És urgent la creació d’una comissió de lectura pública
Eleccions municipals colomenques (1979-2023): assaig de sociologia electoral
BIOGRAFIA DE JAUME PATRIÇ SAYRACH FATJÓ DELS XIPRERS
CAPÍTOL 4
“En l’entrada a l’adolescència vaig viure l’itinerari de la fe amb plena consciència, partint d’uns interrogants no solament sobre les grans qüestions metafísiques sinó sobre què volia ser jo. I no en l’aspecte de quina carrera escolliria, sinó com enfocar la vida, quin ideal seguir, imbuït del sentiment cristià.”
(JAUME-P. SAYRACH Llum al corraló. 2010)
AGUSTINA RICO
A tercer de carrera, en Jaume es fa catequista i participa en una peregrinació a Roma. Era l’any 1950. Aquell mateix any ingressa al Seminari Conciliar de Barcelona. L’any següent hi ingressarà el seu germà Abelard. En Jaume rebrà l’ordenació sacerdotal l’any 1957 i el seu germà Abelard el 1958. Aquell mateix any ingressa al Seminari el tercer germà Sayrach que es farà sacerdot, en Narcís, que havia estat escolà a Montserrat. Com hem vist en el capítol 2, l’Abelard va morir jove, als 45 anys, quan era rector al barri de la Trinitat Nova a Barcelona. Paral·lelament, els dos germans grans, Miquel Àngel i Manuel, es dediquen al món editorial i a la creació cultural en català i formen les seves respectives famílies.
TEMPS DE FOSCOR I TEMPS D’ESPERANÇA
Els records que té en Jaume del Seminari són positius com a etapa de formació, ho explica al seu dietari: “La filosofia i la teologia tomistes van ser-me una gran descoberta. De tan sòlides i ben travades com eren aquestes disciplines, em semblà entrar en un sistema intel·lectual robust, talment una catedral gòtica.” De la litúrgia, en destaca la bellesa, i de la convivència de vuit anys amb els companys, l’amistat creada. Gràcies a alguns professors, es van poder acostar a la tradició de l’Església catalana, tot i el conservadorisme i la castellanització que imperaven en el Seminari i en la societat. També recorda el fred que hi feia, com el que havia patit intern a l’Escola Pia.
L’ etapa del Seminari va transcórrer en uns anys de nacionalcatolicisme. El poder de l’Església era enorme, així com el seu lligam amb el règim. Nombrosos bisbes van ser procuradors de les corts espanyoles per designació directa de Franco, com l’arquebisbe de Barcelona, Gregorio Modrego Casaús, que ho va ser durant més de vint anys (les vuit primeres legislatures, que eren de tres anys). Franco no solament havia guanyat la guerra, havia guanyat una “cruzada”. Al No-Do (Noticiarios y Documentales Cinematográficos), noticiari propagandístic que s’emetia setmanalment a les sales de cinema de tota Espanya, eren freqüents les imatges de Franco entrant i sortint de temples sota el pal·li, com també ho eren els reportatges d’oficis religiosos en espais com el Valle de los Caídos. En qualsevol localitat, falangistes uniformats i els caps de la guàrdia civil vestits de gala encapçalaven les processons, al costat de les autoritats civils. També s’incentivaven les demostracions multitudinàries de fervor religiós. L’escenificació més espectacular d’aquest tipus es produí a Barcelona l’any 1952, on es celebrà el XXXVè Congrés Eucarístic Internacional, una setmana d’actes religiosos de masses –amb moltes delegacions internacionals del món catòlic– en grans espais emblemàtics de la ciutat. El Generalísimo i esposa, doña Carmen Polo, van fer una desfilada triomfal pel centre de la ciutat i van encapçalar els actes amb nombrosos ministres i amb les primeres autoritats civils i militars. Va presidir el Congrés el cardenal Tedeschini, delegat del Papa Pius XII. En Jaume i els altres seminaristes van assistir a processons i misses. Li va quedar gravada la imatge del cardenal davant la multitud: ”Ell estava agenollat enfront de la custòdia, amb el Santíssim exposat. Barcelona rendida als peus de Jesucrist, i l’Església entre els homes i Déu!” El carrer del cardenal Tedeschini recorre el barri barceloní Indians-Congrés, que durant molts anys es va dir Viviendas del Congreso. En aquella Barcelona dels anys 50, on la manca d’habitatge produïa milers de rellogats i enormes barriades de barraques, el Patronato de Viviendas del Congreso Eucarístico, promogut per l’Església, va construir tot un barri.
El 1953, Espanya i la Santa Seu van signar el Concordat. Per a l’Església significà l’obtenció d’importants avantatges econòmics i socials. Gaudia del monopoli que implicava un estat confessional: Espanya era un país oficialment catòlic. Paral·lelament, una Església progressista treballava per la recuperació de les llibertats, com altres sectors resistents. Aquesta resistència, divergent del que marcava la signatura del Concordat, s’articulà a Catalunya en dues línies: una de caire nacionalista o catalanista, on destacava el sentiment de país unit a la sensibilitat respecte a la problemàtica social i una altra de caire obrerista, més crítica amb l’estructura eclesial, que posava l’accent en aspectes laborals i sociopolítics.
En aquella dècada dels anys 50, que ha estat pintada com un desert, també es troben les bases de renaixements posteriors. Com en altres àmbits, els aires de renovació arribaven de França. El cine, els llibres, la cançó, les modes, les noves idees, la llibertat… venien de l’altra banda dels Pirineus. També la nova teologia. S’estaven obrint pas unes formes diferents de viure la fe i de donar-ne testimoni. Es plantejaven unes noves relacions amb la jerarquia. Es dibuixava el que podia ser un paper diferent de l’Església en la societat i un nou estatus per als laics. Des de dins de l’estructura eclesial, les ments preclares d’uns quants frares i sacerdots havien copsat que calia parar l’oïda al batec del món. S’havien d’observar les noves realitats socials i polítiques. Calia acceptar les diverses maneres de ser, de viure i de pensar dins els cristians. Era imprescindible avançar a la conquesta d’un món millor agermanats creients, agnòstics i ateus. I aquestes idees també traspassaven els murs del Seminari. Eren les idees que germinarien la dècada següent en el Concili Vaticà II (1962-1965). La revista barcelonina El Ciervo, fundada el 1951 por universitaris catòlics progressistes, i l’editorial Nova Terra, fundada el 1957 per dirigents de la JOC, van ser uns importants mitjans difusors d’aquells nous aires. El gran tema començava a ser el diàleg entre cristianisme i marxisme.
Va ser una edat d’or de la teologia moderna. Gustave Thils planteja una teologia que arrenca de la vida quotidiana. Yves Congar veu un element clau de renovació en la valoració dels laics i en el compromís social. M. Dominique Chenu exposa la seva teologia de l’obrerisme i formula la troballa dels “signes dels temps. “Més enrere hi ha l’obra de Joseph Cardijn, fundador d’Acció Catòlica i de la JOC (Joventut Obrera Cristiana) els anys 20 a Bèlgica. I també la modernitat de Teilhard de Chardin, jesuïta, filòsof i paleontòleg, que va estar en diverses ocasions a punt de ser vetat pel Sant Ofici per la seva visió científica de la creació i pels seus punts de vista avançats sobre el matrimoni i la reproducció humana.
Una figura decisiva serà l’alemany Karl Rahner, un del més importants teòlegs del segle XX, el més espiritualista i a la vegada el més “trencador”. La seva proposta significa desmuntar la imatge simbòlica que oferia el cardenal Tedeschini en els actes del Congrés Eucarístic i que recordava en Jaume. Segons Rahner, l’Església no ha de ser la poderosa intermediària entre el cel i la terra; el creient –proposa– té línia directa amb Déu, sense “traductors” ni “intèrprets”. El teòleg, i també filòsof, eleva la vida compromesa socialment a la categoria d’espiritualitat. I en el vessant d’opció de vida personal, planteja al cristià viure una ascètica de la llibertat regida pel sentit del deure i de la responsabilitat personal, sense normes ni judicis. Plantejament d’ un essencialisme no assequible a tothom ni gens fàcil d’ensamblar amb el concepte de comunitat. En Jaume esmenta en moments clau el pensament de Karl Rahner.
MANERES DE SER CAPELLÀ
Després de gairebé vuit anys, el 1957, en Jaume és ordenat capellà a Esparreguera pel bisbe Gregorio Modrego i dirà la seva primera missa a la capella de la masia de Can Fatjó dels Xiprers, tradició que seguiran els seus germans en ser ordenats, l’Abelard el 1958 i en Narcís el 1965.
Amb els seus companys de Seminari, especialment amb els companys d’ordenació, va seguir el contacte. N’hi ha que han estat sacerdots tota la vida, d’altres s’han secularitzat –alguns s’han casat– i en el cas d’en Jaume, sense exercir com a capellà des de feia molts anys, mai no va demanar la secularització. En diversos moments, fent balanç de la vida, deia sentir-se capellà tot i que d’una manera allunyada de l’ortodòxia.
El seu company Ramon Mascorda, casat i establert a París, recorda el seu estil diferent:
“Ja a l’època del seminari, Sayrach es distingia per la seva peculiar manera de veure l’home, la vida, el mon, la bellesa i l’art. Tot ens acosta a Déu.
L’ any 1965 va començar la Parròquia del Fondo amb gran pobresa de mitjans, com ho explica al seu llibre En el Fondo. Després, Jaume-P. va seguir un camí molt original. Va deixar el ministeri però no va pas demanar la secularització. M’explicava que a vegades resava les hores del breviari.
L’any 1973 vaig anar a viure a França on encara soc però a les vacances em veia amb Jaume-P. en uns dinars memorables. El 26 d’agost de l’any passat ens vàrem trobar a les Germanetes dels Pobres i després en un dinar a Plaça Tetuan amb quatre companys i la meva esposa. Ja estava força malalt. Posteriorment em va escriure un mail dient-me que estava molt ben atès. Un company de curs, Mateu Santacana, i també en Carles Cardoner em van avisar del seu traspàs. M’han enviat textos de l’acomiadament a les Germanetes. És l’únic capellà que conec que va viure fins pràcticament al final a la població on havia estat destinat pel bisbe Modrego, en el seu cas a Santa Coloma.
Descansi en pau.”
Un altre company i amic, i també cunyat, Carles Cardoner, rememora diferents etapes de la vida que els han unit:
“Els dos proveníem de família benestant i religiosa. Jo d’una família de 14 germans, i en Jaume de 5. Jo vivia al barri de Sant Gervasi, i en Jaume a l’Eixample, a la Diagonal. Vàrem estudiar junts teologia al Seminari de Barcelona preparant-nos per ser ordenats sacerdots l’any 1957. Diguérem una missa al Monestir de Montserrat i també a la capella que tenia la seva família a la casa de Can Fatjó a Cerdanyola. Un cop ordenats, seguíem els passos que feia cadascú. Jo vaig ser nomenat vicari fundador de la parròquia de Sant Sebastià al barri de Verdú, i en Jaume P. va ser fundador de la parròquia de Sant Joan a Santa Coloma de Gramenet.
L’any 1998 vaig passar a formar part de la seva família al casar-me amb la seva cunyada M. Carme Luque. Pel fet de formar part de la mateixa família, ens trobàvem un dia a la setmana a casa del seu germà Manuel. També sortíem d’excursió almenys un cop al mes.
Recordo amb emoció la visita que vàrem fer junts a Palestina, per conèixer els passos que va fer Jesús, amb un grup que va organitzar un company del nostre curs.
No cal escriure els sentiments que em va deixar la seva mort. Amb l’esperança que ens trobarem amb Jesús.”
Mateu Santacana, que es defineix com un capellà jubilat però en actiu, també fa de manera breu un record de vida que inclou una conclusió final:
“Al Jaume el vàrem conèixer quan ja universitari entrà al Seminari Diocesà de Barcelona. Som una bona colla que encetem ‘la Filosofia’, que durarà tres anys, i després entrarem en la part més pròpia dels estudis sacerdotals, la Teologia, cinc anys més de convivència i, sens dubte, de bona amistat.
En Jaume tenia un parell d’anys més que jo, venia del món del jovent d’aquells anys 50. Fou un bon company que, pensant ben diferent de com estàvem formats nosaltres, mai es volgué fer notar superior, al contrari, sempre va seguir el caminar propi d’un seminari d’aquella època. L’any 1958, el dia 21 de setembre, i a la parròquia d’Esparreguera, som ordenats sacerdots pel bisbe Gregorio Modrego Casaus. Poc després som enviats els caps de setmana a parròquies.
Anys després ve el temps més important per a en Jaume: el Bisbe l’envia a Santa Coloma de Gramenet. Jo era a Montmeló. Ell, com a bon amic, hi venia de tant en tant i passàvem per on comença el riu Besòs, format entre el Congost i el Mogent. M’explicava els seus projectes, i també els seus sofriments davant l’actuació de l’Església… Vivíem amb il·lusió les transformacions que havia iniciat el Concili Vaticà II però a la vegada molts companys plegaven.
Sempre ens vàrem comunicar a través dels escrits que m’enviava i ens hem reunit amb els companys amb qui tenim contacte almenys una vegada a l’any en record de la nostra ordenació sacerdotal. Ell mai va dir que hagués abandonat el sacerdoci, però no estava conforme amb la manera com l’exercíem nosaltres.
El passat mes de setembre ens vam trobar en Carles Cardoner i jo amb ell a la residència de les Germanetes dels Pobres. Passem una estona molt bonica. Ell ens diu mirant a en Carles i mirant-me a mi, i incloent-s’hi ell mateix: ‘Mireu, tres maneres d’ésser capellà’.“
Un altre dels companys amb qui en Jaume tenia contacte era Josep Rius, capellà de Sant Pere de Reixac, on de tant en tant s’acostava per admirar el petit paradís on està enclavada l’ermita. Josep Rius, encara convalescent de la pandèmia i amb poques forces per resumir en un text una amistat de tota la vida i tan “dialogada”, recorda en una breu escrit per mail que a les seves trobades hi havia llargues converses i també discussions pels seus punts de vista diferents. Però d’una altra banda, en Jaume periòdicament deixava caure en alguna conversa i per escrit que en part envejava la vida gairebé monacal del seu amic i valorava la fermesa dels qui han restat sacerdots en exercici. “No negaré que sento admiració i gairebé enveja quan penso en amics que han estat tantíssims anys al peu del canó. Fent el millor que els semblava una feina a la qual potser no hi trobaven gaire sentit. Però era el que l’Església manava fer. Pensant, potser, que vindran nous temps, i que a ells els tocava evitar que la nau no s’enfonsés? Potser un punt decebuts i desconcertats, però ‘fidels’”. Ell, seguint la terminologia del teòleg Rahner , se situava en la diàspora: “Viure en diàspora, ¿com un fracàs o amb la sensació d’entrar en un món nou –riquíssim i alhora fràgil–, cercant com aportar-hi la paraula viva de l’evangeli?”
Reflexions fetes seixanta anys després que tot el grup rebés l’ordenació sacerdotal i fossin enviats als seus destins respectius. El primer d’en Jaume va ser la parròquia de Santa Maria a Vilafranca del Penedès, l’any 1958. Hi va ser poc més de tres cursos, però van ser uns anys tan densos que semblen una dècada.
Gravació feta al pati de les Germanetes dels Pobres per Germán Aranda durant la visita de Santacana i Cardoner
A la foto de la portada es veu en Jaume amb la seva família, fotografiats al pati de can Fatjó dels Xiprers el 22 de setembre de 1957, després de celebrar la primera missa
2 Comments
A l’escola animem als nens i nenes a fer-se preguntes sempre, i jo afegiria a qüestionar-ho tot, sobretot quan aquest tot sembla inamovible….
Quina ment tant privilegiada la d’en Jaume, fins el darrer dia! El vídeo n’és una bona mostra…
Gràcies Agustina!
Moltes gràcies, Agustina, per apropar-nos a les etapes vitals d’en Jaume que molts no coneixíem. Tinc unes ganes enormes d’anar a visitar la casa de la Diagonal. Cada dimarts i dijous hi passo pel davant, en anar a la feina!