L’adeu a Santa Coloma

“Just ara farà un any vaig entrar a la Residència, segur que feia la millor decisió; acabava de tenir un ictus, tenia 91 anys i tot i que em feia il·lusió que em toqués un pis de la casa assistida que era punt d’estrenar-se a Santa Coloma, vaig pensar que en l’última etapa de la meva vida havia de preveure com afrontar possibles mals, que segur que m’havien de venir. Per entrar a la Residència m’ajudà l’amic Salvador Bacardit, qui m’assegurà que amb les Germanetes dels pobres estaria molt bé, tot i que mai deixaria d’enyorar la llibertat de l’ocell que soc jo.”

Jaume P, Sayrach. Capvespre, setembre 2022

BIOGRAFIA DE
JAUME PATRIÇ SAYRACH FATJÓ DELS XIPRERS

CAPÍTOL 34

AGUSTINA RICO

La pandèmia que aturà el món al març de 2020 va ser una època difícil per a tothom, devastadora en alguns casos i una dura prova per a la gent gran que vivia sola. En Jaume estava molt fet a la soledat, a una soledat amb el contrapès de l’agenda sempre plena. En qualsevol època, i ja gran també, quan li telefonaves per quedar, sempre havies d’esperar el ritual de consulta de l’agenda mentre el senties dir “aquí tinc…”, “ he d’anar a…”, “vull anar a veure … ” entre una tos espaiada que solia aparèixer a l’inici de les converses telefòniques. Però la covid ens va esborrar l’agenda. Ell l’enfocà com un dels retirs forçats per l’endocarditis, però sense visites. A la gent propera li preocupava la seva situació, vista la complicada logística familiar que s’organitzà a les famílies per vetllar pels avis. Convençut per un amic treballador dels serveis socials, en Jaume s’avingué a rebre a casa un àpat diari que assegurava la seva correcta alimentació. Amb aquest gest acceptava per primer cop ser en certa manera dependent sense estar estrictament malalt. Era un primer pas en l’acceptació de les limitacions que li imposaven la vellesa i la malaltia. Amb tot, l’ocell engabiat que era ell de tant en tant es rebel·lava i feia escapades fugades de l’àtic on tenia el niu fins la botiga del davant per comprar alguna cosa de menjar que li venia molt de gust i alguna ampolleta benjamí de cava per celebrar les dates assenyalades, encara que fos en solitari.

MOR MANUEL SAYRACH

El sotrac de la covid continuava fustigant-nos amb xifres esfereïdores de morts, entre les quals les de gent propera i estimada. Paral·lelament, el final dels qui morien sense ser víctimes del virus també s’havia de sotmetre a les estrictes normes que imposava la pandèmia. Compartir els darrers moments de vida i acomiadar el difunt quedaven en una expressió mínima. El 3 de maig de 2020 va morir Manuel Sayrach, el darrer germà que li quedava a en Jaume. En Narcís, el més petit dels cinc germans, havia mort l’any 2016. D’en Manuel, en Jaume destacava sempre la seva bonhomia i el seu entusiasme, l’energia amb què es va dedicar a immortalitzar la figura del pare i el seu llegat. Era qui acostumava a acompanyar les visites a les cases de la Diagonal i d’Enric Granados i col·laborà intensament en la realització de l’obra Manuel Sayrach 1886-1937 Arquitectura i Modernisme a Barcelona, publicat l’any 2018 per l’Ajuntament de Barcelona. En Jaume comenta al Capvespre: “El curiós és que el pare és autor d’una obra arquitectònica escassíssima, en part per les vicissituds que va viure (la mort de la seva esposa als sis anys de casat i el trasbals ocasionat per la guerra civil) però, sobretot, per la vida que va viure ell mateix, consagrat a totes les arts. Aquesta visió humanista queda ben reflectida en la casa de la Diagonal: en l’elegància i originalitat del conjunt, la qualitat del material, pel seu significat simbòlic i per la seva harmonia i sentit clàssic, malgrat pertànyer encara al modernisme. De fet la casa és considerada per molta gent com un els edificis més bells de la Diagonal. Que l’Ajuntament de Barcelona ara publiqui aquest llibre es deu, en gran part, al meu germà Manuel, que porta anys recuperant documents sobre la vida del nostre pare i la seva obra, fins al punt que de ser un personatge gairebé desconegut, avui disposem d’un arxiu molt ric de la seva vida i de la seva obra arquitectònica i literària.“

Al setembre de 2022 en Jaume anuncia al seu bloc, l’aparició del llibre pòstum del seu germà Manuel, que tracta també sobre la figura del pare. Manuel Sayrach i Carreras. La seva vida i l’obra d’art- La família i l’entorn. En Jaume en fa una ressenya acolorida i personal: “Un llibre de contingut i, alhora, anecdòtic, i fins divertit. Hi surten, primer, els avis. L’avi Miquel, que em recorda el protagonista i les circumstàncies de l’època del llibre La ciudad de los prodigios, d’Eduardo Mendoza. Fent de barber-cirurgià al carrer Reial, de Sants, es va pagar la carrera de metge i als quaranta-sis anys fundava l’Instituto Español de Seguros sobre enfermedades, amb clients a tot Espanya, amb el qual es va fer ric. Un viatge a través dels anys de la formació de l’ Eixample de la moderna Barcelona, edificat seguint els plànols del gran enginyer Ildefons Cerdà. El llibre ens permet veure per dins la vida d’una família que provinent de la ruralia assoleix una posició destacada en la burgesia barcelonina. Tot contat per un dels fills, que hi aboca els seus records d’infantesa, i el que ha descobert després d’anys d’indagació meticulosa.”

UN PACTE AMB EL DESTÍ

Tornem a 2020. Tan bon punt es va suavitzar el confinament estricte i es va autoritzar sortir al carrer en franges horàries per edat, en Jaume va reemprendre l’hàbit de fer caminades, que intentava d’allargar tant com podia. El pis era relativament a prop de Montigalà i cap a la banda de Sant Jeroni de la Murtra, un dels seus espais predilectes. Tot i que es resistia a deixar aquell piset, argumentant que encara podia amb les irregulars i altes escales de l’edifici, finalment escoltà els qui l’aconsellaven buscar un altre habitatge sense escales o amb ascensor, i es va inscriure com a sol·licitant d’un dels pisos per a gent gran que s’estaven construint a Santa Coloma en la remodelada escola Miguel Hernández, a la part alta del barri de Singuerlín. Però el projecte s’anava endarrerint. I a l’estiu de 2021, quan en Jaume es trobava passant uns dies amb els seus nebots a la torre familiar de Pallejà, li sobrevingué un ictus que li afectà el moviment i la parla.

Després de la rehabilitació, era clar que no podia tornar a viure sol. I va fer una altra acceptació, anar a la Residència, però -confessa al seu dietari-amb una certa resistència interior. En aquells moments difícils d’iniciar un canvi de vida, va anunciar que en el fons no s’hi adaptaria sinó que, en un gest final de rebel·lia, passat un temps no gaire llarg es posaria malalt i es moriria. Planteja l’arribada de la mort com qui finalment s’avé a rebre una visita desavinent, molts cops posposada, i li fa un forat al calendari. Ell mateix ironitza sobre els plantejaments que es feia: ”La decisió va ser com si pactés un armistici amb el destí. Com si el temps i la salut es poguessin pactar. I vaig decidir que entraria a la residència però que no m’hi aclimataria.“ Quan ja portava mesos a la Residència i hi havia trobat els avantatges –malgrat el propòsit de mantenir-se irreductible en el fons del fons-, li va tocar un d’aquells pisos assistits que estaven construint a Santa Coloma. La notícia li provocà una certa inquietud, però ja era tard i l’assistència que oferien no era la que ell necessitava.

DEIXAR EL PISET

Deixar l’àtic del carrer Roma va ser molt trist per a en Jaume, encara que tenia coll avall que no hi havia més remei. Tot i sentir la fiblada emocional que provoca desmuntar un espai d’anys on s’han acumulat moltes vivències, ell feia el cor fort ordenant i distribuint les coses amb l’ajut inestimable dels amics. L’Eugeni Madueño recull els fets i les emocions viscudes aquell 13 de setembre de 2021 en una crònica de l’adeu al pis i a Santa Coloma que publicà al Capvespre per compartir-la amb tot l’entorn d’en Jaume.

“Ahir va ser la darrera nit que en Jaume ha dormit al piset de Roma, 40, un àtic sense ascensor al qual tots els mortals (menys ell) arribem esbufegant. Allà ha passat els darrers cinc dies –després de tenir l’alta del centre sociosanitari– ordenant llibres, documents, papers, fotos, roba, llapis de memòria, discs durs i cables elèctrics. Un arsenal que, degudament apilat i ordenat a caixes, prestatges i bosses, han transformat el pis –segons ell mateix em diu a l’acomiadar-me– en “un divertit mercadillo“.

La feina de desconstrucció ha estat feixuga. I emocionalment dura. Desmuntes la teva vida, en certa manera. Cada cosa que tens al teu abast evoca una història, recorda una o vàries persones, et situa en un lloc o et produeix unes emocions. Decidir què te’n portes i què llences, què dones o què transfereixes, a més de pesat i entretingut, implica molt desgast intern, molt esquinçament.

Convertir el pis en un mercadillo no deu haver estat fàcil per a ell. Tampoc veure com les seves coses van encaminant-se a destinacions diferents. Ahir els amics ja es van endur a les Germanetes els estris personals, llibres i roba que s’emporta a la nova destinació. Altres bosses de llibres, de fotos, de records… s’encaminaran cap a la biblioteca del Fondo. Unes altres potser arribaran a ocupar l’espai digne que es mereixen a l’Espai Sayrach del mateix centre cultural. I, altres, les més delicades, les més carregades de significat, esperen al passadís, al rebedor, a les prestatgeries, identificades totes amb cintes de paper amb el nom del destinatari escrit amb retolador.

El llegat material d’en Jaume és petit. Però extraordinàriament valuós, no pel valor material sinó per la quantitat de somnis i de desitjos que ell hi ha projectat. Posem per cas el llibre d’actes que recull les reunions del grup del Forum Grama. O dels àlbums de fotos de les excursions realitzades al llarg de la seva vida amb diferents grups de joves i adults. O el conjunt de la seva producció intel·lectual, aglutinada en una dotzena de llibres i milers de gloses i textos publicats en format digital o en paper.

-Vinga, s’ha acabat la feina– diu en Jaume, i proposa a l’Albert que baixi a comprar quelcom que ens tregui la calor i ens permeti brindar.

Aviat tenim de tornada a l’Albert amb una Xibeca ben freda i uns vasos de plàstic a punt. La Loli, l’Elena, la Geli, el Manel i jo ens queixem que aquell pis és un forn.

–Si no hi penses, no la sents– diu en Jaume revelant una seva manera d’anar per la vida.

Però ni la cervesa, ni l’aigua freda de la nevera, ni el consell filosòfic del Jaume no ens treuen l’aclaparament que sentim. Deu ser que no és només culpa de la calor.”

Isabel Garro

Amiga d’en Jaume des de molt jove, la Isabel explica com van ser els seus inicis a la Residència i com es va produir una ràpida i sorprenent adaptació a aquella nova vida. Un canvi que ell havia afrontat amb prevenció però que ben aviat va percebre com una darrera etapa que havia de viure intensament, com sempre havia fet.