Retrotopia
Gent de metro: una lectora
ALBERT FABÀ
Fa poc es van publicar els resultats d’una nova enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). És, com si diguéssim, el CIS català. Es dedica a fer anàlisis demoscòpiques, de forma periòdica, per copsar l’evolució de la dinàmica política a Catalunya.
D’aquest que ara comentem s’ha destacat el notable creixement del PSC, que passaria dels 33 escons que va obtenir a les eleccions catalanes del 2021 a una forquilla amb un mínim de 39 diputats i un màxim de 45. Alhora, la suma dels tres partits independentistes faria, com a molt, 66 escons (ERC, 34. Junts, 24. I CUP, 8), dos escons menys de la majoria absoluta, que s’assoleix amb 68 diputats. L’altra dada rellevant (i que s’ha destacat poc) és que Ciutadans també desapareix del mapa polític català.
Tot plegat, crec que cal concedir a aquestes dades un valor relatiu. D’una banda, perquè tot sembla indicar que encara som lluny de la convocatòria de les eleccions al Parlament de Catalunya. I de l’altra, perquè vivim moments d’una gran intensitat política, on el que ara és blanc, demà pot ser negre. O gris. O de color de gos, quan fuig.
Tanmateix, he aprofitat l’ocasió per submergir-me en algunes de les dades de l’enquesta per copsar les característiques diferencials, en alguns aspectes, de les persones que simpatitzen amb cadascun dels set espais polítics catalans: PSC, ERC, Junts, En Comú Podem, PP i Vox. Amb Ciutadans ja no s’hi identifica, pràcticament, ningú.
IDENTITATS POLÍTIQUES I NACIONALS
Iniciarem el nostre recorregut, al gràfic 1, amb una sèrie de qüestions relacionades amb les identitats, ja siguin polítiques o de caràcter nacional.
L’eix dreta/esquerra respon a la típica pregunta demoscòpica sobre com se situaria l’enquestat en un eix, on 10 representa a l’extrema dreta i 0 a l’extrema esquerra.
Les altres dues preguntes estan relacionades amb l’eix nacional. D’una banda, es preguntava com se situaria l’enquestat en un eix on 0 significa un mínim de catalanisme i 10 un màxim de catalanisme. I de l’altra, una pregunta anàloga, però referida a un mínim i un màxim d’espanyolisme.
Pel que fa a l’eix dreta/esquerra ja es veu clarament que ens acarem a tres blocs. Les persones que simpatitzen amb la CUP, ERC i En Comú Podem, que bàsicament s’identifiquen amb l’esquerra (força a l’esquerra, en el cas de la CUP). Les més escorades cap a la dreta, amb els simpatitzants de PP i Vox. I finalment, les que es troben en un espai més central, amb Junts i el PSC. Si en féssim una mitjana de cada bloc, obtindríem 2,8 punts per al bloc esquerrà, 4,3 punts per al central, i 6,4 punts per al dretà.
Quant a la identificació catalanisme/espanyolisme, ja no ens resulten tres blocs, sinó quatre. I amb una composició diferent de l’anterior.
Hi ha, d’una banda el bloc dels independentistes (després, al gràfic 3, ja veurem perquè se’ls escau aquesta qualificació). Sempre tenen els valors més alts en l’eix del catalanisme i els més baixos en l’eix de l’espanyolisme. En formen part la CUP, ERC i Junts.
A l’altra extrem, hi ha el bloc dels espanyolistes, on l’afirmació espanyola predomina sobre la catalana i l’espanyolisme obté valors per sobre de 7. Tanmateix, la valoració sobre el catalanisme no és extremadament baixa, una mostra de la força d’atracció que ha tingut històricament a Catalunya aquesta marca, encara que molts ara la puguin considerar retòrica o mancada de contingut. En formen part el PP i Vox.
Enmig, dos espais, que s’assemblen en això (se situen enmig dels altres dos) però tenen característiques diferents. Els simpatitzants d’En Comú Podem s’identifiquen, bàsicament, amb el catalanisme, mentre que els del PSC, tant en un espai (catalanisme) com en l’altre (espanyolisme).
Si en féssim mitjanes, el bloc independentista tindria una mitjana de 8 punts en l’espai catalanista i d’1,8 punts en l’espanyolista. En Comú Podem, 5,3 punts en el catalanista, i 3,4 en l’espanyolista. PSC 5,5 punts en el catalanista i 5,8 punts en l’espanyolista. I finalment, el bloc espanyolista, amb 5,1 punts en l’espai catalanista i 7,4 en el catalanista.
Torna a resultar curiós, si més no, els valors propers a 5 i força semblants quant a l’eix catalanista, dels cinc darrers espais, especialment pel que fa als simpatitzants de Vox.
LLENGUA
També és interessant copsar les diferències sociolingüístiques entre els simpatitzants dels diversos espais polítics catalans. Ho podeu consultar al gràfic 2. Allà ens referim a tres variables, d’una certa rellevància sociolingüística. La llengua inicial, la llengua d’identificació i la preferència de llengua que han manifestat els enquestats.
La llengua inicial és la llengua que s’ha parlat a casa, de petit. La llengua d’identificació respon a la pregunta “Quina és la seva llengua?”. Finalment, abans de començar l’enquesta es preguntava amb quina llengua volia l’enquestat que es fes l’enquesta.
Tornen a emergir tres blocs, però una mica diferents als anteriors. El bloc independentista sempre té percentatges molt alts de català, en les tres variables analitzades. Per l’altre extrem, tenim un bloc on el pes del català és força minso. La novetat és que aquest grup està format, tant pels simpatitzants del PP i Vox, com pels del PSC. I enmig, En Comú Podem.
Un element important de l’anàlisi sociolingüística és la comparació entre els valors del català com a llengua inicial i els de la llengua d’identificació. Si hi ha un increment, entre la segona xifra i la primera, indica que el català té una certa capacitat d’atracció. O no el té, si passa el fenomen contrari.
Doncs bé, si considerem aquest fet, el català té una notable capacitat d’atracció en el cas del bloc independentista (a Junts, el català té 15,9 punts més com a llengua d’identificació que com a llengua inicial; a ERC 11,2 punts més; a la CUP 10,6). També té una certa capacitat d’atracció entre els simpatitzants d’En Comú Podem i el PSC (de 5,1 punts i 3,5 punts, respectivament). I nul·la capacitat d’atracció entre els simpatitzants del PP, mentre que en els de Vox hi ha pèrdua de català, perquè, en aquest cas, el balanç és de -6,5 punts entre la llengua d’identificació i la llengua inicial.
Un altre element que indica una certa capacitat d’atracció del català és que, en la majoria dels casos, sempre hi ha més persones que trien fer l’enquesta en aquesta llengua, encara que no sigui la seva llengua d’identificació. En aquest cas el diferencial l’encapçalen els simpatitzants d’En Comú Podem, atès que un 58% trien el català, mentre que només un 32,5% el consideren com la seva llengua. 25,5 punts a favor del català. En el cas del PSC són 13,3 punts. En el cas de la CUP 10,6 punts. ERC 9,4. PP 8,8. Junts 7,4. I en el cas de Vox (fins i tot prenent com a referència la llengua inicial) el diferencial torna a ser negatiu, amb -3,3 punts.
INDEPENDÈNCIA, DRET A DECIDIR I AMNISTIA
Per completar aquesta perspectiva dels diversos espais polítics catalans, des d’un punt de vista politicosociològic i sociolingüístic, exposem les respostes dels enquestats a tres preguntes (la tercera d’una immediata actualitat).
Primera pregunta. Fins a quin punt està d’acord o en desacord a què els catalans i les catalanes tenen dret a decidir el seu futur com a país votant en un referèndum (les xifres del gràfic 3 es refereixen als que han triat “molt d’acord” i “bastant d’acord”).
Segona pregunta. Vol que Catalunya esdevingui un estat independent?
Tercera pregunta. És partidari o no d’una llei d’amnistia?
Tornem als tres blocs. El bloc independentista, sempre molt compacte, amb índexs favorables molt alts, en les tres preguntes. I el bloc que hem anomenat espanyolista, amb índexs molt baixos, especialment pel que fa al suport a la independència. Enmig, En Comú Podem i el PSC, amb índexs de suport notables al dret a decidir i, en part, a l’amnistia, i molt baixos, respecte a la independència. En Comú Podem es troba molt a prop del bloc independentista, quant al dret a decidir i l’amnistia. El PSC, no.
La conclusió és clara. Des del punt de vista que hem analitzat, a Catalunya hi ha dos espais politicoelectorals força contraposats. D’una banda, l’espai independentista (força compacte, tret de l’eix dreta/esquerra), format per ERC, la CUP i Junts, i de l’altra, l’espai espanyolista (més compacte, encara), format per PP i Vox.
Enmig, un espai, menys homogeni, que es trobaria, en alguns casos, entre els dos grans espais esmentats anteriorment. Hi formen part En Comú Podem i el PSC.
Si en féssim una síntesi numèrica (de mitjanes de les diverses variables que hem tingut en compte, tret de la de l’eix dreta/esquerra) el resultat seria el següent. Bloc independentista. 84 punts sobre 100. En Comú Podem. 53 punts. PSC. 40 punts. Bloc espanyolista. 26 punts.
Està clar que la millor estratègia fora aïllar el bloc espanyolista, recreant un cert encontre de la resta d’espais, evitant la polarització que s’esdevingué durant el procés, tal com va fer el catalanisme, a finals del franquisme. L’exemple més clar, l’Assemblea de Catalunya. Però no sembla que caminem per aquests viaranys, sinó pels camins bíblics del Gènesi 4-8…