La Torre Pallaresa

OPINIÓ

JORDI VALLS

Va ser un d’aquells diumenges a la tarda que volia donar un tomb per alleugerir el cap i estirar les cames. Sempre que surto a passejar en dies festius vaig a la babalà, impulsat per una energia interna inèdita molt semblant a la sensació de llibertat. Vaig caminar de cara a la muntanya, com si el cos em demanés una darrera comunió amb la llum del dia que començava a apagar-se. Les cames em portaven a pujar el camí costerut a Sant Jeroni de la Murtra, la voluntat era connectar amb la natura, la pujada, però, es feia doblement costosa, hi havia massa gent passejant entre crits i ciclistes excessivament audaços. Així, quan vaig trobar el desviament del camí arbrat que portava a la Torre Pallaresa, vaig girar de pressa i vaig arribar en dues gambades a la imponent entrada de la propietat, malauradament els murs robustos i la porta impedien veure l’interior i em vaig animar a continuar, però obviant la lògica de fer el penós pas pel torrent dels contrabandistes que em duria, no sense dificultats, de nou al retorn del camí principal a Sant Jeroni de la Murtra, just a la cruïlla amb Can Butinyà. No vaig voler seguir la inèrcia del camí traçat i vaig decidir-me a seguir el perímetre del mur, rost amunt. La idea era veure la Torre des d’un altre angle, des de darrere, en arribar a la part elevada limítrofa a la propietat. La pujada era una recta de cartabó fatigosa fins a arribar a un dels angles de la propietat, llavors, pas a pas, en una posició més autèntica i aïllada de la gent, vaig sorprendre la Torre des de l’altre costat, una postal més fràgil, però més autèntica d’aquella vall Carcerenya que va donar nom a aquell mas documentat d’antuvi, el Mas Carcereny, en l’època remota en què els propietaris prenien el nom del lloc ocupat, esdevenint la propietat una capa més del paisatge. De la Torre actual resta el nom dels Pallarés, els amos que més temps hi van ser. Recordo en una de les escasses visites guiades, alguns espais. Destacava el Renaixement de la porta principal, el rostre de Carles I, emperador majestuós que va afavorir els nobles Cardona, que en un moment de la història també van ser amos de la Torre. L’escut de cards delatava una esplendor que va quedar congelada en el temps. També recordo el misteriós hipogeu en forma de cripta, la capella, els safaretjos decadents. I una làpida funerària romana que van trobar segurament llaurant per aquelles terres properes, i que van decidir adossar a la paret, la làpida tenia la seva història, va ser esculpida en memòria de la jove Valèria, túnica sense cinta, auroral, perduda delicadesa en un futur inamovible, per  una mare que intuïm amorosa i afectada. La làpida es trobava envoltada per les medalles que guarneixen la casa amb al·legories de les virtuts teologals. També recordo una condensació d’olor a resclosit provinent de la suma de famílies que han deixat en herència la presència eterna dels cossos dins la casa. I, de tant en tant, un fred que venia de molt endins i que era el mateix que en aquell moment del passeig em resseguia per l’espinada mentre romania quiet a la part de darrere de la casa, a una distància elevada del mur de pedra perimetral. Aquell fred estrany empenyia a l’expulsió als curiosos i badocs com jo, per això vaig pujar una mica més i vaig admirar la Torre, per la seva part posterior no tan coneguda. Des d’aquest angle, ja quan la posta de sol era un fet, entre un camí de pins on no hi havia cap ànima, solitari, vaig observar com s’enfosquia encara més la Torre, en aquell instant fràgil i en consonància amb la natura que ens envoltava observadors i observats. Sentia, llavors, més clar, el so dels vehicles creuant el túnel de la B-20 sota els meus peus, el túnel de la Pallaresa que travessa la dimensió de Santa Coloma a Montigalà. Al final, entre aquestes reflexions, em va sorprendre el contraban del darrer raig de sol que més que il·luminar el paisatge carcereny em va entenebrir definitivament la Torre. Vaig tornar a les primeres illes de cases a les fosques, evitant caure, acompanyat tan sols pels grills i els udols de les primeres bèsties nocturnes. En arribar a casa em vaig oblidar de tot. Fins que en aquest escrit he volgut trencar aquest encanteri que havia deixat en un lloc de la memòria en un silenci latent, un silenci que em va trasbalsar la consciència.