això ha de deixar de significar un motiu per avergonyir-se’n o amagar-ho.

És un petit gest que pot resultar molt significatiu en una societat que tendeix cap a la locura. És de destacar que a la ciutat tinguem constituïda una Taula Salut mental i addiccions integrada per l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, recursos assistencials i entitats del tercer sector que treballen en la prevenció o atenció de trastorns mentals o drogodependències. I que entre d’altres iniciatives va posar en marxa la web salutmental.info per donar a conèixer els recursos disponibles de la ciutat, informar sobre els trastorns mentals i les addiccions, respondre preguntes de persones afectades, familiars i altres.

Finalment, les persones hem d’aprendre a explicar que de vegades sentim una incapacitat, temporal o definitiva, que no requereix d’immobilitzacions, ni d’embenats; que a diferència d’un trau no es veu a simple vista però que ens impossibilita de la mateixa manera i que se’ns ha de respectar. Si uns i altres ho acceptem, estarem fent el primer pas per guarir-nos com a persones i com a societat.

I mentre escric, entenc que soc el primer que ha de lluitar contra els meus propis molins.