Del Besòs al Vístula
La Diada o no
BIOGRAFIA DE JAUME PATRIÇ SAYRACH FATJÓ DELS XIPRERS
CAPÍTOL 8
“Havíem rebut una formació intel·lectual i espiritualista i basàvem l’acció
pastoral en la ‘prèdica’. Aquella mirada atenta a les circumstàncies
que rodejaven els joves treballadors era una autèntica
descoberta que ens va dur a una conversió.”
Jaume P. Sayrach L’esperança d’una Església pobra i evangèlica
Capellans progressistes, seguidors de l’esperit del Concili Vaticà II i vicaris al Poblenou: Abelard Sayrach (1930-1976) vicari a la parròquia de Sant Francesc d’Assís 1962-1964. Pere Relats ( 1934-1973), rector de Sant Bernat Calvó el 1968. Jaume-P. Sayrach (1929-2023) vicari de Santa Maria del Taulat 1961-1963. Joan Soler (1934-), vicari de Santa Maria del Taulat (1963-1973) i rector (1973-1978). Comiat de Jaume-P. Sayrach, qui el 1963 marxava a estudiar a Roma. (Fons JPS, Arxiu Històric del Poblenou)
AGUSTINA RICO
En Jaume arriba al Poblenou la tardor de 1961 amb unes grans expectatives i amb una gran incertesa. Havia adquirit molta experiència a dinamitzar joves i havia assumit els canvis que s’estaven produint a la Joventut Obrera Catòlica (JOC). A Vilafranca el moviment ja existia quan ell hi va arribar i tenia prestigi social. La seva tasca va consistir a posar-lo al dia i obrir-hi noves perspectives tot adaptant-lo a les característiques de la població. Al Poblenou, en canvi, va trobar unes parròquies molt tradicionals amb molt poca presència de la JOC -tot i que n’hi havia- , en un barri molt industrialitzat. Va ser una època d’una feina intensa, com sempre, com ho havia estat a Vilafranca i com ho seria a Santa Coloma. La vida dels joves transcorria a les fàbriques i els tallers. Les coses importants es movien als llocs de treball i la JOC anava avançant en la seva línia “sindicalista” i social.
El moviment tenia entre els seus objectius fundacionals la defensa del jove treballador, fins i tot de la seva vida, sovint posada en risc per les duríssimes condicions laborals en sectors com la mineria, la siderúrgia, les obres públiques o la construcció. Però no era un sindicat ni es plantejava la militància política de partit. En el militant jocista predominaven el testimoni cristià i el testimoni humà. Als inicis, “els de la JOC” tenien una mena d’aura de profetes sorgits enmig del treball, en els extractes socials baixos. Amb el pas del temps variaran les perspectives. Casar la militància cristiana i la militància política o substituir la primera per la segona serà una disjuntiva que acabarà plantejant-se pel propi pes de la història.
L’EVOLUCIÓ DE LA JOC
El moviment, fundat els anys 20 a Bèlgica, existent a Espanya abans de la guerra però desaparegut en el primer franquisme, va rebrotar i es va consolidar els anys 50. A Espanya s’insereix dins un moviment més ampli, Acció Catòlica, fundada també els anys 20 i amb connexions internacionals, que en les seves primeres èpoques havia abastat associacions, cercles obrers i fins i tot cooperatives. L’objectiu de la JOC era atraure els joves treballadors a l’Església, en contraposició a les organitzacions marxistes i anarquistes, especialment en els anys 20 i 30 del segle XX.
El primer que la JOC es proposava amb la joventut treballadora era dotar-la d’autoestima (la dignitat i el valor de l’obrer i de l’obrera en què confluïen amb els moviments obreristes històrics). Tot seguit, al jovent se’l dotava d’eines de formació per créixer -mètode i pràctica de l’anàlisi sobre la realitat, sobre la fe i sobre l’actuació individual, cursos, conferències i trobades, lectures i publicacions, etc.- i se li oferia l’accés a espais de lleure sans i socialitzadors. A partir dels anys 60, seguint la línia oberta pel Concili Vaticà II, els objectius de la JOC seran cada cop més socials. Als nuclis industrials de la península, va prenent un caire reivindicatiu, i al País Basc (grup de Rentería -Errenteria, Guipúscoa), aquesta evolució la fa identificar-se amb la lluita antifranquista i amb la qüestió nacional d’Euskadi. En un text sobre la JOC d’aquells anys 60 trobem un paral·lelisme evident amb el que en Jaume havia escrit quan era a Vilafranca sobre l’evolució del moviment, sobre el perfil de militant jocista i sobre la sortida d’aquest dels seus centres parroquials per inserir-se en el que avui en diem la societat civil: La JOC no es un club en sí mismo. Una gran seña de identidad de la JOC era su pasión por la formación de militantes conscientes, con capacidad propia de análisis, discernimiento y decisión, resumido todo ello en los tres pilares de ese método jocista ya mítico : Ver, Juzgar y Actuar.
Es produïa la trobada entre dos mons que havien estat enfrontats en moments històrics no gaire llunyans: l’Església i el món obrer. Avançava el diàleg entre marxisme i cristianisme iniciat els anys 50 i el paper de les comunitats cristianes de base de les parròquies progressistes serà importantíssim en la segona etapa del franquisme i en la transició. Al mateix temps, comencen a sentir-se veus dissidents dins l’Església a tot l’estat criticant les xacres de l’Espanya franquista: la manca de llibertats, els actes de repressió i la pobresa en què viu una gran part de la població.
La JOC obria els ulls als joves cristians i abonava el seu compromís en barris i empreses, i l’instava a “ser millor” en tots els àmbits de la vida (la família, el grup d’amics, la parella, centres d’estudi…). A partir de la pràctica de la revisió de vida –tot aplicant l’anàlisi basada en els coneguts tres punts: veure, jutjar i actuar– el jove i la jove avançaven en la presa de consciència social i política incloent-hi aspectes llavors molt incipients i que no apareixien ni esmentats com el feminisme –la llibertat de les noies, els rols dins la família, els rols dins la parella, la noia i el treball…- El missatge que es transmetia era de compromís però no partidista. I en aquest punt d’anar més enllà en la implicació política concreta o no anar-hi, començava a haver-hi discrepàncies. En la fundació del sindicat USO (Unió Sindical Obrera) hi ha un nucli important de militants de la JOC. I també hi haurà un nucli cristià en els orígens de les Comissions Obreres.
Tanmateix, no tothom ho veia igual ni tothom va fer el mateix recorregut. Els condicionants històrics de cada regió o país marcaven, i el pes dels partits demòcrates, llavors clandestins, també era diferent segons la zona geogràfica i segons les diferents realitats socials. Dècades més tard, en Jaume explicava l’anàlisi que feia un conegut dirigent comunista català sobre el treball dels capellans amb la JOC a les parròquies dels barris més actius : “Esteu formant els nostres futurs quadres.”
EL PADRE LLANOS I ‘DON MAURO’
Quan era a Vilafranca, a l’inici del curs 60-61, en Jaume havia estat a Madrid en una trobada de consiliaris de la JOC. El van impressionar moltes coses: el grau de militància que hi va trobar, els alliberats, la figura de José Antonio Alzola (laic del grup d’Errenteria que havia ressuscitat i impulsat la JOC els anys 50 , president de la JOC espanyola i membre del Comitè Internacional del moviment) i sobretot don Mauro, el consiliari religiós de la JOC per a tota Espanya.
Mauro Rubio (don Mauro, amb el don davant el nom, en equivalència a mossèn, com s’anomenava els sacerdots a Espanya i tractament encara vigent avui) va impartir en aquells anys un curs a Tiana, en Jaume no concreta quin any va ser però el situa en l’època de Vilafranca. Al seu llibre L’esperança d’una Església pobra i evangèlica explica com aquelles jornades van significar un tomb definitiu a la seva manera d’entendre la pastoral i la vida: “Havíem rebut una formació intel·lectual i espiritualista i basàvem l’acció pastoral en la ‘prèdica’. Aquella mirada atenta a les circumstàncies que rodejaven els joves treballadors era una autèntica descoberta que ens va dur a una conversió.” A Vilafranca ja havia escrit sobre aquest canvi de rumb: “Una JOC viva, valenta i realista, no és estrany que topi amb suspicàcies i fins amb la incomprensió d’aquells que no voldrien altra Acció Catòlica que la de sagristia.” (Jaume P. Sayrach Acción 8-10-1960.) A Vilafranca, en el curt temps que va ser-hi, va aconseguir obrir portes i canviar mentalitats però on començarà a albirar canvis més profunds que més endavant afectaran la seva pròpia vida és a la seva arribada a Barcelona, al Poblenou, quan pren contacte directe amb el món obrer.
Mauro Rubio significà l’apertura i l’aggiornamento de la JOC amb els contactes internacionals que propicià dintre del moviment. El seu nom apareixia periòdicament a la premsa durant el franquisme entre els signants de cartes de protesta per la repressió contra obrers i estudiants. Va participar en el Concili Vaticà II i es va pronunciar per la llibertat religiosa. El seu nomenament com a bisbe pel papa Pau VI va incomodar el règim. El obispo humilde que se le atragantó a Franco -segons un titular de diari de 2019, en commemorar el centenari del seu naixement- seria nomenat bisbe de Salamanca el 1964, on va ser rebut pel governador civil amb aquest comentari : “Nos han nombrado para Obispo de Salamanca al tercero de la terna, un rojazo ¡cómo sería el primero!”.
En jubilar-se, el bisbe Mauro Rubio va rememorar irònicament la recepció tan hostil que havia rebut per part de la primera autoritat civil de la ciutat: Quizá por mi dedicación a un Movimiento Apostólico Obrerista merecí al llegar aquí el caritativo comentario de su Gobernador Civil.
A Madrid, en Jaume també va conèixer els religiosos que havien optat pel suburbi. Les Germanetes de Jesús (orde francès del pare Foucould) desenvolupaven el seu apostolat vivint i treballant al barri de La Bomba (avui a l’M-30 a l’alçada de Ventas), també conegut com el “sin permiso” per les edificacions “espontànies” que s’hi construïen. I va conèixer el Padre Llanos, capellà de El Pozo del Tío Raimundo, de qui parla amb admiració en alguns articles a la revista Acción. El jesuïta José María de Llanos era ja una figura mítica, envoltada de prestigi i d’afecte en els sectors progressistes i objecte de crítiques en els més reaccionaris. Tots dos “bàndols” acostumaven a referir-se als seus orígens ideològics falangistes per lloar o bé per denigrar la seva evolució. A la seva mort, l’any 1992, els titulars de premsa incidien en les mateixes postures: El cura de las barracas, Fue a redimir al barrio y el barrio le redimió a él, De confesor de Franco a militante comunista.
Un dels joves estudiants que s’havia acostat a El Pozo per ajudar, el futur alcalde de Madrid José María Álvarez el Manzano (UCD i PP), mostra en aquestes paraules el respecte amb què Llanos era vist fins i tot per alguns que se’n van distanciar diametralment: Tan de lleno se metió en la forma de vida de aquellas gentes, tan faltas de todo y necesitadas de tanto, que poco a poco fue transcendiendo en la sociedad madrileña y española el rumor de que el Padre Llanos era comunista. Y así fue en realidad. Sin abandonar su espíritu cristiano, compartía como uno más las penurias de aquellas gentes en verdadero espíritu comunitario. Llegó incluso a hacerse con un carnet del Partido Comunista , pero sin renunciar a ninguno de los principios esenciales del Evangelio, que nadie mejor que él supo interpretar.
LA CRIDA DE MADRID
L’experiència madrilenya com a consiliari, el descobriment de la pastoral del suburbi, la constatació del lideratge social de figures religioses dedicades a les capes socials més necessitades i la base teòrica adquirida al curs de Tiana impartit per Mauro Rubio marquen, com se sol dir, un abans i un després en la trajectòria d’en Jaume. Per la seva banda, com a consiliari ell també deixà petja, com era d’esperar. La seva capacitat de síntesi, la seva acurada expressió, les seves anàlisis, els seus escrits… no podien passar desapercebuts. L’any 1962, quan ja era vicari al Poblenou, torna a Madrid a una altra trobada de la JOC de l’estat com a consiliari. En dues ocasions va ser sondejat per fer-se càrrec de la JOC espanyola des de la capital. La segona va prendre un caire més formal, era de fet l’oferiment del càrrec i es va produir quan ja era rector de Sant Joan Baptista al Fondo de Santa Coloma, i don Mauro, el seu mestre, anterior responsable estatal de la JOC, ja era bisbe a Salamanca. S’ho va rumiar, ho va consultar als cercles més pròxims però va declinar l’oferiment. Amb Madrid continuarà el contacte, hi tornarà amb un grup colomenc ben entrats els anys 70 a una trobada de parròquies de barriades obreres com Vallecas i Entrevías.
Com ja hem dit i com es remarcarà en algun capítol més endavant, a finals de la dècada dels 60 i durant la dècada dels 70 les comunitats cristianes de base seran un sector molt important en la lluita antifranquista i en l’incipient moviment veïnal. Sindicats i partits polítics, primer en la clandestinitat, i després en la legalitat, rebran l’entrada d’antics militants de la JOC complint el vaticini que aquell dirigent polític català i amic (era el Guti) li havia fet a en Jaume més d’un cop: “Esteu formant els nostres futurs quadres…” I deia que de vegades afegia a la frase un darrer mot (“ateus”) amb un puntet d’ironia.