L’arquitectura sanitària de Santa Coloma, un patrimoni singular

JORDI VALLS POZO

A la nostra ciutat tenim una mostra singular d’arquitectura sanitària ubicada als extrems del perímetre municipal, d’una banda, l’Hospital de l’Esperit Sant, al barri de Santa Rosa, a dalt del turó del Puigfred. I el recinte de Torribera al barri de Can Calvet a l’abric de la serralada de Marina. Els dos equipaments són en zones elevades. Curiosament, la creació dels espais són pràcticament de la mateixa època, entre els anys vint del segle anterior, quan Santa Coloma era un poble pagès, aïllat i tranquil, amb una proximitat a una Barcelona cada vegada més dinàmica i complexa a partir del creixement de la indústria i la migració necessària per abastir els llocs de treball que s’anaven creant.

La construcció del sanatori de l’Esperit Sant era conseqüència de les necessitats sanitàries en aquest context de creixement demogràfic descontrolat que afavoria la propagació de malalties infeccioses, especialment la tuberculosi. Per iniciativa privada, l’antiga masia de la Torre Roja es va convertir en el primer sanatori de tuberculosos a l’altra banda del Besòs. Amb els recursos econòmics i els permisos en regla, entre l’any 1922 i el 1930 es va crear l’hospital de l’Esperit Sant amb dos pavellons, un d’homes i un de dones. L’arquitecte Josep Alemany Juvé va dissenyar un edifici rústic, amb grans finestrals, obert a la llum i que facilités el corrent d’aire. A mig camí de noucentisme amb influència racionalista, però encara amb elements del modernisme, com els acabats artesanals, que es resistien com a testimoni dels oficis. L’exterior de l’edifici destaca el totxo com a element constructiu embellidor que amb un joc de geometries ofereix un conjunt harmònic. Josep Alemany fou arquitecte municipal de Santa Coloma de Gramenet i entre els seus treballs destaquen: el cinema Capitol 1920, la Casa dels Nins 1924, el mercat Sagarra de 1934, i com a curiositat, la façana del Teatre Molino de Barcelona 1929.

El poeta Màrius Sampere va passar una temporada llarga a l’Hospital de l’Esperit Sant, al llibre L’escala de cargol Sampere explica la seva experiència, amb un repunt de sarcasme: “Resulta que, com molta gent d’aquells temps de misèria i Maria Castanya (anys 1945-1959), vaig haver de passar per l’Hospital -més ben dit, el Sanatori- de l’Esperit Sant, que encara no sé on situar, si a Sant Adrià, a Badalona o a Santa Coloma. Sí que s’alça, però, com tots sabem, dalt d’un muntijol amb una creu, sota la qual ens hem assegut, jo i els meus pensaments, moltes vegades. I puntualitzo que hi vaig haver d’anar per tal d’informar-me què en deien, els raigs X, de les meves intimitats pulmonars. I, amb certa solemnitat, no exempta de xanxa, els metges -més que res un- van anunciar-me que observaven una sombra sospechosa. Misteriós diagnòstic que jo, en traduir-me’l al clar i català, vaig entendre que volia dir que m’afectava un principi de tuberculosi. Final, no pas; perquè ja no us podria contar tot això.” Actualment, l’Hospital de l’Esperit Sant, a l’extrem del barri de Santa Rosa, és un equipament ampliat d’atenció mèdica generalista, i esdevé un dels centres sanitaris més importants de l’Àrea Metropolitana.

A l’altra banda de Santa Coloma, a l’anomenat Districte III, el recinte de Torribera, nom de l’antiga masia, va ser adquirida per la Diputació de Barcelona. Una gestió de la Mancomunitat de Prat de la Riba per construir una clínica mental, eren els temps de l’alcalde Llorenç Serra, els anys anteriors a la dictadura de Primo de Rivera. L’avantprojecte de construcció de la clínica el van encarregar a Josep Maria Pericas i Rafel Masó. Masó, era un personatge singular, un intel·lectual influent, era un dels principals arquitectes noucentistes, (a Girona hi ha la casa museu que és visitable) El seu activisme catalanista va perjudicar la seva carrera professional. A partir del cop d’estat de Primo de Rivera, Rafel Masó no va poder exercir d’arquitecte. L’obra de Torribera va començar tard i anava signada per Josep Maria Pericas, encara que l’esperit de Masó sempre hi va ser present. Ara és un plaer passejar pel recinte, despreocupadament, entre els pavellons de noms emblemàtics: Gaudí, Verdaguer, Canigó, Montserrat. Edificis austers, senzills i harmònics. També destaca l’església i la imponent masia de Torribera, en una centralitat que irradia endreçadament els camins arbrats que duen als punts cardinals del recinte. Actualment, el recinte compta amb altres activitats complementàries i no és només un centre d’atenció a les malalties mentals, la Universitat de Barcelona amb el Campus d’Alimentació, la UNED i el complex esportiu de Torribera. L’escriptor Josep Sol deixa un testimoni corprenedor i dramàtic a la novel·la Appassionata de l’any 1937.

“—Encara deus tenir aquella mujada d’allò d’En Rocamora, oi?
—No, no meno gens de terra. La vaig haver de deixar tota quan em va passar allò… que tu ja saps.
—Que jo sé?
—Sí, quan em van tancar per boig.
—Ah, sí? Com jo? També deien que no estava bé del cap. I em van enterrar viva entre les quatre parets d’aquella casa gran…
—M’hi van portar a la força…!”

Els recintes sanitaris de Santa Coloma són molt interessants no tan sols per la seva arquitectura, història i l’abast social dels equipaments. De vegades, quan els observo, penso que són els espais més ben endreçats de la ciutat. Des de la literatura local, han estat escenari d’obres notables, i trobem des de la tragèdia a la ironia, us n’he deixat dos exemples. Potser algun dia caldrà que aquesta memòria escrita també sigui acollida a uns espais sanitaris històrics que semblen aliens a la ciutat, però que sens dubte han configurat el caràcter i la consciència dels límits vitals dels colomencs: entre la vida i la mort, entre la lucidesa i la bogeria.

_____________________________________

LLIBRES CITATS

L’escala de cargol. Màrius Sampere. Viena. 2014.
Apassionatta. Josep Sol. Biblioteca Rosa dels Vents. 1937.