Quaranta-quatre anys de patrimoni literari colomenc continuat
Santa Coloma, ciutat singular
EUGENI MADUEÑO
Ploro. Ploro com una magdalena. Tanco el llibre i baixo al jardí, a distanciar-me de la història, i sobretot de la manera com està explicada. De la prosa poètica. Miro el cel, enterbolit, d’avui diumenge, i les llàgrimes esdevenen pressió al pit. Si l’art és art quan provoca sentiments, emocions, Jon Fosse és art pur. He tancat Mañana y tarde, una història de la vida de només cent pàgines. Un poema emocionant. La crònica d’un naixement i d’una mort. L’amor, l’amistat, la família. I la literatura en majúscules embolcallant-lo tot. Quina meravella. Quina pena. Quanta esperança.
Vaig a la cuina a fer-me un cafè. Engego la ràdio. Escolto les notícies sobre Gaza, Israel, la posició de la UE. I mentre els locutors i tertulians disserten sobre una cosa i una altra torno mentalment a la cala i al poblet noruec on transcorre la història. Al núvol des del qual els dos amics –impossible no pensar en l’Alfons– miren a baix i veuen toda la oscuridad y todos los horrores que hay ahí abajo.
Qué horror estar ahí abajo, dice Johannes.
L’olor del cafè fumejant en porta al Portugal de 1986. A l’experiència excitant de llegir José Saramago. El año de la muerte de Ricardo Reis. Una novel·la sense punts. Un exercici literari emocionant. Em va colpir tant, en va agradar tant, que vaig embolicar a la Isabel i al Jaume Patriç per anar a passar uns dies a Lisboa. A resseguir els passos de l’heterònim de Pessoa. Vam acabar a l’hotel Bragança, al barri portuari, el lloc on les prostitutes que treballaven al carrer remataven les feines; vam dormir a dues habitacions amb una característica comuna: per les dues campàvem a la nit les paneroles.
A Jon Fosse li acaben de concedir el Nobel de Literatura. A José Saramago li van donar el 1998.
L’Acadèmia Sueca no s’equivoca.
