La vida a la residència

BIOGRAFIA DE
JAUME PATRIÇ SAYRACH FATJÓ DELS XIPRERS

CAPÍTOL 35

“La casa és molt gran; un bon pati, la planta baixa i tres plantes, dues pels residents i la del capdamunt per la comunitat de monges. Un orde religiós nascut als mil-vuit-cents a França sota l’impuls de la jove Joana Jugan (avui santa), que un dia acollí a la seva humil casa una dona pobra i vella, un altre dia una altra… fins a ser molts i moltes. Hi predomina el silenci i la pau. Amb els companys em trobo les hores dels àpats, i entremig tinc totes les hores per mi, amb la llibertat de sortir, d’anar a Santa Coloma, de seguir amb les meves activitats. I ara que un càncer m’anirà minant la salut, no em falta el servei d’infermeria i la sol·lícita atenció de les monges, més encara: la religiosa atenció, perquè elles tenen ben assumida la frase de Jesús de Natzaret que deia que qui acull un pobre l’acull a ell mateix.
Tant de bo que aquest tipus de serveis un dia no siguin fruit de la bona voluntat d’unes germanetes, sinó que els assumeixi la societat civil, com li toca fer!”

Jaume P. Sayrach Capvespre. 13 d’agost 2022

AGUSTINA RICO

Quan en Jaume escrivia aquestes paraules, feia gairebé un any que era a la Residència. Els inicis van ser durs, les estrictes normes de la covid obligaven a restar a l’habitació i la manca de connexió a internet redoblava l’aïllament. Passat el primer tràngol, comença l’adaptació, més ràpida del que esperava, encara que sempre enyorà el que havia deixat a Santa Coloma. Aquell Jaume que fins feia relativament poc encara trescava per les altes escales de l’edifici del carrer Roma, que anava sol a Barcelona, que s’apuntava a un dinar improvisat amb algú que trobava fent un volt, que es feia un entrepà per menjar-se’l en arribar a Sant Jeroni de la Murtra, que encara anava a reunions i a manifestacions, i que es plantejava unes curtes vacances al Pirineu, ja no existia. Més ben dit, existia de pensament i voluntat, però el cos era com un vell i malmès vagó que ja no seguia la marxa que la infatigable locomotora del cap li volia marcar. Tot i així, s’havia proposat viure intensament el que li restava de vida i a fe que ho compliria fins a la fi de les seves forces.

TEMPS DE CONTRASTOS

En diverses gloses del Capvespre parla admirat del funcionament precís del vast engranatge que és la Residència. Lloa la generosa laboriositat de les religioses, l’amabilitat i l’eficiència que desprenen i la humil entrega amb què ho fan rutllar tot. Parla del seu vocacional servei i de la forma amb què la religiositat batega en la vida d’aquella gran casa sense que sigui imposada als estadants. I com altres vegades en què es refereix a estructures que pertanyen a l’Església, apareix una dualitat, una distància entre el que representa la institució i el pòsit que han deixat en la seva vida les opcions triades.

D’una banda hi troba la seguretat i l’equilibri –tan necessaris ara que ja no es pot valdre per ell mateix- i la solidesa d’una institució amb tradició i amb persones valuoses que hi treballen. D’altra banda, és evident que ara viu en un àmbit on l’estil de viure la religió i la fe no són el seu. Acostumat de fa tants anys a transitar en soledat pel camí interior, la seva habitació anirà esdevenint aquell refugi, aquella mena de cel.la -connectada amb el món- que va ser el piset. La resta del vast casal i del jardí són l’espai comú, on des del principi destacaria per la seva eloqüència, pels seus coneixements i per l’acolorida diversitat i l’abundància de les visites que rebia.

Una altra cosa que el va sorprendre va ser la presència del castellà pertot. “Com si els trenta anys de la normalització lingüística no haguessin arribat a aquesta mançana de l’Eixample”, diu Eugeni Madueño quan és ell qui escriu les gloses -a petició d’en Jaume- mentre es feia el trasllat de Santa Coloma a la Residència, en Jaume s’hi instal·lava i li connectaven l’internet. I explica que això també passa a Santa Coloma -i a molts altres llocs, es pot afegir-, on el castellà és majoritari entre la gent però si tu et mantens en català, resulta que l’altre també l’entén i sovint el parla.

EL RETAULE DE LA VIDA

Les tongades de reclusió imposades per les passes de covid, sense sortir de l’habitació o de la Residència i sense rebre visites, s’alternen amb períodes en què en Jaume gaudeix intensament de la llibertat -dins els horaris i la normativa pròpies del centre- i sobretot de rebre visites.

Fins que el càncer intestinal que li diagnostiquen l’estiu de 2022 no l’ataca severament, en Jaume llegeix, escriu, camina a pas lleuger pel terrat de la Residència, surt a prendre alguna cosa o a dinar en companyia i va a veure exposicions a sales properes on pot anar a peu. Les visites mèdiques a Can Ruti, acompanyat per l’Eugeni, sovint s’allarguen en un dinar per Santa Coloma o a casa d’alguns amics. Quan passa per la ciutat sent l’emoció del retrobament amb espais que estima. La vista del riu Besòs l’emociona, evoca anys de lluita pel sanejament d’aquella immensa claveguera que fou i la imatge del parc fluvial que és avui l’omple de joia. No així Can Zam, l’etern parc inacabat, l’eterna pedra a la sabata, sobre el qual escriurà els darrers temps amb ràbia inusitada i amb dolor.

Els dinars amb els nebots i alguna celebració com els aniversaris són les darreres trobades amb la nombrosa família, a la qual compara amb una força de la natura, “el riu cabalós” de què parla al Capvespre. La imatge de llargues cues per visitar la casa familiar en les jornades de l’Open House li porten molts records, en especial el del seu germà Manuel i la seva incansable tasca per donar a conèixer la figura i l’obra del pare. En Jaume gaudeix deixant-se estimar per tots i, amb tots, celebrant la vida.

Les visites, parlar una bona estona o sortir a un bar o restaurant proper, el fatiguen molt, de vegades acaba el dia amb febre. Li diuen que afluixi però ell és feliç rebent amics antics i nous, família, companys de diverses èpoques, joves a qui ha vist fer-se grans, nadons que han arribat al món… Formen un mosaic al qual anomena el retaule de la vida.

En aquest retaule, els qui van morint també són recordats i es resisteix a esborrar-los de l’agenda. Dos amics, companys durant molts anys a Santa Coloma, havien mort a les residències de les Germanetes del Pobres a Barcelona. Ara és ell qui s’hi està i els recorda a tots dos al Capvespre en els aniversaris de les seves morts. Lluís Hernández -capellà de Les Oliveres i primer alcalde de la democràcia a Santa Coloma- va morir a la Residència de Gràcia el juliol de 2015. Per evocar la seva figura, en Jaume recorre al poema que li havia dedicat un altre amic estimat, Màrius Sampere (“Lluís, Lluís!, enlaire el puny / la nostra fe és ben viva encara…”). El record de Salvador Cabré -capellà a Singuerlín, mestre i fundador de revistes-, mort el juny de 2013, se centra en l’evocació dels seus darrers moments, amb un Salvador molt feble, que només es pot expressar amb monosíl·labs i a través de la seva penetrant mirada. En Jaume, ja propera la seva pròpia mort, rememorant aquell breu diàleg amb Salvador Cabré fa balanç de la tasca d’aquells capellans de les comunitats cristianes de base que semblen oblidats: “Vam treballar molt, Salvador. Crèiem que canviaríem l’Església i la societat…”. Li sortí un “sí” de molt endins. “
Nos sperabamus”, com els deixebles d’Emaús, i com ells hem viscut moltes decepcions. Però la llavor l’hem escampat”. Va fer un altre “sí”. “Un dia germinarà”, vaig afegir. Em va mirar amb els ulls fits, semblava que em foradaven l’ànima. “Sí”, va tornar a dir.”

ENCARA COMBATIU

Als quinze dies exactes de l’ingrés a la Residència, al setembre de 2021, acompanya un grup representant de la Plataforma de la Serra de Marina i de Can Zam davant l’AMB (Àrea Metropolitana de Barcelona) a defensar la reivindicació del parc verd i frondós. En assabentar-se de la recuperació del festival Rock Fest quan la pandèmia afluixava, tornarà a escriure gloses enceses. Li sap greu que trobin desfasat el projecte del parc verd, que es torni a organitzar el Rock Fest, que anualment es fa a la clariana erma. Sobretot li sap greu el que considera manca de diàleg i de consens amb els ciutadans que més es preocupen per la ciutat. I recorda la proposta que va fer quan encara hi vivia: ”En un dels meus articles fins i tot vaig demanar a l’alcaldessa –amb qui tinc una bona relació– que muntem un debat públic en què ella defensi el projecte municipal i jo, el parc verd i frondós.”

I en la bona relació que esmenta amb l’alcaldessa apareix l’altra dualitat amb què ell -i d’alguna manera tothom- ens trobem en la vida: l’esfera pública i l’esfera privada. En aquesta i altres qüestions, sobretot urbanístiques, s’indigna amb l’ajuntament i amb l’alcaldia, però a títol personal manté l’amistat amb Núria Parlón. Va ser un dels seus fitxatges per a la revista Fòrum Grama publicada en paper quan era una jove tècnica de l’Ajuntament. Hi col·laborava amb articles d’opinió dins el ventall polític local que en Jaume havia organitzat per fet debat a la revista. En diverses ocasions, la llavors alcaldessa li mostra afecte públicament –tot i les topades, tot i les divergències– com va ser en la celebració del 90è aniversari d’en Jaume i en la cerimònia del seu comiat.

Des de Can Ruti, en Jaume contempla la imatge del tanatori badaloní i s’indigna en comparar-lo amb el tanatori colomenc. I proposa una campanya ciutadana –de la qual el Centre Excursionista Puigcastellar en recolliria el testimoni- per solucionar aquesta greu mancança i reclamar-ne un d’”espaiós, acollidor i agradable” . Diu: “El trobo tan inadequat que fins i tot en unes minses últimes voluntats que havia escrit deia que un cop mort no m’hi portessin, i no per mi sinó per respecte a la meva gent. Si em toca anar-hi, ho acceptaré. Però que aprofitin que soc allí per cridar molt fort que aquest tanatori no pot mantenir-se més. Convido els amics que en lloc de suportar estoicament les incomoditats del nostre tanatori les denunciïn de paraula i per escrit, i que, dirigint-se en concret als amics regidors i regidores, a l’alcaldessa i als capellans, els instin a construir-ne un de nou.”

EL ‘CAPVESPRE’, UN BARÒMETRE

Les gloses del Capvespre són el baròmetre que indica com es troba. No vol fallar mai a la cita diària amb els qui el llegeixen. S’ho ha imposat com a obligació, deure, disciplina… però és alhora un esperó, un repte amb si mateix, un motiu més per continuar vivint en plenitud. El grup de WhatsApp “Amics i amigues de Jaume P. Sayrach”, en canvi, no li diu gran cosa, de fet li demana a l’Eugeni que l’esborri o que el deixi en suspens ja que el veu com un mitjà d’informació, sobre la seva salut bàsicament. De fet, el que sempre espera és la veu dels altres responent o comentant el que ell planteja a les gloses. Sempre esperant que hi hagi algú a l’altre costat i que aquest algú es manifesti.

De gloses, n’hi ha d’extenses i amb moltes fotografies i n’hi ha de poques línies. La majoria, escrites per ell, algunes són dictades, escrites a mà o encarregades, sempre a l’Eugeni, l’amic, el secretari, l’altre “nebot”, el cronista i company de sempre i especialment d’aquests darrers temps.

Com sempre, els temes i les figures religioses s’alternen amb les coses d’aquest món, tan diverses -tot li interessa-. Una sèrie de dotze “capítols” sobre Jesús, les vides de diversos sants i santes i anàlisis al voltant de l’Església s’alternen amb un gran ventall de reflexions entre els quals la política catalana és un dels temes principals. “Al carrer!” i “La força del poble” són títols ben explícits a l’entorn de la Diada o de l‘aniversari de l’1 d’Octubre. La llengua el preocupa especialment. Al desembre de 2021, una manifestació pel català a l’escola passa molt a prop de la Residència i ell es planteja afegir-s’hi: ”Em feia molta il·lusió anar a la manifestació a favor del català a l’escola; ho tenia fàcil perquè passava per davant de la Residència i es dirigia a l’Arc de Triomf. Però al mati, a l’hora de l’esmorzar, la germaneta Isabel ens ha notificat que des d’avui es restringeixen les sortides. Però quan estava a l’habitació m’han cridat que baixés, que tenia visita (esperant al carrer ja que també estaven restringides les entrades). No una, ni dos, sinó un grup de Santa Coloma, del Consell local de la República. Quina alegria! M’he emocionat i he experimentat el goig de sentir la comunió amb uns amics de la ciutat que estimo, que lluiten per un objectiu tan bonic com és fer una Catalunya independent perquè, lliures, puguem fer un país bo per a tothom. El meu agraïment més profund, pel gest d’aquests amics.” (Capvespre 19 de desembre 2021).

PROJECTES FINALS

L’estiu de 2022 passa unes inesperades “vacances a Can Ruti”. Una anèmia persistent l’esgotava i no remetia malgrat el tractament i les transfusions. Les proves mostraren una infecció al cor -una nova endocarditis- per bacteris provinents de l’intestí. Se li diagnostica un càncer intestinal que afecta altres vísceres. A partir d’aquell moment, les cures ja no seran curatives com fins llavors, sinó pal·liatives. En Jaume s’acomiada amb emoció dels que han estat els seus metges. L’emoció és mútua. Encantador, brillant, especial en tota circumstància, en Jaume també ha deixat la seva petja en el personat sanitari i de cures que l’han atès tant a l’hospital Germans Trias i Pujol durant anys com a la Residència el darrer any i uns mesos.

Semblava un embat més dels quals tants cops havia reeixit però és l’inici del final. En part se sorprèn però de seguida reacciona: “La veritat és que m’ho he pres molt bé perquè fa uns anys que soc conscient de ser al final d’una vida que ja és molt llarga, i perquè em miro la mort com l’últim pas del camí que és la vida. Fins vaig escriure que la mort em fa il·lusió, i és veritat. Com quan l’atleta ha fet una cursa, que el que desitja és descansar i celebrar la victòria. Però mentre visqui i pugui continuaré escrivint, passejant, veient la gent i treballant pels ideals als que he dedicat tota la vida.”

L’Eugeni explica amb més detall a l’escrit Notícies de Can Ruti, enviat al grup “Amics i amigues d’en Jaume”, el resultat de les proves i la reacció d’en Jaume.

“Com a conclusió de les proves realitzades, s’ha trobat un «procés neoformatiu» (càncer) a l’angle hepàtic del colon, amb signes de disseminació en altres zones limítrofes (fetge, peritoneu i ganglis limfàtics locals). En Jaume s’ha pres la nova situació amb el seu tarannà habitual. Content de no tenir dolors encara i satisfet que li puguin donar l’alta aviat, per tornar a la residència i enllestir les coses que encara té pendents (i que tant l’il·lusionen): engegar el nou Fòrum Grama digital dirigit per l’Odei, publicar la història de la Santa Coloma antiga escrita per l’Albert Noguera, gestionar la publicació d’una guia ‘turística’ de la ciutat, organitzar la presentació per l’Agustina del seu llibre Laetus dies hic, reunir-nos amb la regidora de Cultura per a decidir el futur del seu espai a la biblioteca del Fondo…

–Si em donen l’alta aviat, encara estaria a temps d’anar-me’n uns dies a Bossots, no creus? –em diu quan ens acomiadem al passadís de l’hospital.”

Dit i fet, en Jaume torna a escriure il·lusionat del projecte de ressuscitar Fòrum Grama, reprès abans de la pandèmia i ralentitzat per aquesta. Encara assistirà a algun dinar-reunió sobre el projecte. En actitud sempre activa, presentarà propostes i també plantejarà alternatives a les presentades per altres membres del grup promotor quan no l’acaben de convèncer. “Em fa molta il·lusió que el Fòrum reneixi: que sigui una plataforma senzilla, sense ànims de lucre, aconfessional i no partidista, oberta a tothom i amb ganes de crear un bon rotllo, fomentant la trobada, el pensament i el diàleg, i advocant per una societat més justa i més humana. Que enmig de tant desànim i tants desencontres com hi ha, comuniqui el goig de viure i l’esperança en un món més just i més humà.”

També, molt al final, dissenyarà el butlletí per al Consell Local de la República de Gramenet -que repetidament els havia aconsellat fer– i els en lliurarà l’esbós aprofitant la visita que li van fer alguns dels seus membres. Ja no veurà el primer número del butlletí, que apareixerà al gener de 2023, en el qual el Consell de la República Colomenc li dedica un sentit record.

Carles Brías i Laura León

Carles Brías i Laura León són membres del Consell Local de la República colomenc, un dels primers 50 consells que es van fundar a Catalunya. A en Jaume el coneixien de nom però el van començar a tractar en les reunions. No va poder anar-hi a gaires però al final sempre els acabava donant idees i posant-los feines, una de les qual va ser la creació del butlletí.

Laura: “Jo li deia que el butlletí era una bona idea però que l’havíem de fer digital, que ara tot va així, però ell insistia que en paper també, encara que fos molt breu, que arribaríem a més gent i que te’l pots mirar tranquil·lament a casa o al metro. També deia que havíem de fer un blog i trobades presencials més festives. Una costellada, un concert… D’aquí va sortir la idea de la castanyada que vam organitzar.”

Carles: “També deia que la gent ens havia de conèixer –“les vostres cares han de sortir al butlletí”- , que ens havíem de visibilitzar més però aquí sí que li responíem que no era gaire prudent, i que hi ha la llei de protecció de dades… però no el convencíem. Ens va proposar com havia de ser el butlletí i que li féssim una entrevista. Que havia d’estar obert a tothom, que diferents partits hi poguessin expressar la seva opinió. I aquí sí que no ho vèiem, li responíem que ja estem en una altra fase.”

I ell seguia amb les propostes: “Heu d’atraure els joves”, “si voleu us porto els Manel o l’Ansu Fati” -hi tenia contacte a través d’una treballadora de la Residència, que n’era familiar- “Li heu de fer una entrevista a Puigdemont… “

Diuen que el tracte amb ell ha estat breu però intens. ”El trobarem a faltar, no era una persona comú.”

Al número 1 del butlletí del Consell de la República de Gramenet es pot llegir: “La nostra intenció era fer la primera entrevista al company i amic Jaume P. Sayrach perquè ens va proposar realitzar el butlletí del Consell Local. Ha estat una pena no poder mostrar-li el primer exemplar, el seu desig fet realitat, ni hem pogut materialitzar l’entrevista”.

Però, de manera excepcional, li “fan” l’entrevista extraient de les gloses del Capvespre les respostes a les preguntes que li haurien formulat:

”1) Veig Catalunya amb esperit de lluita insaciable, on aconseguirem la llibertat amb la força de la gent. 2) Veig Santa Coloma amb una diversitat de població meravellosa i com a terra d’acollida, tothom té el seu espai i paper vital importantíssim. 3) Ens cal escoltar més la gent.”