La moneda, testimoni dels canvis històrics a Santa Coloma

ALBERT NOGUERA

Els nostres avantpassats tribals mesuraven el seu rang social i la riquesa segons les terres que dominaven o les pertinences bàsiques com el bestiar, estris, o el menjar quotidià. Si no disposaven d’un bé, l’intercanviaven amb altres tribus que en posseïen. Amb l’arribada de les noves civilitzacions,  la propietat va anar quedant representada per la moneda i els metalls preciosos com la plata i l’or.

LA MONEDA DELS IBERS DEL PUIG CASTELLAR
Els nostres avantpassats ibers no tenien en un principi una gran inclinació pel comerç, però la necessitat d’adquirir productes d’una major qualitat que els propis, com manufactures o terrisses, va fer que oferissin d’intercanviar productes seus, com cereals, cuirs o minerals. Els grecs van ser els introductors de la moneda al nostre territori cap al segle VI aC, i ràpidament es va estendre per la seva àrea d’influència de la Mediterrània. El contacte va arribar als ibers a través de les colònies empordaneses. Els pobles ibèrics, en alguns casos van adoptar la moneda grega, la dracma emporitana, que sovint imitaven i fabricaven ells mateixos. Amb els anys van encunyar la seva pròpia moneda: els asos laietans i el denari, molts d’ells trobats en l’àrea propera al poblat de Puig Castellar. S’han trobat nombroses monedes tant al jaciment de Puig Castellar com en altres indrets de la ciutat.

Al poblat iber cal destacar la troballa del 1942 de l’anomenat “tresor del Puig Castellar”, un conjunt de 53 monedes de plata del segle III aC: 10 dracmes, 39 fraccions d’Empòrion i 4 dracmes d’imitació d’Empòrion, i que s’exposen al Museu Nacional d’Art de Catalunya. També hi han aparegut moltes dracmes d’imitació emporitana d’onze tipus diferents a més d’asos laietans. En molts hi apareix un cavall alat i, al revers, la deessa Ceres. En altres, el cap d’Hèrcules o dofins i, sovint, hi ha escrits amb grafia grega, com el nom d’Empòrion. Amb el declivi de la influència grega, les monedes aniran perdent la seva grafia i l’alfabet iber s’anirà imposant, fins a l’arribada de la romanització.

Les monedes romanes trobades al nostre terme tenen l’origen en les encunyacions que es feien a les veïnes Bètulo i Bàrcino. De fet, se n’han trobat poques, senyal que aquest període no va ser un dels de més activitat poblacional al nostre territori.

En l’edat mitjana, a Santa Coloma s’usaven les mateixes monedes que a tot el bisbat barceloní, tot i que gran part de les transaccions es feien mitjançant l’intercanvi de productes. S’han trobat algunes monedes, poques, en les excavacions del molí d’en Ribé i en antigues masies com el Mas Fonollar.

L’APARICIÓ DE LA PESSETA
La pesseta va néixer el 1868. Es va institucionalitzar com a sistema monetari de I’estat espanyol quan el català Laureà Figuerola exercia de ministre d’Hisenda en un govern progressista a Espanya. De fet, etimològicament prové del mot català que designa una peça petita, i ja s’utilitzava a Catalunya per designar les monedes de plata de dos reals. En els seus 135 de vida, la pesseta ha viscut els avatars de la història reflectits en l’anvers i en el revers: els canvis de reis, de sistemes polítics o bé la situació econòmica, que es notava amb devaluació del material amb què estava encunyada.  Com a curiositat, la relació colomenca amb la pesseta: els anys 50 i 60 es van encunyar pessetes a Can Culleres o Platerias Ribera, conegut com a Can Culleres del Poblenou, de l’empresari Josep Ribera, que era propietari de la colomenca Torre Pallaresa.

PAPER MONEDA DE GRAMENET
Les necessitats d’abastament, agreujades perquè amb la guerra feien falta metalls per a la fabricació de bales, van fer que no hi hagués gaires monedes en circulació. Per pal·liar el problema, la Generalitat republicana va permetre que els ajuntaments i algunes entitats, com mútues, cooperatives i sindicats, poguessin emetre moneda i bitllets a partir de 1937. En un principi, a Santa Coloma s’havia acordat encunyar moneda de metall en una fàbrica de Sant Adrià de Besòs anomenada can Baurier. Segons el disseny, havia de tenir forma octogonal. Però el preu del metall va fer que es canviés de material i s’imprimissin provisionalment unes monedes de cartró, que van ser substituïdes al cap de poc per paper moneda en dos tipus de bitllets: un de vint-i-cinc cèntims i  un altre de cinquanta cèntims. Se’n van emetre per un valor de 20.000 pessetes i només eren de curs legal dins del propi terme municipal. El dibuix va ser fet per Gracia Piulats i, a diferència dels bitllets d’altres municipis, on apareix algun motiu local com ara monuments, en el nostre només hi apareix un escut amb la senyera catalana i l’epígraf Ajuntament de Gramenet del Besòs, la denominació que en aquell moment tenia el poble. Estan signats per l’alcalde Celestí Boada i, com a dipositari, Josep Gonzàlez Sabaté, que també esdevindria alcalde més endavant. Els bitllets de Gramenet van estar en curs poc més d’un any, ja que van ser retirats del curs legal l’agost de 1938.

Abans que l’administració local posés pessetes en circulació, hi havia entitats que usaven moneda pròpia com a unitat de bescanvi. La Cooperativa la Colmena, nascuda el 1922, va encunyar moneda per a l’ús dels seus socis en l’abastiment de productes o per a les activitats de l’entitat, per així fer economia circular: el treballador  cobrava una part en aquesta moneda i ho gastava en la cooperativa promoguda per la mateixa empresa, i que a més també feia d’entitat prestamista als seus treballadors. Era una de les entitats amb més volum d’associats de la localitat, n’havia tingut a la vora dels dos cents, fins que el 1939 va perdre part del caràcter de cooperativa de consum, mantenint-se però, com a centre de cultura i trobada dels colomencs.

LES CARTILLES DE RACIONAMENT
La cartilla o llibreta de racionament era un document que permetia accedir a productes escassos, usualment menjar o bens de primera necessitat, en un context de racionament, de control de la distribució dels productes essencials per l’autoritat del moment. Aquest sistema s’establia en moments d’especials mancances i penúria econòmica per evitar la seva acumulació i poder repartir-los entre la població. En el transcurs de la Guerra Civil, l’Ajuntament de Gramenet del Besòs va repartir cartilles de racionament, a partir de 1937, i en el període franquista de la postguerra, de 1939 a 1952. Mitjançant aquestes cartilles, s’assignava per unitats familiars quins productes es podien adquirir (oli, arròs, llegums, llet, etc.) Alguns es canviaven per cupons i altres se segellaven a la llibreta. A Santa Coloma es despatxava la cartilla de racionament un sol dia a la setmana en establiments oficials, però hi havia productes que es podien segellar a botigues i establiments que en tenien la concessió de l’autoritat. Cal dir que en aquests períodes de penúria va aparèixer l’estraperlo, que consistia en l’intercanvi de productes difícils de trobar a canvi d’un bon guany. Va ser una activitat prohibida però habitual en aquells temps.

ELS CUPONS DELS COMERÇOS
Amb la millora de la situació econòmica, però encara amb moltes mancances materials, es va popularitzar el sistema dels cupons. Cap a finals de la dècada dels cinquanta va aparèixer en els comerços colomencs un sistema de cupons que permetien bescanviar-los per productes per la llar, tal com ja es feia a Barcelona. L’empresa Compañía Española de Propaganda Comercial S.A. n’era la promotora i els cupons eren coneguts amb el nom d’El Ahorro del Hogar. Es lliuraven a la majoria de les botigues, mercats i establiments en funció de l’import de la compra realitzada. Després calia enganxar-los en unes llibretes impreses per a aquest fi, que es facilitaven gratuïtament als clients dels establiments adherits. Enganxar els cupons a les llibretes va ser un entreteniment molt habitual de les mestresses de casa i la canalla dels anys seixanta i setanta. Un cop completades, les llibretes es podien bescanviar per obtenir diversos productes (sobretot parament per la llar), completament o en part (afegint-hi en metàl·lic la quantitat que mancava) en algunes sucursals de Barcelona. N’hi havia al carrer Muntaner i Sepúlveda, i després se’n va obrir una altra a Badalona. Els cupons Ahorro del Hogar eren de color vermell i blanc amb la figura d’un lleó, i van coexistir amb altres modalitats de cupons (Trebol, Spar i de fabricants com els cupons Ariel). El cupó va funcionar fins a l’any 1981. 

El sistema de cupons no era nou a Santa Coloma ja que, a principis del segle XX, el negociant Anselm de Riu va instaurar els cupons anomenats “la estampilla verde”. Quan una persona feia una compra, li entregaven uns cupons de color verd equivalents a uns pams de terreny a Santa Coloma que gestionava la Compañía Nacional de Tierras d’Anselm de Riu. El que no arribava amb els cupons, s’acabava pagant en metàl·lic o a terminis, i d’aquesta peculiar manera es van urbanitzar els afores del poble on van venir molts barcelonins a fer-se la casa i l’hortet. 

LES PRIMERES ENTITATS BANCÀRIES DE SANTA COLOMA
El poder adquisitiu dels colomencs de principis de segle era més aviat baix, a excepció de les poques grans fortunes que es podien comptar amb els dits de les mans, i que en la seva gran majoria pertanyien a hisendats que vivien la major part de l’any a Barcelona. La gent corrent, amb jornals, un cop descomptades les despeses quotidianes, no tenia marge per a l’estalvi. D’altra banda, es preferia invertir en guanys propis, com comprar un tros de camp, un carro o en alguna joia. D’aquesta manera s’explica que Santa Coloma no hagués tingut una agència de banc fins ben entrats els anys vint, tot i que existia, com a tot arreu, la figura del prestador particular. La primera agència va ser la del Banc de Badalona, que es va ubicar l’any 1930 en un inici als baixos del cafè-teatre Xaconet, a l’actual carrer Anselm Clavé.

Posteriorment, l’oficina es va traslladar a la confluència de la rambla Sant Sebastià amb la plaça de la Vila, un edifici enderrocat l’any passat que acollia una administració de finques, i que conservava, en el seu interior, la fusteria, la porta de ferro i un gravat al vidre de les portes interiors, on es podien llegir les inicials del Banc de Badalona. Aquesta sucursal va ser absorbida el 1948 pel Banc Central. A l’edifici adjacent, s’hi va obrir la primera sucursal de la ciutat de la Caixa de Pensions.

A partir de l’any quaranta, les entitats financeres s’anaren establint a la població a mesura que n’augmentava el nombre d’habitants, fins a arribar al seu zenit als anys 2000, amb el màxim d’oficines a la ciutat. Gairebé hi havia una sucursal de totes les entitats bancàries espanyoles. Amb la crisi financera i les absorcions interbancàries, s’ha reduït notablement el seu nombre, amb la realitat que, en l’era digital, tothom pot disposar d’una oficina al seu ordinador o dispositiu mòbil. El repàs històric de la moneda finalitza amb la imposició del diner virtual actual davant del pagament en metàl·lic. I per acabar, cal esmentar la moneda virtual Grama, creada fa uns anys per l’ajuntament i amb què es poden fer pagaments en negocis colomencs, amb la finalitat de propiciar una economia circular i que els diners es quedin a la ciutat.