La dignitat i la utilitat

ANTONIO MOLINA

Des que els membres destacats del Partit Socialista han recaigut en el seu mal de corrupció i s’ha desfermat l’ofensiva político-mediàtica-judicial per tal de provocar un canvi (havia escrit sense voler “cangui”, coses del subconscient) de Govern a l’Estat, m’he trobat diverses vegades amb la “dignitat” com a concepte que s’oposa a la “utilitat”. En diversos espais, de diverses formes, hi ha qui vol apel·lar a la seva dignitat per tal de preservar-se de cara a possibles conteses electorals o d’altres vicissituds de la vida, tot esperant que aquesta dignitat, aquesta mostra de virtut, aquest label de puresa, sigui reconeguda per la ciutadania afí i recompensada d’alguna manera que ara mateix se m’escapa més enllà d’alguna engruna electoral o bé aplaudiments per part de qui com el Pedro Navaja de la cançó somriu amb el ganivet a la butxaca per a fotre’t (fotre’ns) la punyalada. La dignitat ara mateix significaria fer un aiguabarreig de missatges old school del 15-M, assumpció que tot plegat ha de saltar pels aires i fer foc nou, i esperar que amb el nostre posat d’anacoreta, la gent confiï en el fet que nosaltres sols (sempre nosaltres sols, perquè ningú està a l’altura) podrem sortir de l’atzucac en què ens trobem. Aquesta pretesa dignitat s’esgrimeix des d’escenaris elevats fins a modestes propostes municipals i municipalistes. L’important és mantenir la dignitat del nostre espai (qualsevol) davant les humiliacions, les preses de pèl, les controvèrsies ideològiques, els matisos que no importen a ningú. I més que a ningú, no li importen a qui té previst enviar-nos a tots i a totes, com diu en una aclaparadora entrevista l’ex coordinador general d’Izquierda Unida Alberto Garzón, si tenim sort a la mateixa cel·la de la presó i si no a la mateixa cuneta. En aquests temps, i penso que gairebé sempre, la dignitat està força renyida amb la utilitat. Sobretot amb la utilitat amb la nostra classe, pels que venim de la classe treballadora i creiem que hem de fer el bo i millor per aquesta classe. Ser dignes, purs i nets, ara mateix, significa pretendre resultar beneficiats d’uns fets o almenys, que no ens taqui la merda quan tenim la bota a sobre. Els senyals que la cosa va molt de debò no són gaire tèrbols o confusos: en el passat congrés del Partit Popular l’expresident José María Aznar va cridar a enviar a Pedro Sánchez a la presó. I no són pocs els qui creuen que a la presó han d’anar també els seus còmplices. Els seus socis de govern. Aquells que li han donat suport. No és cap broma. Parlen de tots nosaltres. Qui ja ha patit la repressió sap o hauria de saber què és i què significa la privació de llibertat, i no es pot ser tan mesquí de pensar que ara que li arriba el torn a un altre, que es foti. Ens fotrem totes. I això que ens ve a sobre ja no ho posarà tan fàcil per sortir als carrers, per organitzar una resposta, per construir una alternativa. Després del tsunami, si és que no pensem en la nostra utilitat, potser no hi haurà res del que fins ara havíem normalitzat. Pensem en quines respostes organitzades hi ha en països com Polònia o Hongria o com es retallen drets i lleis a Itàlia per tal d’impossibilitar que el que hi ha no tingui marxa enrere. És per això que jo prefereixo ser útil i articular ara canals de diàleg, des de Santa Coloma, per tal que la nostra gent, nosaltres, les classes populars, no hagin de patir una reacció en els seus drets, en la seva forma de viure, de sentir, d’estimar, d’organitzar-se, d’educar-se, de ser atesos quan ens posem malalts, de treballar menys, de viure sempre millor. Des de Santa Coloma també, ser més útil i menys dignes. Amb la dignitat, no es menja.