‘La paràbola del sembrador’, la ‘futura distopia actual’

XAVI TORRENTS VALDEIGLESIAS

Publicat al 1993, La paràbola del sembrador és l’onzè llibre de l’escriptora estatunidenca Octavia E. Butler, i la qüestió més fascinant que caracteritza aquesta novel·la de ciència ficció és que està escrita més de 30 anys abans de l’escenari futur que ens presenta i el qual precisament es situa a l’any 2024, per tant tenim la oportunitat a dia d’avui de veure com tot una sèrie de pronòstics apocalíptics que va fer l’autora coincideixen d’alguna manera amb molts elements del nostre context actual. Butler ens transporta a un obscur relat distòpic, on el capitalisme i el canvi climàtic han assolat el món, centrant-se en la vida d’una jove afroamericana anomenada Lauren que poc a poc es veurà arrossegada a una odissea per la supervivència, tant física com espiritual.

L’escenari post-apocalíptic que hi trobem en aquesta lectura es dibuixa a partir de diversos elements: l’escalfament global ha provocat una destructiva sequera i l’augment de l’aigua dels oceans; la classe mitjana i els treballadors viuen en barris emmurallats, protegint-se així dels grups de gent sense sostre que intenten creuar els murs; l’aigua dolça és escassa, tan valuosa com els diners; les companyies farmacèutiques han creat “fàrmacs intel·ligents”, que augmenten el rendiment mental, i el “pyro”, una píndola que dona plaer sexual als que la prenen mentre contemplen un foc; els incendis són habituals; els serveis policials són cars, encara que poca gent confia en la policia; i s’estan privatitzant les ciutats senceres. No sembla gaire allunyat del que es pot pronosticar analitzant el nostre context actual oi? La paràbola del sembrador prediu, doncs, molts dels grans desastres naturals que s’han produït en els últims anys, però encara més interessant és descobrir de quina manera descriu de forma extremadament correcta l’entorn corrupte que podem contemplar cada dia en l’esfera política que ens rodeja per tot arreu.

Tant en aquesta futura distopia actual com en la seva bibliografia en general, Butler es va dedicar a crear protagonistes femenines negres per a les seves històries de ciència ficció, tot entrellaçant-ho amb una aguda crítica de les estructures de poder del món contemporani, les quals, extrapolant-les al punt de com ella creia que podien evolucionar al llarg de les dècades, es convertien en el fonament narratiu, crític i moralitzador dels seus mons imaginaris, futurs o apocalíptics. Portant a terme això, Butler es va convertir en un pilar primerenc del subgènere i l’estètica coneguda com a afrofuturisme, una tendència estètica literària i cultural que explora la intersecció de les manifestacions culturals de la diàspora africana amb la ciència i la tecnologia, tot combinant elements de ciència ficció, ficció històrica, fantasia i realisme màgic amb cosmogonies no occidentals. Butler va extrapolar la seva visió d’una distopia futura del que llegia a les notícies i d’allò que la rodejava en la seva quotidianitat, a partir de pronosticar així quin tipus de col·lapse podria resultar si les forces del capitalisme arribessin als límits més extrems i radicals: canvi climàtic, empresonaments massius, dictadura de les grans farmacèutiques, i augment violent i visceral del racisme. Butler pensava que el progrés social era reversible, és a dir, que a mesura que l’esfera pública s’anés quedant desèrtica, la por al canvi crearia una obertura per a la política retrògrada. No us sona a res actual això?

El llibre està estructurat essencialment en dues parts: la primera ens posa en situació mostrant com de complicat, desordenat i violent s’ha convertit aquest fictici 2024; i la segona part ens transporta al periple que la Lauren i els seus companys inicien a la carretera mentre es dirigeixen cap al nord amb la intenció de trobar refugi. Hi ha una lleugera ressonància amb La carretera de Cormac McCarthy, però en lloc de ser una travessa al llarg d’un continent derruït i apocalíptic, els protagonistes recorren una terrorífica Amèrica consumida per la paranoia, el crim violent, l’assassinat, les violacions i l’addicció a les drogues. Mentrestant, la Lauren comença a descobrir en sí mateixa una espiritualitat que la porta a iniciar uns escrits que semblen configurar una espècie de religió pròpia, una que s’allunya del concepte clàssic de les religions, per formular un constructe que vol abraçar un to d’esperança que composa una voluntat d’unir als éssers humans en pro d’un futur millor.

El títol de la novel·la, “la paràbola del sembrador”, es remet a una de les paràboles de Jesús recollida als evangelis, en la qual un sembrador llença una sèrie de llavors de les quals algunes cauen al camí, altres cauen entre pedres i d’altres ho fan entre herbes i matolls. Només unes quantes són sembrades en terra bona, germinant i donant fruit abundós. La paràbola es planteja tot establint doncs que Jesús seria el sembrador que intenta que la paraula de Déu arribi a tothom, però que es veu amb la dificultat de que només algunes poques persones estiguin preparades per rebre-la, com la bona terra, i que aquesta fructifiqui. Vers al final de la novel·la ens anem adonant que la figura de la Lauren correspondria a la del sembrador, que poc a poc intenta acollir a les persones que entenen, de la mateixa forma que ho fa ella, que la unió en vers l’odi i la violència és la única manera de poder-les combatre directament i amb resultats que assentin un futur possible per a tothom.

La paràbola del sembrador és un meravellós llibre que posseeix una força literària innegable, el qual dibuixa un to de desesperació tremendament tràgic, on tot allò que ha perfilat el concepte de comunitat sembla estavellar-se en el fons d’un abisme sense resposta. I no obstant al mateix temps ens descobreix una línia de màgica esperança a través de les seves pàgines, un eco lluminós, el qual ens fa partícips de la lluita constant dels protagonistes, capaços no només de sobreviure, si no també de ser millors dia rere dia cuidant-se els uns als altres, de no deixar-se emportar per l’horror i l’odi, i de creure que l’espècie humana, malgrat tots els seus defectes, potser pot guanyar-se el mèrit de ser digne de ser salvada.