L’illa, a ull nu

OPINIÓ

JOAN DE LA VEGA

No he viatjat mai al Japó. I encara que us sembli estrany, Japó és un dels meus refugis preferits en els darrers anys. Tinc diferents formes d’arribar-hi. O bé em perdo en una escaramussa de samurais i geishes amb els directors Kenji Mizoguchi, Yasujirō Ozu i Akira Kurosawa o bé em quedo astorat contemplant qualsevol de les litografies d’Hokusai o Hiroshige. Si fos un pèl més jove, segur que estaria embriagat de còmics manga, encara sort que he pogut ensopegar a temps amb uns pocs films d’anime, crucials, com La princesa Mononoke o El meu veí Totoro. Soc dels afortunats que va veure l’estrena, d’adolescent, del film Akira de Katsuhiro Otomo l’any 1988. I soc dels privilegiats que encara es pregunten pel sentit postapocalíptic d’aquells fotogrames d’estil cyberpunk que llavors enteníem i ara no gens, per no dir res en absolut. Vaig néixer l’any de Dersu Uzala, així que d’alguna manera algú (potser un kami) em va batejar amb la idea que la veritable inteligència neix des de la senzillesa i el cor. I cap aquí he anat fent via en els darrers anys de pandèmies i processos personals fallits.

El Japó, el Vietnam i Tailàndia són tres de les destinacions de moda, per excelència, en rebre turistes d’Occident, cada vegada més joves. No estic del tot segur si l’epicentre d’aquest terratrèmol ve de la mà d’Akira Toriyama, recentment traspassat. Pertanyo a aquella generació que s’ha empassat de cap a fi, les sèries de dibuixos en català com Dr Slum i Bola de drac, entre d’altres. I ho entendria. És cert que Corea ha anat guanyant “punts”, diguem-ne terreny, i ara ens arriben noves propostes de sèries extremes i films que omplen molts canals o plataformes digitals (fins i tot li han donat el darrer Premi Nobel de Literatura a una autora desconeguda per a la gran majoria, Han Kang), però la percepció que tinc o tenim d’ells és diferent de la dels nipons. M’explicaré. Sembla que la política és de nou el vell obturador, el catalitzador que tot ho perverteix o ho altera. I una vegada més exercim una mena de categoria o classificació des del nostre racisme ignorant d’europeus de tercera.

Xina és el gran monstre que actualment ja domina el món, mal que pesi als trumpistes republicans. Recordo que un catedràtic a la facultat (Bernat Muniesa) ja als 90 profetitzava la seva hegemonia i anava més enllà afirmant amb rotunditat que la Gran Guerra del XXI l’encapçalarien la Comunitat Econòmica Europea i els de la Gran Muralla. Sobre els EUA en deia que era un imperi menor en declivi, que ja havia desgastat el seu model en només cent cinquanta anys. Aquest professor era un respectat estudiós de la Guerra Civil i la Història Contemporània, anarquista i no pas un contertulià més pagat pel sistema i les grans corporacions. No anava del tot desencertat l’home. Tot el que ens arriba de la Xina i rodalies ho filtrem com una amenaça, una aberració, fins i tot podríem titllar-los del “pitjor comunisme” entre els comunistes. Que ja és dir.

Em resulta curiós que sent la cultura japonesa molt deutora de la xinesa (tant a la pintura, poesia, com el pensament budista, la mateixa escriptura del kanji que literalment significa ‘caràcter xinès o lletra han’…) ens hagi arribat a nosaltres més exponents, referents o mostres de la segona que de la primera. Pintura, cinema, gastronomia, filosofia, lingüística, robòtica, motor, història i un llarg etcètera… en tenim molts exemples en el nostre dia a dia. Cada vegada hi ha més llibres sobre la literatura japonesa als estants de les llibreries, a les col·leccions de gèneres específics com l’haiku mateix, d’origen japonès, que diverses editorials espanyoles dediquen amb cura. Aquesta fascinació per la cultura japonesa ve de lluny, des dels pintors impressionistes i no ha parat de créixer des de la Segona Guerra Mundial. Avui en dia hi ha una gran eclosió de publicacions d’autores i autors japonesos al nostre país i se’n fan molts tallers literaris al respecte.

Ara bé, si us voleu endinsar o iniciar en aquest “món flotant” de la cultura japonesa ho podeu fer llegint el darrer llibre de la poeta barcelonina Lola Nieto. Un llibre excepcional, molt diferent a la resta de llibres que neixen des de la descripció, la imitació o la justificació. I sí, L’imperi dels signes de Roland Barthes és una fita de la cultura universal, però La isla desnuda de Lola Nieto també ho és i ho serà amb el temps, perquè s’escriu des d’un paisatge interior que no admet focs d’artifici sinó l’únic foc que crema. Un llibre sense gènere, d’escriptura híbrida que abasta tots els gèneres sense proposar-s’ho. Un quadern de bitàcola, un dietari, un assaig poètic, un llarg poema d’amor i d’absències, un tractatus antropològic sobre l’alteritat carregat de misticisme, un recull de relats no viscuts tanmateix somiats, un manual de lingüística, una classe d’història, un diari de vivències viscudes des de l’estranyesa de ser (la perpetua gaijín), un almanac d’esperits i fonemes que es fonen en un món bell i sinistre que no veiem i del que, possiblement, hem nascut per a escoltar. Tot el llibre és una mena de “tori“, un portal d’entrada i sortida a un altre món (dins o fora d’aquest) que fascina i pertorba a parts iguals. L’autora ha volgut retornar conscienment totes aquelles lliçons, troballes, tresors, revelacions, paradigmes, xiuxiueigs per petits que sonin o semblin a una cultura que no és la seva però que l’ha ajudat a aprendre de nou desaprenent-ho tot: “Solo conozco el camino si lo canto” , “Se me ocurrió pensar que quizá fui a Japón para aprender a cuidar tranquila del sufrimiento. Y no imaginar nada. Pero no. Fui a Japón a perder.”

Coincideixo plenament amb algunes de les visions dels lectors de la seva obra. Layla Martínez treu en falta que el llibre no tingui dues centes pàgines més i el poeta granadí Rubén Martín afirma que l’única errada del llibre és que s’acaba. El recent Premi Nacional de Narrativa, el també poeta Raúl Quinto, en diu: “Este libro podría ser un mapa sonoro de Japón pero en realidad es un monstruo. Es un viaje a tientas, donde se avanza con las yemas de los dedos del corazón, hacia el interior de las palabras, hacia el interior de la propia conciencia del dolor y la estupefacción hacia el mundo. Aquí se aprende mucho, es un festival de historias, mitos, datos, anécdotas, pero también se aprende a no aprender, a no querer atrapar el mundo porque el mundo es justo lo que no se puede atrapar. Aquí hay poesía y horror, este es un libro sobre la ternura y el aprendizaje del duelo. Este es un libro sobre los espejos extraños y sobre un monstruo llamado Japón. Hay que leer  La isla desnuda porque rara vez alguien nos propone un viaje al límite de tantas cosas como Lola Nieto“. I l’admirat poeta de casa nostra, en Lluís Calvo, afirma: “És un impuls, un moviment, una quimiotaxi que ens fa buscar l’aliment del pensament i del poema. Del misteri i la tendresa. De la paradoxa i la comprensió, sense estendre xecs en blanc. Hi ha viatge i exploració, però sempre descentrada, cap al fet ocult o la gemma rara.”

Podem arribar al Japó des de molts indrets o branques. Uns ho faran per la nissaga de films de Godzila, els pokemon i el tamagotchi, altres pel sushi, el kamasutra, el karate o el karaoke. Però el que és inqüestionable és que la cultura japonesa és de les darreres manifestacions al planeta amb identitat pròpia que han estat capaces d’explicar-nos el (nostre) món contemporani des d’un món arcaic i remot sense esborrar-se o pervertir-se del tot. I malgrat el seu exacerbat nacionalisme, destil·la un humanisme profund a cabals. Ben arribada contradicció!

Una illa llunyana que ens amaga, des de la nuesa, la natura a la qual mai arribarem.