La vida en una barraca en la Santa Coloma dels anys 30

JACINT TORRENTS

L’any 1933 Josep Sol s’estrenava com a periodista. No es veia fent de pagès tota la vida. El 1930 havia publicat alguns escrits a Brollador, revisteta de Santa Coloma, que feien uns quants joves lletraferits, i que només va durar uns mesos. No tenim evidència de cap escrit seu entre 1930 i 1933. Pel febrer d’aquest any, doncs, ja havia aconseguit publicar el seu reportatge sobre les poblacions del nord del Besòs al setmanari La Rambla. I, a finals d’estiu, La Humanitat, el diari fundat per Lluís Companys, li va publicar quatre articles de tipus assagístic.

No seria, però, fins al segon semestre de 1934 que començaria la seva vida professional com a periodista. La Publicitat li publicaria una quinzena d’articles i La Humanitat uns cent quaranta-cinc, ja en qualitat de col·laborador fix, fins que fou mobilitzat el setembre de 1937 per anar al front.

Durant aquests tres anys de vida periodística la firma de Josep Sol va aparèixer també en revistes literàries o de pensament com Mirador, Rosa dels Vents, Pamflet, Meridià… La seva producció comprèn un total de més de dos-cents cinquanta articles. Cosa que significa mitja dotzena de col·laboracions al mes. Si hi afegim, durant aquest període, l’edició dels seus tres llibres, conclourem que va ser un professional de la cultura vocacional, tenaç, i prolífic.

Oferim tot seguit un text que sota l’epígraf “El Conte del Diumenge” va aparèixer a La Humanitat el 24 de juny de 1934. Es tracta d’una primera incursió de Josep Sol en el món de la narrativa, on, atret per l’exotisme del personatge, mostra l’existència d’un podríem dir-ne sense sostre en la Santa Coloma que havia començat a créixer a causa de la immigració. I que no devia ser l ́únic que vivia en una barraca. El relat feia de contrapès a la Catalunya ideal que bastia el somni de “la caseta i l’hortet” per a tothom. L’escriptor compromès aixeca acta del que veu. I, tant en alguns contes d’Elionor com a la novel·la Appassionata, Josep Sol mostraria la seva predilecció per aquests personatges marginals en un intent de, tot i revestir-la amb algunes pinzellades de poesia, expressar la realitat.

---

Ambrosio de la Cruz

JOSEP SOL
(Publicat a La Humanitat, 24 de juny de 1934)

—Ve aquel barraca negro…? A la otra parte del monte? Allá estoy— em diu Ambrosio, amb la mà estesa estirada vers la cima de la coma que ascendim tots dos.

Mentre camina fatigosament parla amb dificultat. S’atura de tant en tant a reposar, a respirar. És asmat. El dia és gris. Enormes núvols grisos eleven cada vegada més el cel tempestuós. Fa un mes llarg que no para de ploure. Els núvols baixos, les masses informes i boiroses es desplacen veloçment en direcció contrària a l’alta nuvolada negra. Una clariana de llum allà baix a mar treu mil miralleigs de les ones movedisses.

Ambrosio parla un castellà bàrbar de les illes Filipines, de les quals descendeix. En fer-li remarcar la seva vestimenta marinera, em diu:

—Paisano mío navega barco americano. Primer cocinero bordo. Trae ropa. Dije estar en barraca suyo. Ve aquel barraca negro?— i altra vegada me la mostra amb el gest i la mirada.

—Yo también he navegado muchos años…— em diu al cap de poc, vagament. Els seus ulls d’ametlla miren d’una manera atàvica els grossos núvols esquitxats pels llampecs. Pel seu rostre de pura raça malaia passen per un instant, com l’ombra d’un record, mars ignotes i dilatades. Hom diria que les seves orelles porten a la seva ànima silenciosa la remor llunyana de selves verges i el retruny apagat de platges remoroses i blanques. El convido a fumar. M’ho agraeix amb un somriure. Diví somriure! Pel seu rostre enigmàtic i ert passa com un llampec joiós.

—Suba. Tomará café…, un poca licor.

Però jo soc impacient; i, encuriosit en saber que havia navegat llargs anys en vaixells de vela, l’interrogo sovint. Li pregunto quins mars ha travessat, quins ports ha tocat. No em sap respondre concretament. El seu passat llunyà jau enterrat al fons de la seva ànima. Ni els anys que té encerta a recordar. Jo li vaig dient els noms dels principals ports de la ruta de l’Extrem Orient: Suez, Singapoore, Xang-Hai, Hong-Kong. Ell els va repetint i la seva veu ronca i obscura em transporta, secundada per la meva imaginació, als antípodes. Però no puc treure’l d’aquí. No puc esbrinar res de la seva vida ni de com ha vingut a parar al meu poble solitari, apartat una mica de la mar blava. Aquesta mar avui força fosca amb claps lluminosos.

Ambrosio es guanya la vida ajudant a parar les parades del mercat a l’aire lliure. Recull, a més, els desperdicis de peix, per a ell, els de les verdures per a mantenir quatre bestioles que té. Demana almoina. Jo sempre li’n faig i tinc per a ell un somriure i una paraula amables. En atenció a això em vol fer veure una mica d’aiguardent que té comprat exprés.

—Aquí tengo un conejo hembra, dos quecos, una gallina…— em diu, quan arribem a dalt. Entro a la barraca. És un recinte petit, amb el sostre esbalandrat. Em fa seure en l’únic estri apropiat per a això, una cosa que havia estat una cadira de boga. Sobre un catre rovellat té estesos a tall de vela uns quants sacs per a preservar-se de la pluja. Bo i dret mira passar els nuvolassos carregats de pluja i d’ombra.

—Un poco café…?— insisteix, la vista fita tot seguit en la llenca negrosa de cel que es descobreix a través del sostre.

—No, gràcies —faig jo—. Un altre dia.

Ell somriu i esclafeix en una petita rialla: —Aquí dos quecos, un conejo hembra…, preñado…, un gallina…, hoy sacado güevo… Paisano vende el barraca…— i una tos de gos seca el priva una estona de parlar.

—Jo pensava: «Ambrosio s’haurà mort». Com que no us veia!— li dic. Perquè el veia sovint rondar pel poble amb una grossa llauna amb nansa recollint trossos de pa per les cases de pagès, i despulles animals per les triperies i carnisseries.

Pensava: «Quan el vegis li preguntaràs com ha vingut a parar en aquest poble, com viu sol a l’altre costat del món en què va néixer», afegeixo, mirant-lo fixament. El seu rostre no reflexa res més, fora de les inquietuds presents i de les realitats immediates: la por de la pluja. El fred intens de la nit.

—Se murió el conejo macho. No sé si la hembra estará preñada… Paisano mío vende barraca. Tiene otra allá. Demasiado lejos. Mucho cuesta— i pels seus ulls que de vegades tenen una lluïssor infinita passa una temor i un cansament immensos. Al mateix moment que allà baix, al mar, una massa tofuda de boires baixes i espesses acaba d’apagar la mica de llum que s’arrossega temeràriament a flor d’aigua. El rostre d’Ambrosio resta recollit, els pòmuls pronunciats, les arrugues de vora els llavis pregonament solcades. Com infós en cada partícula d’una resignació enigmàtica, ultraterrena, sembla esperar, contemplar, l’apropament de la mort. Una espurna de foc, en un petit fogó que té a terra per a fer la seva minestra miserable, aviva per un instant els seus ulls vivíssims, una regió del tot desconeguda, com la superfície d’un llac a l’alta muntanya.

---

Llegiu també
· La Santa Coloma dels anys 30, descrita per Josep Sol
· Darreres notícies sobre Josep Sol
· Preservar el patrimoni cultural de Josep Sol