Leviatan

LLUÍS SOLER ALSINA

Aquest 2024 és un any farcit d’eleccions, algunes d’elles ben properes; d’altres, molt rellevants perquè afecten bona part de les principals potències mundials. Resulta lògic, doncs, que els comicis celebrats a El Salvador, un país petit i llunyà, hagin despertat poc interès. Tanmateix, diversos indicis apunten a que el seu resultat constitueix un dels esdeveniments polítics més simptomàtics dels temps que corren.

Fixem-nos, d’entrada, en la magnitud de la victòria de Nayib Bukele. Venia d’haver guanyat, contra pronòstic, les anteriors eleccions, celebrades el 2019, però resulta que ara ha estat reelegit amb el 85% dels vots. 85%! Cert: ha guanyat amb les cartes marcades, car controla la quasi totalitat dels mitjans de comunicació, la divisió de poders ha esdevingut paper mullat i els sindicats i el teixit associatiu que li podien fer ombra han estat marginats. Bo i així, si l’escrutini s’ha fet correctament ―i, ara per ara, tot sembla indicar que així ha estat― els resultats són aclaparadors i inèdits en la història d’aquell país.

Una victòria contundent que resulta encara més significativa si la contrastem amb els resultats que ha obtingut l’FMLN, la formació política hereva d’una de les guerrilles més actives del continent americà durant la segona meitat del segle passat i que, després d’abandonar les armes i apostar de manera decidida per la pau i les vies democràtiques, va governar El Salvador des de l’any 2009 fins al 2019. Doncs bé, aquesta formació, considerada com un dels fars de l’esquerra transformadora llatinoamericana, ha tingut el suport del… 6% de l’electorat. Ha passat d’exercir el poder amb un fort recolzament de les classes populars a esdevenir una força residual, gairebé irrellevant.

El contrast entre els resultats del populisme de dretes de Bukele i l’antiga guerrilla és, doncs, brutal. Tanmateix, allò que més hauria de cridar la nostra atenció és el rerefons, el perquè, les claus.

I, en aquest sentit, no hi ha dubte que el tema estrella, el factor que ha dominat l’agenda política i ha centrat l’atenció de la ciutadania, ha estat la seguretat. Bukele es vanta, dia sí i dia també, d’haver empresonat el gruix dels líders i membres de les “maras”, les bandes de delinqüents organitzats que tenien la població atemorida i extorquida. Les imatges dels seus integrants emmanillats, humiliats i abatuts han donat la volta al món. El missatge és nítid, brutal: voteu-me, doneu-me tot el poder, oblideu-vos de garanties i drets humans, i jo faré que els carrers tornin a ser segurs.

Certament, el preu a pagar és enorme, descomunal. Milers i milers de persones han estat detingudes. Sense garanties, sense drets, sense presumpció d’innocència, sense dignitat. Amb tota probabilitat, un bon nombre de persones innocents han estat empresonades, fins i tot torturades. O executades. Però, sigui com sigui, una aclaparadora majoria de la població el recolza. Rics i pobres, jovent i gent gran, catòlics i evangelistes, antics votants de dretes i d’esquerres, homes i dones: malgrat llurs diferències, tots aquests grups coincideixen en donar-li suport.

Hom pot argumentar que aquest país ha patit unes circumstàncies excepcionals. Una llarga guerra civil, uns nivells de violència brutals, una corrupció galopant de la classe política tradicional, inclosos alguns dirigents de l’FMLN. I un llarg etcètera de factors específics.

EL SALVADOR

Els resultats d’aquest país són, alhora, un exponent i un catalitzador d’un fenomen global: el creixent suport de la població als discursos centrats en prometre mà dura contra la delinqüència

Malgrat tot, no podem perdre de vista l’element clau: amb tots els matisos que calgui, els resultats d’aquest país són, alhora, un exponent i un catalitzador d’un fenomen global: el creixent suport de la població als discursos centrats en prometre mà dura contra la delinqüència. Fins i tot ―o especialment― si aquesta contundència va en detriment dels drets més fonamentals. I més encara si hom genera un discurs en què el gruix de la violència i els delictes són atribuïts a algun col·lectiu específic, com ara immigrants o okupes. I, si algú creu que aquest diagnòstic és exagerat, només cal que miri ben a prop nostre, a Badalona: com s’explica el magnífic resultat electoral de l’Albiol, especialment en barris de classes populars, sense tenir en compte la seva promesa de lluitar de manera implacable contra delinqüents i okupes?

Al segle XVII, en una Europa trasbalsada per les guerres de religió, Thomas Hobbes publicà el Leviatan. En aquest llibre, convertit en tot un referent del pensament polític, es creen els fonaments teòrics de l’Estat absolut: atès que l’afany de poder, la por i la cobdícia generen, tard o d’hora, una situació de caos, conflicte i guerra de tots contra tots, l’únic remei és arribar a un contracte social en virtut del qual la comunitat acorda cedir a un ens ―l’Estat― el monopoli de la violència i de la capacitat de comandament. Sense divisió de poders, sense llibertats, sense traves. Un autèntic monstre, simbolitzat pel Leviatan bíblic: aquest és el preu que, segons Hobbes, hem de pagar a canvi d’obtenir seguretat i posar fi a la violència, el caos i la destrucció constants.

Amb el pas del temps, hem cregut que aquest discurs ha estat superat per altres propostes: en el cas del liberalisme clàssic, la divisió de poders i la garantia del respecte a les llibertats personals; en el cas de la socialdemocràcia, la creació d’un potent estat del benestar capaç d’oferir sanitat, educació, feina i serveis públics de qualitat al conjunt de la població; en el cas del neoliberalisme, la suposada prosperitat que hom aconseguirà si privatitzem, desregulem i globalitzem les nostres economies. Tanmateix, aquesta superació és només aparent. Tan bon punt el caos, la violència i la inseguretat s’estenen ―o, més ben dit, tan bon punt s’estén aquesta percepció social― cerquem, cada cop més desesperats, un poder fort, un Leviatan a qui atorgar llicència il·limitada per a exercir la violència i el comandament a canvi de la promesa que restauri l’ordre i la seguretat.

En l’article anterior, argumentava que la progressiva erosió del nivell de vida de les classes populars i les capes mitjanes és un factor clau per a entendre la pèrdua progressiva de suport a la democràcia i els drets humans. I ho mantinc. Afegint-hi, però, que la por davant la inseguretat i la violència són un formidable adob que avui, en ple segle XXI, alimenta el ressorgiment del Leviatan. Hobbes no fou un pensador optimista. Ni, certament, progressista. Tanmateix, si oblidem el seu diagnòstic correm el risc d’afavorir la revifalla del seu sinistre remei. En som conscients?