Ser empelt: teixint relacions eco dependents amb la vida
¿Fue el caos educativo en Santa Coloma una estrategia deliberada? (1)
PEDRO JESÚS FERNÁNDEZ
El 16 de juliol de 2025, familiars i amics de Lluís Hernández van celebrar un sentit i emotiu homenatge amb motiu del desè aniversari de la seva mort, davant l’escultura erigida en la seva memòria al parc de Can Zam de Santa Coloma de Gramenet.
El record d’en Lluís continua viu en la memòria col·lectiva de Santa Coloma. El seu llegat de lluita i compromís social va ressonar en les paraules dels qui el van conèixer i compartir amb ell ideals i esperances. Entre les diverses intervencions, va destacar la de Ferran Saro, exregidor de la ciutat i amic íntim de Lluís, que va traçar un recorregut commovedor per la vida del conegut com el Cura Rojo, un apassionat defensor de la justícia social, incansable en la seva tasca comunitària i ferm en les seves conviccions religioses i polítiques.
En la seva joventut va exercir de missioner a Equador, a la diòcesi de Riobamba on va viure una intensa experiència pastoral ajudant la comunitat indígena. Per aquelles terres era conegut com “el pare Lucho”.
A la seva tornada a Barcelona, l’any 1971, va ser destinat a la modesta parròquia del barri de Les Oliveres de Santa Coloma, enmig d’una etapa marcada per grans dificultats. Va col·laborar activament en la creació de l’associació de veïns per aconseguir que repararen els immobles d’habitatges que presentaven seriosos desperfectes.
La ciutat patia l’abandonament institucional i la cobdícia dels especuladors i depredadors urbanístics, que, amb el suport de l’ajuntament franquista, aprofitaven qualsevol racó per aixecar blocs de pisos sense tenir en compte els serveis bàsics ni els equipaments imprescindibles per a una vida digna. Tot això en el context dels últims, però encara ferotges, anys de la dictadura franquista.
En aquest entorn advers, van començar a sorgir arreu moviments veïnals que exigien infraestructures adequades, escoles, ambulatoris, espais verds, elements bàsics per construir barris vius i cohesionats. Amb una profunda vocació pastoral i una forta militància política, Lluís no només va donar suport a aquestes lluites, sinó que es va convertir en una figura aglutinadora, oferint espais de trobada i paraules d’alè als veïns i a les veïnes especialment al barri de Les Oliveres, on vivia i desenvolupava bona part del seu activisme.
L’any 1979, en el marc de les primeres eleccions municipals democràtiques després de la dictadura, el PSUC -partit en què militava- li va proposar encapçalar la candidatura a l’alcaldia. Després de diverses consultes i reflexions, va acceptar el repte. El PSUC va guanyar aquelles eleccions i Lluís va ser proclamat alcalde d’una ciutat obrera, combativa i plena d’esperança. En un moment històric en què tot estava per fer, ell va creure que tot era possible.
En Lluís era molt més que un polític: era un home de carrer, arrelat a la realitat quotidiana de la gent. El seu compromís es manifestava en l’acte més senzill però alhora més poderós de tots: escoltar. Amb una mirada atenta i una paraula sempre disposada, li agradava conversar amb els veïns i veïnes, captar les seves inquietuds, celebrar els petits avenços i compartir les esperances col·lectives.
Acompanyat d’un equip de govern eficaç i compromès, va impulsar una transformació profunda a Santa Coloma. Lluís entenia que el progrés no només es mesura amb grans infraestructures, sinó també amb aquells detalls que fan la vida millor dia a dia. Van recuperar espais oblidats i els van convertir en zones verdes, llocs on la comunitat podia retrobar-se. Es van construir escoles, equipaments cívics i es van dignificar els carrers amb una urbanització pensada des de la proximitat: il·luminació adequada, clavegueram eficient i accessibilitat real.
El seu despatx era un reflex de la seva manera de governar: sempre obert. Aquella porta era un símbol. Qualsevol persona, sense distincions, podia entrar-hi, plantejar un problema, una proposta o una necessitat. En Lluís no només escoltava sinó que entenia. Sabia que darrere de cada queixa hi havia una història, i darrere de cada proposta, un desig legítim de millora.
Tenia una sensibilitat especial per allò que sovint queda invisibilitat: el petit urbanisme. Aquell fanal que no funciona, el banc que caldria arreglar, el semàfor mal ubicat, la vorera malmesa. En Lluís valorava aquestes qüestions no com a molèsties, sinó com a oportunitats per dignificar la vida quotidiana.
Per a en Lluís, escoltar era un acte revolucionari -especialment quan es fa amb sinceritat i implicació- perquè implica reconèixer la saviesa que habita en la veu del poble. Ell creia fermament que les ciutats es construeixen des de baix, des de la gent que les viu, i que la política ha de ser una eina al servei de la comunitat.
En Lluís ho entenia i vivia així: cada conversa li donava una nova perspectiva, cada queixa una nova responsabilitat, cada proposta una nova il·lusió.
Després de la intervenció de Candela López, coordinadora nacional dels Comuns Catalunya, va cloure l’acte l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Mireia González, que va destacar el llegat d’un alcalde proper, arrelat al barri i compromès amb la millora de les condicions de vida del seu poble.
4 Comments
En Lluís va fer habitable Santa Coloma.
Ahir diumenge dia 20 va ser precisament la data del 10è aniversari de la seva defunció. Ja vaig comentar que sovint passo per davant de la Llar de les Germanetes dels Pobres d’aquí Gràcia on va morir en Lluís Hernández. Potser el lloc precís de la seva mort també és simbòlic respecte a la seva trajectòria.
A partir d’ara tindré fàcil de recordar almenys el mes de defunció ja que va morir el mes següent de la mort de la meva sogra.
Aquí repassen la seva trajectòria prèvia a l’arribada a Santa Coloma (no recordava que hagués estat deportat de l’Equador per raons polítiques).
https://www.lavanguardia.com/politica/20150721/54433516449/lluis-hernandez-el-cura-rojo-que-fue-alcalde-de-santa-coloma-tras-dictadura.html
Curs 1979-80. Un grup de mestres li demanem audiència per explicar-li que estem en procés de crear el Casal del Mestre a Santa Coloma. Tenim la promesa que la regidora d’ensenyament ens deixarà una taula i un telefon per començar a funcionar, però encara no tenim res, excepte moltes idees per dur a la pràctica. Suposo, ja no ho recordo, que com a conseqüència d’aquella reunió en va sortir el primer conveni amb el Casal del Mestre, a més a més d’altres recursos que es van començar a materialitzar a les primeres Jornades Pedagògiques (setembre 1980) i després a la I Setmana de l’Ensenyament. De totes maneres, d’aquella visita no ens en vam anar amb les mans buides. Quan marxaven, es va aixecar, va agafar la seva màquina d’escriure -una lexicon 80- i ens la va donar. Durants uns quants anys, abans que no entrés el primer ordinador al Casal hi vam escriure alguns dels primers dossiers. Duia una etiqueta que deia “Donació de Lluís Hernàndez”.
En Lluís Hernández, home sincer i honest. La primera vegada que vaig parlat amb ell com el metge de capçalera que tenia en va sorprendre el contacte proper com si fosin amics de tota la vida. Gran personatge que era difamat per aquells d’ideologia franquista.