Parlem ara per poder parlar demà
Els primers llums de Nadal al Fondo, els indiots del carrer del Rellotge i la loteria que s’esgota
OPINIÓ
FERRAN SARO
El periodista Andreu Claret1, en un article recent a El Periódico de Catalunya, ens convida a visitar l’antiga presó Model de Barcelona. Just en entrar per la porta del carrer Entença recordarem i reconeixerem tots aquells que van patir presó injusta durant els anys de la dictadura franquista, una duríssima repressió: intel·lectuals, estudiants, militants del PSUC, com Gregorio López Raimundo, Miguel Núñez, Jordi Solé Tura, sindicalistes com Cipriano Garcia, lluitadors per la llibertat com va ser Salvador Puig Antich, dirigents polítics com va ser el president de la Generalitat Lluís Companys i centenars de persones que van patir presó i mort pel simple fet de defensar les seves idees polítiques.
El 26 de gener del 1939 les tropes franquistes van entrar a Barcelona. El nou règim feixista de seguida va iniciar una dura repressió amb els que havien perdut la Guerra Civil. Una de les primeres accions va ser alliberar els presos de dretes, militars i sacerdots que hi havia a la presó. En poc temps, la Model s’omplí de nous reclusos, aquesta vegada de lluitadors d’esquerres, defensors de la llibertat.
Les execucions a primera hora del matí formaven part del dia a dia, igual que la misèria, la fam, l’amuntegament i l’empresonament sense control judicial. A principis de 1940, un primer cens carcerari assegurava que a la presó vivien 13.000 presos, als quals calia sumar-ne 7.000 més empresonats en tres recintes habilitats com a presons: Sant Elies, el Palau de les Missions i Poble Nou.
El final de la Guerra Civil va donar pas a una llarga i cruel purga política contra polítics, sindicalistes i activistes socials que van patir detencions arbitràries, interrogatoris amb tortura i empresonament sense opció a judici previ. Un terror sistemàtic perfectament planificat que s’iniciava a la comissaria de Via Laietana, continuava a la Model i finalitzava al Camp de la Bota, per ser afusellats de matinada com a càstig per tenir unes idees que no combregaven amb el nou govern feixista. Aquells anys negres, de plom del franquisme, es van allargar fins a mitjans de la dècada dels cinquanta. Segons el cens carcerari, més de 1.600 reclusos de la Model van ser executats, gairebé 1.000 durant el primer any de postguerra.2
Aquests dies val la pena visitar l’exposició organitzada per l’Associació Catalana de Persones Ex-Preses Polítiques del Franquisme. Significa un viatge en el temps on es mostren documents, dades, estadístiques, decrets, vídeos, etc. que mostren la monstruositat del franquisme, l’objectiu del qual mai no va ser la reinserció, sinó el càstig i la venjança.
L’exposició mostra la crueltat, però Claret es pregunta: com mostrar el fred, la humitat, els crits, el patiment? Fins i tot, com explicar el sacrifici de totes i tots els que van defensar la llibertat, la justícia, l’amnistia, l’autonomia i la democràcia?
En aquells anys, durant la dictadura, entrar a la Model significava haver deixat l’infern. Significava deixar, per fi, els dies i les nits passades a la Prefectura Superior de Policia de la Via Laietana, on centenars de presos van ser interrogats i torturats. Els presos van patir càstigs, insults, cops, vexacions i amenaces per a les seves famílies.3
És necessari visitar la Model i l’exposició de la segona galeria. No es tracta tan sols de no oblidar, que també; del que es tracta és d’ensenyar, explicar, saber què va passar. Els ho devem a tots els que van lluitar, els que van patir tortures.
La història de la Model ens ajuda no només per saber el passat, sinó que també ens ajuda per pensar en el futur. Durant massa anys és com si el silenci hagués tapat la por.
Visitar la Model i l’exposició és un pas per no callar.
Aquesta ha estat una reflexió a partir d’articles dels següents autors: