Les seguretats selectives 

BEATRIZ PATRACA

Si fas ús de la línia vermella del metro i baixes a Santa Coloma o Fondo potser t’has vist immers en un estrany ritual de detencions que aparenten ser “casuals” i que tenen per objectiu la inspecció de documents. El terme “aleatori” suggeriria una certa imprevisibilitat, una seqüència d’esdeveniments sense un patró aparent, però la realitat és molt diferent. Si tens la sort de ser de pell clara, t’acostes a l’ideal normatiu o et camufles amb els habitants locals, és molt probable que aquesta mena d’aleatorietats no es creuen mai al teu camí. Felicitats: has sortejat amb èxit la injustícia dels daus carregats.

El racisme en detencions aleatòries es refereix a la discriminació racial o ètnica que ocorre quan les forces de seguretat detenen a certes persones desproporcionadament en comparació amb altres grups, sense causa justificada. Això porta a la violació dels drets civils i a preguntar-se a qui afavoreix la construcció de la idea generalitzada de seguretat.  Sembla que es dona preferència a certes idees del que hauria de ser la seguretat des del punt de vista punitiu, és a dir, idees que privilegien el control, el càstig i l’ordre jeràrquic i que van de bracet amb l’aporofòbia, el rebuig a l’altre i la conversió de l’espai públic en un espai de vigilància permanent.

L’altre dia, davant d’una detenció, un home deia: “Bueno, el que nada debe, nada teme”, sense adonar-se –o això vull creure jo–,  que aquesta frase justifica la inspecció excessiva de l’estat sobre la població i la persecució sense motius aparents. El dret a la seguretat també el tenen els “altres”, els que són carn de detenció aleatòria i que són vulnerats en ser exposats. Cal no oblidar que aquesta acció serveix també com l’exhibició –gairebé una perfomance– del treball que s’està fent en tasques de seguretat.

Aquestes aprehensions impacten des del punt de vista legal i també tenen repercussions en les persones i les comunitats. A més a més, aquests enfrontaments amb les autoritats poden causar efectes psicològics profunds que tenen a veure amb la vergonya, la frustració, el desprestigi i la discriminació. Les detencions arbitràries tenen un efecte erosiu en la confiança de les persones en les institucions que haurien de protegir-les i les tensions augmenten de forma directa amb la sensació de ser objecte de sospita.

Per a la població que es troba en la diana d’aquestes pràctiques cada desplaçament esdevé una mena d’interrogatori silenciós: “Passaré la prova del torniquet del metro?”. En moltes ocasions, aquesta angoixa no es basa en cap activitat il·legal, sinó simplement en l’aparença o en el resultat d’una aleatorietat capritxosa. Així, aquesta realitat fa que fins i tot les persones que no han comès cap delicte experimentin un clima de temor i inseguretat: “El que nada debe, también teme”.

Per arrodonir el discurs punitiu, fins i tot les detencions més insignificants –cinc grams de cànnabis, un bitllet fet rotllet, un mòbil trencat–, seran documentades i publicades a les xarxes socials com a trofeus d’eficiència policial. Tot i això, la justícia social es troba cada vegada més lluny.  D’una banda, es fa treball quotidià des de les institucions amb l’objectiu que tothom visqui en harmonia i felicitat multicultural; i d’altra banda, la paradoxa és fer sentir segur a qui alimenta els discursos d’odi i no pas a qui es troba als marges de la societat que l’assenyala. Hem passat dels temps de la intenció conciliatòria de “Santa Coloma al cor” als temps de la vigilància que, com deia Foucault: “és el cor dels sistemes de disciplina”.