L’Heura fa quaranta anys

REPORTATGES

ALBERT FABÀ

Recordo, com si ara fos, el meu primer contacte amb els professors de català. Jo feia poc que havia acabat Geografia i Història i volia treballar. No necessàriament com a historiador. Vaig veure un anunci per ensenyar català als adults. Ben proveït amb un manual que es deia Signe. Normes pràctiques de gramàtica catalana, em vaig entrevistar amb un noi esprimatxat, amb ulleres, amb pinta de Pitagorin. Era Jordi García Jané. I ves per on, el manual en qüestió era del seu tiet, Albert Jané, recentment guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I que ara viu a Santa Coloma. Jo hi acabava d’arribar, com aquell qui diu.

Jaume Sayrach va posar-li nom, al Centre de Normalització Lingüística. Ho recull, molt encertadament,  l’Agustina Rico, en un dels seus nombrosos articles sobre el rector del Fondo. “Si Grama va ser l’herba humil, forta i persistent, capaç de brotar en les condicions més adverses, L’Heura havia de ser l’àgil i ràpida planta enfiladissa capaç d’estendre’s arreu i d’arribar als espais més difícils”. Els mestres no depeníem orgànicament de l’Heura, però hi estàvem rellogats i hi teníem molta relació. El CPNL encara no existia. Col·laboràvem amb el butlletí i als que proveníem d’història en Jaume ens va encarregar diversos quaderns de la sèrie Santa Coloma i la seva gent. Recordo molt especialmente el que tenia com a títol El poble antic, que vàrem escriure plegats Jordi Rovira, Mercè Carbonell i jo mateix.

Els professors teníem una situació laboral molt precària, que al final acabà amb un important conflicte amb l’ajuntament, que es va solucionar gràcies a la intervenció de Lluís Hernàndez, aleshores alcalde de la ciutat. I de retruc, es va crear el CPNL i l’Heura esdevingué un més dels vint-i-dos centres que conformen el consorci.

El CNL colomenc sempre ha estat un centre molt creatiu i força arrelat a la ciutat. Ho facilitava que molts dels seus treballadors eren molt actius, en la vida cultural i reivindicativa de Santa Coloma. Era ben curiós observar com alguns de nosaltres que, als anys noranta del segle passat, formàvem part de la Crida a la Solidaritat, ens dedicàvem a arrencar plaques de carrer, retolades en castellà, i les lliuràvem a Joan Carles Mas, que era el nostre president del Consell de Centre. Ell les recollia estoïcament i mai ens dedicà cap ni un retret. Recordo també la distribució d’uns punxons, retolats en català, que lliuràvem a Can Sisteré a una munió de comerciants, que atapeïen la sala. D’altra banda, en un moment determinat s’implantà el premi “Salvador Cabre”, per reconèixer la feina a favor del català d’una persona o una entitat colomenca. Es lliurava, precisament, una placa de carrer, retolada amb el nom de la persona o entitat.

Salvador Cabré, rector del Singuerlín, fou el primer coordinador dels mestres de català. Impressionava, amb la seva veuassa, molt greu, pròpia d’un baix molt accentuat. Però Salvador, en realitat, era un tros de pa. I tots ens l’estimàvem molt.

És inevitable que faci una àmplia referència a l’Ofercat. La nineta dels meus ulls. He allargat la meva vida laboral, per completar l’actual disseny d’aquest projecte d’observació de la lengua dels comerços d’una ciutat. Fins fa poc ens limitàvem a quaranta ciutats catalanes. A les Terres de l’Ebre, només ho fèiem a Tortosa. Ara s’ha ampliat al doble de ciutats. Vuitanta. A l’Ebre s’hi han inclòs Amposta, la Ràpita, Deltebre i Mora d’Ebre. I durant aquests mesos ja em veus, trescant, amunt i avall, per dibuixar les rutes per on haurem d’observar els nous comerços. En acabar ja em puc jubilar. Això sí, el darrer dia el dedicaré a explicar els resultats dels comerços de Cerdanyola i Sant Cugat del Vallès.

Doncs bé, l’Ofercat va néixer a Santa Coloma, a l’Heura. Convé citar els noms de les persones que li donaren vida. Pilar López, Noemí Ubach, Albert Fabà (aquest soc jo) per l’Heura i Joan Solé, per la Direcció General de Política Lingüística.

La feina que s’ha fet, en el camp de l’ensenyament de català, ha estat molt notable, durant aquestes dècades. Les xifres ho indiquen. 2.373 cursos de català i gairebé 50.000 inscrits. Amb la nova onada immigratòria formada, molt majoritàriament, per persones nades a l’estranger, aquesta dedicació és encara més necessària. Destaca, des d’aquest punt de vista, la tasca adreçada al col·lectiu de nats a la Xina. Santa Coloma és la ciutat on la comunitat xinesa està més concentrada, especialmente al barri del Fondo, on el 30% dels nascuts a l’estranger són xinesos. 

L’Heura ha afrontat aquesta realitat de forma creativa. Si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma va a la muntanya. Una de les tècniques del centre, l’Anna Lanau, parla xinès i això li ha permès establir una intensa relació amb aquesta comunitat. En vaig ser testimoni l’altre dia. Fèiem una observació de comerços per la Rambla del Fondo i un comerciant (xinès, per a més informació) ens mirava amb displicència. Quan va veure l’Anna de seguida se’ns va acostar i s’hi posà a xerrar (en xinès, és clar).

Aquesta empenta creativa s’ha evidenciat en moltíssimes de les activitats que s’han portat a terme en aquests quaranta anys. Com això que els alumnes construeixin una gegantona de la mà dels geganters de la ciutat. Com podeu veure en la imatge següent.

Ja ho he dit. Ara em jubilo. I fa temps que no hi treballo, ni hi visc. Tot i que m’hi passo mitja vida, en competència amb Tortosa, la ciutat on vaig néixer. I Sant Andreu, on hi dormo, de tant en tant. Però ho tinc clar. D’aquí un temps, quan s’acabi la disbauxa on visc actualmente m’apuntaré de voluntari per la lengua. A L’Heura, és clar. Però també a la capital de les Terres de l’Ebre. 

Que un té el seu petit coret!

PD. Podeu participar en la celebració dels 40 anys de l’Heura assistint a l’acte que es farà el proper dimecres, 23 d’octubre (18.45h) al Teatre Sagarra. Des de l’Heura us demanen que confirmeu l’assistència en aquest enllaç. Podeu venir amb acompanyants.

Llegiu també
Jaume-P. Sayrach, fundador de l’Heura i activista cultural