La Riera Alta, un barri als quatre vents

REPORTATGES

ALBERT NOGUERA

Molts dels veïns del barri de la Riera Alta diuen que s’ofeguen quan “baixen” a Santa Coloma, perquè estan acostumats a tenir vistes amb amplis horitzons i als quatre vents. De fet, té algunes talaies privilegiades per a la vista: des de tot el barri es veu sencer el pla de Barcelona, i si ens enfilem la part més alta, a la Bastida, contemplarem a més els pobles prop de mar i, per l’altra banda, la serra de Marina. Pertany al districte 2 colomenc i limita amb els barris Llatí, Cementiri Vell i pel nord amb Badalona. 

És un barri costerut nascut a la vessant meridional de la Serra de Mosques Ase. Aquesta petita cadena muntanyosa es comença a elevar al darrere de l’Església Major i decau a can Butinyà. Té dos punts d’inflexió: el turó de l’Espirall, que es troba proper a can Butinyà, i el turó del Gall, on hi ha un dipòsit d’aigües. I entre tots dos, el popular roquissar del Montserrat dels Pobres i la Bastida.

Abans del 1900 l’indret era gairebé tot ocupat per una gran pineda, en la part més alta, de la qual només en queda un gran pi al capdamunt del carrer Santa Eulalia, que s’ha convertit en símbol del barri. La resta del terreny, el que baixa cap a la part del darrere de l’església, era ocupat per vinyes que creixien esponerosament sobre els camps de sauló. La major part dels terrenys eren del comte de Llar, propietari de can Zam, i a partir de 1920 van començar a ser adquirits per Anselm de Riu, que al seu torn va anar parcel·lant i venent els trossos on les famílies menestrals aixecaven la torreta.

PEDRERES I UNA FONT SINGULAR
Les primeres casetes que es van edificar, cap al 1920, van ser les de la part baixa del carrer Colom. Tot i tenir a prop el cementiri on ara hi ha els Jardins Lluch, ja es podien aprofitar de l’aigua que arribava a un safareig públic, construït prop de la tàpia del cementiri vell, que havia servit per rentar la roba dels malalts infecciosos. L’aigua arribava d’un brollador situat al capdamunt del carrer Colom, i nodria la mina de Can Pascali. Es tractava d’una de les moltes mines que antigament solcaven el subsol de Santa Coloma. Aquesta, després de travessar el poble, omplia el safareig de la desapareguda masia de Can Pascali, i més endavant va omplir d’aigua l’estany amb peixos del jardí de la torre de Can Sisteré. La Riera Alta també va aprofitar aquesta aigua que sortia de la font de la Pitxa, dita així perquè s’havia de pitxar o prémer l’aixeta per fer-ne sortir l’aigua; estava situada a la confluència del carrer Washington i de la Plata. La font consistia en una pilastra de totxo massís amb un coronament de ceràmica i dues aixetes, una amb aigua de mina i l’altra de la xarxa pública, que van rajar fins a principis dels setanta. Més tard, es va urbanitzar la placeta dels Enamorats i l’aigua es va canalitzar cap a una font més moderna.

Una de les poques activitats econòmiques d’aquells anys va ser una fàbrica de sabó al carrer Washington, sabons Caspolino, que va funcionar com una petita colònia amb sis cases per als treballadors, la dels amos i l’edifici de producció sabonera.

Al barri també hi havia pedreres de granit: una en la confluència del carrer Florència amb Wilson, i l’altra de més grandària al carrer Alps. Aquesta última es va explotar fins fa pocs decennis i va donar el nom de Pedrera a un carrer i un passatge. Com a peculiaritat i indicador de les estretors d’èpoques passades, els vells del barri recorden que dins les coves de les pedreres hi malvivien dues famílies, la dels Gorjos i la de la Picarona.

UN BARRI DE CASETA AMB HORTET
El ritme de creixement del barri, en comparació amb el de la resta de la ciutat, ha estat força lent. A partir dels anys vint es van aixecar les primeres casetes als vorals dels dos camins que ja existien d’antuvi: el que portava del poble a Can Butinyà i que coincideix amb el traçat del carrer Santa Eulàlia, i un que partia del cementiri i que correspondria a l’actual carrer Colom. Aquest darrer carrer només disposava el 1931 de 20 cases i era el més poblat. El de Wilson en tenia 8; 7 el de Washington i Santa Eulàlia; i dos edificis als carrers Alps i la Salut. Cal dir que el tipus de construcció variava segons la zona del barri, així que a la zona més costeruda els terrenys eren més barats, i les torretes eren menys pretensioses que les que es feien, per exemple, a la part baixa dels carrers Santa Eulàlia i Washington, amb uns acabats més refinats. Els primers habitants del barri provenien del País Valencià, de l’Aragó i de zones interiors de Catalunya, i més endavant la població es duplicà, sobretot amb veïns originaris de Múrcia, atrets per les obres del metro i l’Exposició Universal de 1928. Seguint la tònica de l’època de la caseta i l’hortet, molts dels veïns intentaven ser autosuficients amb quatre fruiters, l’hortet i el galliner, ja que el que no es trobava a la botigueta del barri, ca la Siseta, calia fer-ho portar de les botigues del poble, i aquestes no sempre volien servir comandes en indrets de difícil accés. Alguns dels antics veïns recorden la botiga de queviures d’Elies Flor al carrer Washington, així com perruqueries i forn de pa.

CARRERS AMB NOMS AMERICANS
Un tret curiós del barri és el del nom d’alguns dels carrers que fan referència a presidents nord-americans com el d’Abraham Lincoln, George Washington Thomas Wilson. Altres noms segueixen la tònica del veí barri Llatí amb topònims americans o italians, com Alps, Montevideo o Gènova. D’altres s’han tret del santoral, com Santa Eulàlia i Sant Pau, i els restants són de procedència heterogènia: Josep Serrano, la Salut, Nord i Cristòfol Colom. Cal dir que el gener de 1937 es va canviar la denominació d’alguns carrers del barri: el carrer Gènova va passar a dir-se Bilbao, Santa Eulàlia es canvià per Colldeforns, Florència per Enric Fontbernat i Colom per Doctor Robert.

El barri no té edificis destacables. Només està catalogat, pel seu interès històrico-artístic, can Collblanc, també conegut com a torre de l’Advocat, de l’any 1925. Situat al carrer Alps amb Pedrera és una torre aïllada i amb jardí d’estil noucentista, obra de l’arquitecte Josep Alemany. Com a curiositat, dir que en aquesta torre i altres indrets de la ciutat s’hi va filmar el 1974 la pel·lícula “Cuando los niños vienen de Marsella” protagonitzada pel popular Manolo Escobar.

La densitat de població del barri es va mantenir força baixa al llarg dels anys 40, 50 i fins ben entrats els 60. Tot i que la zona tenia una qualificació urbanística de ciutat jardí intensiva, no era molt cobdiciada, com es podia comprovar pel preu dels terrenys que, a mıtjans dels anys 50, era de 20 pessetes el metre quadrat, mentre que uns carrers més avall, a la Mercè, costaven unes 60 pessetes.

L’especulació va malmetre la part alta del barri. El Pla Comarcal de 1953 preveia també una zona de parc forestal en tota la part alta del barri, on hi ha els carrers Serrano i la Salut, però a finals dels seixanta es van canviar les qualificacions urbanístiques amb l’aprovació del Pla Parcial de la Bastida, que preveia urbanitzar gran part d’aquests terrenys, però finalment només es va portar a terme la desenfrenada construcció de blocs de fins a quatre pisos a la part alta del barri, als carrers Lincoln, Washington, Salut i Sant Pau. A partir de l’any setanta, el barri va créixer molt en habitants però estava totalment deixat quant a serveis públics. L’any 1973, només estava asfaltat el carrer de Santa Eulàlia, i fins anys més tard els autobusos no van poder accedir al barri. Els veïns recorden que durant molts anys van estar mancats de moltes comoditats: poc comerç, sense farmàcies, enllumenat deficient, solars bruts i deixats, manca de centres d’ensenyament… Moltes d’aquelles mancances van ser recollides en el Pla Popular, i reivindicades per una activa associació de vens. A principis dels anys 80 es van inaugurar al barri dos centres d’ensenyament secundari: la Bastida i el Torrent de les Bruixes, que van ser mereixedors d’un premi d’arquitectura. 

L’any 2028 es va projectar edificar la zona nord del barri, en els terrenys de la Bastida. De fet, es construïa un nou barri mitjançant el mecanisme d’Àrea Residencial Estratègica, on s’aixecarien gairebé 500 habitatges, en diversos edificis de 4 i 7 plantes més un gratacel de 22 plantes. El projecte va ser retirat per l’ajuntament després de la forta oposició ciutadana.

Actualment el barri disposa de farmàcia, línies d’autobús i la parada de metro de la línia 9 a tocar del barri i una nova escola. Fa anys que es va urbanitzar la plaça de la Pau, en la cruïlla del carrer Wilson Florència, i un mirador a la Bastida. En el futur, està previst que s’acabi d’urbanitzar l’illa compresa entre el carrer Alps i Santa Eulàlia, així com la continuació de la urbanització dels trams finals del carrer Lincoln i Washington, ja en terrenys de la Bastida, per dignificar la façana nord de la ciutat.

Riera Alta continua sent un dels barris menys poblats, amb poc més de 2.000 persones en una superfície d’unes 8 hectàrees. Es manté com un barri residencial i tranquil, on encara els veïns es coneixen. Tot i que gairebé s’ha edificat arreu, no s’hi obren nous comerços, si bé les noves comunicacions l’apropen al centre.