L’experiència madrilenya d’en Jaume
Oppenheimer
ANTONIO MOLINA
La Diada com a moment per a preguntar-nos què. És una pregunta àmplia i potser retòrica i que és potser la porta cap a una sèrie de respostes que ens agraden o ens molesten. Catalunya. Santa Coloma de Gramenet, província de Barcelona. Totes catalanes. Catalunya i la Catalunya que pensem i la Catalunya que volem i la Catalunya que hi ha. La Santa Coloma de l’Ofrena Floral i la Santa Coloma del dia festiu. La Catalunya que es pregunta i es repregunta què és i la Catalunya que no sap que ho és. Una Santa Coloma que sap que és catalana i una Santa Coloma que no ha estat interpel·lada per aquesta qüestió. Banderes espanyoles en les menorquines. Anuncis a la televisió per anunciar una companyia telefònica que podrien estar convocant a la mani de l’ANC. Un país, una nació, una televisió pública i una ràdio públiques on costa identificar tot el que podríem ser. La Diada i el record de les derrotes o el rècord de derrotes.
Una Catalunya que no vol sentir a parlar més de tot això que tant es va sentir a parlar. Allò. La Santa Coloma que omple els carrers per Festa Major amb un esperit de retrobament, amb la sensació de viure l’últim gran festival de l’estiu, de portar tot el que s’ha viscut fora durant l’agost de nou als carrers de la ciutat. I una Santa Coloma que no sap ni de Festa Major, ni de Diades, ni de l’exposició de la Torre Balldovina. Una ciutat que no es fa preguntes. Una ciutat que és un Estat Lliure Associat amb la Catalunya oficial.
Colomencs i colomenques que no en volen sentir a parlar. Colomencs i colomenques que volen una vida tranquil·la, amb tot el que això significa. Colomencs i colomenques que no omplen la Plaça de la Vila per l’Ofrena Floral per la Diada de Catalunya. Samarretes en lluita i samarretes de la selecció espanyola de futbol. Dues Catalunyes que conviuen en el mateix espai físic però que no comparteixen relats unificadors, que no es troben, que no es mesclen, que no es veuen. A l’obra del costat, els treballadors escolten Radio Teletaxi. Vostè que llegeix això sap del que estic parlant. La Diada Nacional de Catalunya i encara no sabem quina és la Catalunya que estem celebrant o si ens hem de sentir culpables d’alguna cosa.
Sóc català, casi ná. Encara he d’explicar que sóc català, però no m’identifico amb els herois, la tradició, la cultureta ni els premis nacionals. No vull demanar perdó. No vull que m’acceptin com un dels seus. M’agradaria més pensar que, d’alguna manera i sense permís de ningú, hi ha una Catalunya de base que és la que existeix realment, realment, en la realitat, al carrer, i una Catalunya que vol sobreviure pensant que hi ha múltiples amenaces de mort sense voler veure que Catalunya i els catalans i catalanes i la cultura catalana, són vius i ben vius i què viuen en el que fem, diem, parlem, escrivim (malamente), cada dia. Visca Catalunya. Visc a Catalunya.
2 Comments
Antonio, pensa que no parles de Catalunya, sinó del Barça, i ho entendràs millor. Sigues un bon culer/català i, quan Yamine faci un gol, deixa’t abraçar -o abraça tu- a l’immigrant que seu a la darrera grada, al burgès poca-solta que pren cava a la llotja, a l’autònom que dubte si fer-se del Girona. Un sol poble -ple de bona gent i d’alguns desgraciats, com a tot arreu-. Un país que ja és el nostre. Visca el Barça!
És un bon interrogant. La resposta no és fàcil. La gent que viu la diada activament, el 12 d’octubre fa festa i prou. Manifestació o desfilada militar? Prefereixo la primera opció reivindicativa. D’altra banda cadascú se senti com vulgui i d’on vulgui. Els sentiments són personals, però tinc clara una cosa, el poble dels pares només existeix a l’imaginari dels pares. La terra promesa és on som ara, construïm des de l’àgora ciutadana. Santa Coloma podria ser una plataforma d’això, independentment de la forma de sentir o pensar.