Les lluites veïnals que han marcat la transformació de Santa Coloma de Gramenet (1965-1979)
Parlem ara per poder parlar demà
Aquesta composició/col.lage a partir de versos de Vicent Andrés i Estellés, realitzada per Josep Mercadé Riambau, professor durant molts anys de llengua i literatura a l’institut Puig Castellar de Santa Coloma, mostra el compromís social i polític assumit pel poeta i expressat en el poema “Assumiràs la veu d’un poble”. Considerat el poeta valencià més important des d’Ausiàs March, Estellés (1924-1993) és una figura incòmoda per a les forces polítiques que avui governen el País Valencià, com ho mostra la seva manca d’implicació en la commemoració del centenari del naixement del poeta, que se celebrava aquest any. (Agustina Rico)
JOSEP MERCADÉ RIAMBAU
Comencen els dos primers fragments parlant de la pluja torrencial i del fang que ho cobria tot.
I
La crinera del poble anuncia la pluja
i romp al cos la vida, la bella vida múltiple.(6)
Plou contra els vidres. Res no entela la pluja.
L’aigua que queia, en sacs, i rebentava en terra. (2)
Una aigua estranya, purulenta, tèbia (1)
Violenta aigua pura que rebota en la pedra
terrible, descrismant-se, descrinerant-se, oh nins,
llesques de llum corpòria, vidres d’aigua,
l’aigua caent pels porxos, pels balcons,
l’enrenou de la pluja damunt les conilleres.
I plou i plom l’univers que no cessa
i planys o trons dins del cervell naveguen. (6)
Puja l’aigua,
una remor, com d’arbreda, del riu
com si la mort encara no ens hagués arribat
descalça, deixant-nos -vius- orfes d’açó, d’allò,
reviscolats a penes ací i allà, pujant
didals d’aigua, pouant-nos desesperadament.(2)
Entra la nit, a poc a poc. Escampa
el fosc reialme per damunt de les aigües,
per sobre els mobles engoleix les coses,
va perforant, va penetrant les coses.
Déu és una aigua amarga
terriblement excitant. (4)
Com foc fou l’aigua
Com foc antic, dansada en un ball sacre. (6)
II
El fang, la pluja, els carrers plens de fang,
l’aigua, l’aigua caient , a dolls, de les teulades;
els carrers plens de fang, les sabates en fang,.
Reportar, anar fent l’inventari, buscant
entre tot l’enderroc, entre les tristes coses,
l’edifici abatut i tossint entre la pols,
el brutal enderroc, regirant, amb les mans;
fent un llarg inventari, fent un trist inventari,
tot allò, tot allò que no podrà tenir
resurrecció, tot el que es queda, el que es perd,
es mor sense remei, definitivament.
Tinc els peus plens de fang.
El fang m’arriba fins al cor i em deixa
Un cansament mortal.
El tercer esmenta la mort, la munió de morts que va provocar.
III
Després l’horror. I després de l’horror
encara més horror.(4)
Dies de dol.
Ja no hi ha més que això:
Mort.
Mai se’n va anar, la Mort,
i es va quedar per sempre amb nosaltres. (1)
Ai -es planyia
alguna veu rompuda.
Vell dolor.(4)
La mort ens ve del cel.
De bon matí arribaven els camions que duien
les tongades dels morts entre dues clarors,
les càrregues sinistres de les tristes descàrregues.
Aquell subsol era ple de morts anònims.
IV
Des de la meva bruta i trista petitesa,
vull donar-te les gràcies, Senyor
per la vida dels homes, pels dols i les desgràcies,
per l’esperança,
Senyor, Senyor. Et pregue.
Pregue pels germans. Et pregue pels que dormen.(4)
El quart és una pregària del poeta, que era creient, pels vius i pels morts.
El cinquè porta les falses explicacions del president valencià a qui es considera el principal responsable de la tragèdia.
V
Enumeren iniquitats,
totes les coses que han passat,
dia per dia.
Carregament de sofismes. (4)
Tot era fals! (3)
Us pregue que entengueu
aquest moment funest i brut i trist
que ara vivim.
Hi hagué un home nefast que romania a l’ombra
i aquest fou el culpable.
VI
Jo confie en l’obscura rebel·lió dels morts. (4)
Primer fou l’estupor, un amarg estupor:
¿com fou possible, com…? i llavors vaig sentir
alternativament la tristesa i l’espant.
Ara torne a vosaltres, ara he vist tot l’horror.
Ací em teniu, marcat a foc per la injustícia,
però abans d’arribar, he esborrat certs mots, (2)
solament instaure en el principi l’odi.
He sentit l’arribada estimulant de l’odi,
àvidament el sent arribar cor amunt.
On hi havia el respecte hi haurà l’odi des d’ara,
Ell farà i desfarà el poema,
ell dictarà molt més encara: la conducta.
El sisè mostra la indignació del poeta davant de tantes mentides
En el següent, Estellés, com havia dit en un altre poema (“Assumiràs la veu d’un poble…”), assumeix la veu del seu poble, parla per ell.
VII
No he de callar! (3)
Cant temporal, cant rebel, cant de vidres
i cant, també, que incrementa la ira. (4)
Em sé poble, em sé pols, ossos de música. (1)
El destí, o els déus, m’han deparat l’ocasió molt amarga de ser
propi testic del passat i del present, (3)
horroritzat i complagut alhora.
He plorat molt. He vist coses. He plorat molt. /2)
Parle per tots. Mireu-los. Homes, dones, infants. (3)
Calle per tots, Senyor, Senyor! Plore per tots. (2)
Avui nasc amb vosaltres
com una aigua amarga; la bec a les mans.
VIII
Ningú no sap, ni tampoc jo no sé,
com ni perquè ocorren fets semblants. (3)
Després de certes coses s’ha de tornar a casa
i a les coses de cada dia. S’ha de tornar. (1)
Però no disposem encara de paraules
per a dir certes coses. O no les volem dir.
Les paraules se salven de totes les catàstrofes, (2)
siga per bé o per mal quasi sempre se salven;
altres voltes estan brutes de tant humanes.
Al capdavall un dia retorna, tot comença altra volta.
Quan s’és passat el temps gris de les condolences
i ja socialment, se’ns imposa un brusc règim
quotidià d’obscenes realitats amables,
amb la reconeixença lògica del fet que cal
seguir, que res no ens detura perquè
se us haja mort, qui sap, la dona, el pare, el fill,
i ve, amb una sintaxi violenta de vals (6)
l’amistat -un, també, ha desprès de la carn
el seu mort, i ja no té només les referències
que tenen uns quants ossos; Un té una necessitat
de silenci, de res,
continuar els fils de silenci, o bé la música,
que broten, nit i dia, d’un pelat grapat d’ossos.
Aquest any miserable
serà molt recordat i molt amargament. (2)
Mai no ens llevaran
l’amarga memòria
El darrer apartat explica el difícil retorn a la normalitat constatant, però, que mai es podrà oblidar aquesta tragèdia.
Absolutament tots els versos d’aquest poema-collage estan trets dels sis primers llibres de les obres completes de Vicent Andrés Estellés. D’alguns n’he anotat la referència, d’altres me n’he oblidat: Recomane tenebres (1), Les pedres de l’àmfora (2), Manual de conformitats (3), Balanç de mar (4), Cant temporal (5), Les homilies d’Organyà (6)
Volen ser un clam d’admiració cap al gran poeta silenciat ignominiosament pel govern valencià.
Josep Mercadé Riambau (25 d’octubre del 2024)
3 Comments
Impressionants, els versos de Vicent Andrés i Estelles, tal com els va escriure ell i també en aquest recull/col·lage. La seva veu continua fent la tasca que el poeta es va imposar en vida en uns temps molt foscos. “No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.” (Assumiràs la veu d’un poble)
Gràcies, Josep.
Com mostra el poeta, els humans no aprenem de les nostres vivències, aquesta greu inundació no ha estat la primera, ni serà l’última.
Un treball esplèndid i necessari. Felicitats i gràcies per portar-nos la veu del poeta en uns moments tan difícils pel seu/nostre poble.