‘Munich’, una de les obres més reivindicables de Steven Spielberg
Imaginant futurs, imaginant passats
REPORTATGES
JOAN TUDELA
Dels cinc llibres que inspiren l’Àrea Cultural Oriol, n’hi ha un que és particularment memorable: Qui és qui a Santa Coloma de Gramenet, publicat l’any 1991 i obra d’un equip encapçalat per Josep Lluís Socías i Núria Valls. A partir de la idea de Shakespeare que “la ciutat és la gent”, recordada al pròleg per Josep M. Ainaud de Lasarte, més de dos-cents colomencs hi resumim la nostra trajectòria i responem una mateixa pregunta: quin és el sentit últim de la nostra vida? De les respostes, n’hem triat deu (totes de persones que ja ens han deixat).
Salvador Cabré: “Col·laborar amb la gent del poble per fer una ciutat més habitable, amb unes relacions humanes més fraternals, i comunicar la Bona Nova del missatge de Jesucrist.”
Joan Carrera: “La visió cristiana de la vida ha estat i és la meva pàtria espiritual. Valoro especialment la joia de sentir-me estimat i d’estimar, la solidaritat amb els més pobres, l’amor a l’Església i la fidelitat a Catalunya, la meva pàtria terrenal.”
Lluís Hernández: “És ser feliç i col·laborar activament a la felicitat dels altres. En el fons de tot, Jesucrist és el fonament de la meva vida.”
Pere Marín: “Considero que, per a la convivència humana, el respecte és la base primordial.”
Remei Martínez: “La solidaritat, en sentit ampli, i l’honestedat amb mi mateixa i amb els altres.”
Margarida Pedragosa: “Hi ha un món que ens fa vibrar. La creativitat de l’home ens ho ha de fer viure tot per primera vegada… sempre per primera vegada.”
Màrius Sampere: “Cada dia del món, la vida pot tenir un sentit diferent, i fins no tenir-ne cap. Com que l’últim dia encara no m’ha arribat, l’últim sentit encara no el sé.”
Jaume P. Sayrach: “No sé separar la meva vida de la dels altres homes i dones. El sentit últim de la vida és la vida.”
Joan Vilaseca: “Soc cristià catòlic. L’amor m’ha fet estimar tot el que m’envolta: la família, el poble i la meva pàtria, Catalunya. Soc humanista i crec en Déu i en el més enllà.”
Carles Viñas: “Déu. Amb el que això comporta de compromís i de servei (família, treball, política, societat, país).”
REALISME EXISTENCIAL
L’altre llibre que inspira –i molt– la vida de l’Àrea Cultural Oriol és 22 històries clíniques de realisme existencial, obra del doctor Alfred Rubio, que és el pare del realisme existencial. La resposta de Carmina Poyato, que és la secretària de l’entitat, a la pregunta dues-centes vegades formulada a Qui és qui resumeix la mar de bé aquesta filosofia de la vida: “El sentit últim de la meva vida es recolza en el seu fonament: en l’evidència que visc i davant la possibilitat de no haver arribat a existir mai. Descobrir això m’ha portat a sentir un agraïment profund envers tot allò i tots aquells que han fet possible la meva existència: els meus pares, la història tal com ha anat, Déu. Afronto la vida amb serenitat. És una constant en mi el desig de fer partícips els altres d’aquest goig d’existir.”
Hi ha un parell de llibres escrits pel president de l’associació, Josep Lluís Socías, que certifiquen que és un capellà amb tot de coses a dir. Ja ho era quan feia de rector a la parròquia de Sant Josep Oriol i va encapçalar la fundació de l’entitat i, també, durant els anys en què ha col·laborat a la ràdio (Ràdio Gramenet, Ràdio Tele Taxi, Ràdio Estel i Ràdio Nacional) i encara ara. Aquests dos llibres són Minuts de ràdio: viure la festa cada dia i Buenos días nos dé Dios.
Finalment, hi ha una obra feliçment desfasada, perquè fa un balanç de l’Àrea Cultural Oriol fins al 1992, l’any dels Jocs Olímpics, i des d’aleshores l’associació no ha parat. Explicar tot el que fa és més aviat senzill, perquè estructura tota la seva activitat en cicles anuals, una mica com passa en el cicle natural de les estacions.
EL CICLE ANUAL
De la mateixa manera que cada primavera tot torna a brotar i a florir, cada començament de curs reneix el cicle d’activitats de l’Àrea Cultural Oriol, activitats il·luminades alhora per l’humanisme cristià i el realisme existencial.
Així, el primer dissabte d’octubre, la masia cultural del carrer Nou, va omplir-se de gent un any més per inaugurar el curs. Els assistents vam compartir quatre coses: l’audició musical a càrrec de la Coral d’Antics Alumnes de la Facultat de Física de la UB, l’exposició de pintures a l’oli de Gelisa Socías, al final una copa de cava confraternitzant al pati de la masia, i el plat fort de l’acte: la presentació de les activitats d’aquest curs.
Resumides: cap de setmana de reflexió sobre el tema del curs, que és la intel·ligència artificial; trobades literàries; tallers artístics; exposicions d’art; taller de cuina; concerts; gimnàstica per a adults; sessions de cine fòrum; el cafè dels divendres; sortida cultural (aquest curs, al museu Guggenheim del País Basc).
En tot allò que organitza aquesta entitat singular, mai no falla la participació, però quan l’assistència fa el cim és quan, cada any senar, l’Àrea Cultural Oriol omple la sala gran del Teatre Sagarra (cinc-centes persones) per atorgar els premis Climent Mur, instaurats en memòria d’un infermer de Santa Coloma que va destacar per la seva humanitat. Aquests premis biennals fins ara han premiat unes dues-centes persones, que l’associació qualifica com a “artistes de la convivència” i que pertanyen a tot d’àmbits diferents de Santa Coloma de Gramenet, l’àrea metropolitana i el Maresme.
SOCIETAT CIVIL
A l’entrada de la masia que abans era agrària i ara és cultural, al costat d’una senyera, és ben visible una placa amb set ratlles d’allò més eloqüents: “Masia del carrer Nou / de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet / cedida a l’Àrea Cultural Oriol / i rehabilitada per l’esmentada associació. / L’acte d’inauguració ha estat presidit / per l’alcaldessa Sra. Manuela de Madre / el 4 d’octubre de 1999.”
La col·laboració entre les entitats de la societat civil, com ara l’Àrea Cultural Oriol, i les institucions polítiques, com ara l’Ajuntament de Santa Coloma, no sempre és fàcil, però en aquest cas tot ha anat sempre com una seda. De tots els regidors de Cultura, la gent de l’associació està particularment agraïda a dos: a Chema Corral, pel fet que va inaugurar, ja a l’època de l’alcalde Lluís Hernández, la bona relació –ininterrompuda– entre l’entitat i l’Ajuntament, i a Antoni Fogué, perquè és el qui va tenir la idea de restaurar la masia del carrer Nou per fer-ne la seu de l’Àrea Cultural Oriol (la restauració –magnífica– va ser obra de l’arquitecte Francesc Abenza, contractat per l’associació).
Les sis persones que formen la junta directiva de l’entitat són Josep Lluís Socías i Carmina Poyato, dels qui ja hem parlat, més Inma Sánchez, Elena Giménez, Maria Àngels Gibert i Alberto Jiménez.
L’entitat anuncia tot el que fa a través d’una política comunicativa molt treballada, però així i tot val la pena de parlar globalment de l’Àrea Cultural Oriol, tal com fem en aquest article aprofitant l’avinentesa que enguany fa quaranta-cinc anys que va fundar-se l’entitat i en fa vint-i-cinc que va inaugurar-se la masia cultural del carrer Nou.
2 Comments
Va esser un plaer contribuir a la restauració de la masia, icone històrica de Santa Coloma, que estaba en un alt grau de degradació, gairebe en ruina. Hem vaig resistir a arrebossar les façanes, com estaba pensat per l’Ajuntament, perque volia que les pedres del edifici parlessin per elles mateixes amb una estética molt mes propia de la realitat de la construcció. Crec que el resultat final es va completar amb el manteniment i restauració de la estructura de fusta de la coberta, malgrat totes les dificultats que aixos va comportar.
El espai es el que ha donat forma a totes aquelles activitats que al llarg dels anys, amb molta voluntat i esperit de servei a la societat colomenca, s’han anat succeint aquests vint i cinc anys que han passat des de la seva reforma, conduit tant be per en Josep Lluis Socias.
És cert que les ciutats estan constituïdes por les dones i els homes que les componen. En aquest reportatge, Joan Tudela fa un bon recorregut per aquest paisatge humà que forma la ciutat de Santa Coloma de Gramenet.