La veritat de les ‘fake news’

LLUÍS SOLER ALSINA

La desinformació i les fake news –les notícies falses– no són pas una novetat. Han existit sempre. Car, al capdavall, les nostres creences, les nostres actituds, els nostres estats anímics i el nostre comportament depenen, en molt bona mesura, de la imatge que ens fem de la realitat. Per tant, qui controli aquesta imatge, qui domini “el relat” sobre com són les coses, sobre què és important i què no ho és, i sobre a què o a qui cal atribuir la causa dels nostres problemes, tindrà el nostre suport. Més encara: podrà condicionar i modular els nostres actes. En definitiva, la informació és poder i, per tant, la desinformació i la mentida també ho són. Això, els emperadors romans ho tenien molt clar. I la Inquisició, també. Així doncs, res de nou?  

No exactament. Si bé és indubtablement cert que l’engany, la falsificació i la tergiversació són tan antigues com la humanitat, no és menys cert que ara proliferen més que mai. I, sobretot, que cada cop costa més distingir entre allò cert i allò que no ho és. Tant, que la pròpia noció de realitat i de veritat trontolla. En plena era de la informació i el coneixement, la ignorància i el desconcert imperen. Els espectaculars avenços en astrofísica i les imatges increïblement detallades de la terra i l’espai que ens proporcionen els telescopis actuals coexisteixen amb… l’auge del terraplanisme!

Com hem arribat a aquesta situació? Si volem copsar-ne les possibles causes, un primer factor s’imposa: si abans la informació i el coneixement eren un valor escàs i sotmès a un canvi molt lent –recordem els monestirs medievals, on gairebé tot el coneixement considerat “legítim” i “veritable” cabia en els pocs prestatges de les seves biblioteques, on l’accés romania restringit, car només una petita minoria sabia llegi, i on llur difusió era lenta i feixuga, atès que exigia copiar a mà cada manuscrit– ara el seu volum és, literalment, inabastable. No para de créixer. I, sobretot, no para de renovar-se, d’actualitzar-se, de canviar. I, per tant, també d’esdevenir obsoleta. Les notícies, en tots els formats i totes les llengües, circulen les 24 hores del dia, els 365 dies de l’any. Impossible fer-ne un seguiment ni tan sols d’una mínima part. Impossible destriar el gra de la palla. Impossible disposar de temps per a assimilar, entendre i contrastar aquesta allau de dades. 

Però això no és tot. Tan important o més que el creixement desbocat del volum de dades, imatges i notícies és el canvi en l’arquitectura de la informació. Abans, uns pocs emissors –primer, l’església, més endavant, l’Estat, l’escola, les institucions científiques, els grans diaris i, ja entrats a la segona meitat del segle XX, la ràdio i la televisió– emetien els seus missatges al conjunt de la població de cada país. Els que tenim una certa edat encara recordem que, de petits, només teníem dos canals de televisió. Doncs bé, ara, amb Internet, les xarxes socials i les plataformes tecnològiques, hi ha milers i milers d’emissors, de tot tipus i condició. Més encara: la mateixa dicotomia entre emissor i receptor s’esmicola, car, ara, qualsevol persona pot ser, al mateix temps, emissor i receptor. Com també ho pot ser qualsevol bot (aplicació de sofware que es faci passar per algú). I això ho canvia tot: si abans rebíem uns continguts força homogenis, estandarditzats i jerarquitzats –recordeu la premsa en paper, amb la seva portada, les seves seccions clarament diferenciades i els seus titulars, en virtut dels quals ja se’ns marcava què és important i què no ho és tant, quins són els “fets” i quines són les “opinions”?– ara tenim un magma caòtic i sense ordre, on les anàlisis més rigoroses es barregen amb les bajanades més grosses, i on, sovint, ni tan sols sabem d’on prové la informació. Un marc caòtic i desregulat que genera confusió i fa que cada cop ens costi més distingir entre dades contrastades i especulacions sense fonament, o fins i tot basades en dades falses. 

Per descomptat, aquesta confusió es veu afavorida per la creixent sofisticació a l’hora de generar i difondre dades, imatges i sons falsos. Mai com ara havia estat tan fàcil mentir i tergiversar. I mai com ara havia estat tan fàcil aconseguir que l’engany es difongui de manera tan ràpida, àgil i massiva. Arreu i a tothora.

I, per si aquest escenari no fos prou advers, encara tenim un factor afegit. Un factor que, a diferència dels altres, té uns (pocs) noms i cognoms: el disseny dels algoritmes de les xarxes socials i les grans plataformes, com ara YouTube, està concebut per  a  maximitzar l’audiència, el nombre de likes i el temps que hi passem navegant. I això, com ho fan? En primer lloc, prioritzant aquells vídeos, podcast i textos que apel·lin de manera més directa a les nostres emocions, car són elles les que ens impacten més i, sobretot, els que ens “enganxen” més. En segon lloc, oferint-nos continguts que s’escauen amb els nostres gustos i predileccions, però també amb les nostres pors. Amb cada clic, amb cada m’agrada, amb cada cerca, estem oferint un cabal enorme d’informació personal –geolocalització, hàbits de consum, ideologia, creences, amistats, i un llarg etcètera– que, convenientment emmagatzemada, analitzada i tractada, serveix per a oferir-nos enllaços, continguts i pàgines web que encaixen amb els nostres gustos i predileccions… i amb els nostres prejudicis!

El resultat? Que, en comptes de creure en allò que veiem, veiem allò que creiem. Els nostres referents culturals i la nostra visió del món s’esmicolen, es fracturen. Vivim en bombolles, tot donant per descomptat que allò que veiem i rebem a través de les xarxes és la realitat… en comptes de ser el resultat d’allò que els algoritmes ens ofereixen. Creiem que som nosaltres qui triem els continguts quan en realitat són els algoritmes qui ens els seleccionen i ofereixen. Estem convençuts que  formem les nostres opinions a partir dels fets, en comptes d’adonar-nos que, avui més que mai, succeeix tot el contrari: els (suposats) fets se’ns ofereixen a partir de les nostres creences i opinions. Pensem que som nosaltres qui dominem les eines i les plataformes tecnològiques, quan en realitat som eines al seu servei: els proporcionem les dades gràcies a les quals obtenen publicitat, audiència i guanys, i som receptors i transmissors de la imatge del món que ens ofereixen i en virtut de la qual modulen les nostres idees, creences, actituds i comportaments.