La meva petita pàtria

OPINIÓ

JORDI VALLS

La meva petita pàtria és un espai geogràfic que conté mar, riu i muntanya. En una hora i mitja la puc recórrer en la seva totalitat a peu. La meva pàtria petita té un pont, que és un braç llançat mar endins, amb un mico contemplatiu caricaturitzat assegut a l’entrada amb una ampolla d’anís a la mà. Abans aquell pont que apareix a molts anuncis televisius i pel·lícules tenia un ús que no tenia funció purament estètica, la seva funció era abastir de combustible les fàbriques químiques que hi havia on ara hi ha residents “expat” idiotitzats per un ideal més proper a Malibú que a la nostra costa mediterrània. La meva pàtria petita té tres torres industrials, temple al mecanicisme dels polígons que van créixer al costat de la desembocadura del riu que, en acabat, podria haver estat una central nuclear de darrera generació tal com Julià de Jòdar i Enric Juliana van mostrar en el diàleg de l’obra de teatre “Radiacions”. Ara sembla que serà un viver de l’audiovisual, en concordança  amb el Parc del Fòrum i Poblenou. Tanmateix, la intuïció és que la memòria de la classe obrera és una memòria de trànsit que no interessa a ningú, ni als fills i nets d’obrers que ja no se’n senten, ni evidentment al poder (mani qui mani) que no vol deixar cap rastre de l’explotació en aquells camps de concentració on els nostres pares es van deixar la pell no per aixecar aquesta Catalunya actual, l’ideal era més elevat i la supervivència una creu. La meva petita pàtria esdevé desdibuixada i orientada a la despersonalització de l’individualisme imbècil que ens vol fer creure, als fills i nets que van deixar la vida a les fàbriques i tallers, que som emprenedors de nosaltres mateixos. És a dir un “viva las caenas!” en tota regla, assumit i celebrat a l’albiolera manera, amb vessament de crema lliscadissa que lubrica el llenguatge quotidià d’un racisme inherent a la societat i un feixisme regalimós i indocumentat. La meva petita pàtria, em rep sis ponts més tard, amb la presidència de l’Hospital de l’Esperit Sant. El tres és el número màgic de la meva petita pàtria. I com no l’entrada de la ciutat de nom de Santa. Salzereda amunt, Llorenç Serra amunt, en direcció a la Plaça de la Vila, antic Can Pascali, amb el refugi d’un espai on vaig estudiar, o millor dit vaig fracassar en els meus estudis, l’antiga fàbrica Ciba, més endavant Institut Mixte 4 “La Salzereda”, ara Espai de Recursos per a Dones, Innovació i Economia Feminista. Un impacte breu però concís d’una memòria amarga i dolça. I pujar carrer amunt aclaparat per un Mac Donald’s i un Burger King. La meva petita pàtria és una granja humana on encabir massa obrera barata, encara que es negui a ella mateixa aquesta condició, i no saber com sortir d’allà. Dignificar la meva petita pàtria, significa tenir veu pròpia. Crear escola. Fer-se veure com una realitat al nord de Barcelona, una realitat plena de sentit cultural i dinàmica i no tan sols una extensió de Barcelona on menjar les tapes més genuïnes i poligoneres als bars i les festes municipals. És un treball d’introspecció que ha de fer la meva petita pàtria: Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Sant Adrià de Besòs. Per a quan una política cultural comuna?