La cacera. Volen acabar amb Pedro Sánchez

Fotograma de ‘La caza’, la pel·lícula de Carlos Saura

ALBERT FABÀ

Està ben clar. Van a per ell.

Les darreres dades del CIS situen al PSOE en una situació delicada. La corrupció que afecta els dos darrers secretaris d’organització socialistes, Ábalos i Cerdán, que havien estat dues persones de confiança de Pedro Sánchez i les converses sobre repartiment de prostitutes entre aquesta mena de trio (cal afegir el fosc personatge de Koldo García, vinculat fa temps a la Guardia Civil) de pocavergonyes masclistes, ha fet baixar 5,5 punts l’estimació de vot del PSOE (del 23,8% del baròmetre del CIS del juny, al 18,3% del de juliol). Un dels problemes principals és la pèrdua de confiança, entre una part important de les possibles votants socialistes.

Tanmateix, el panorama no és especialment favorable, per al Partit Popular, que resta estancat en un 18% i escaig, lluny dels deu milions que voldrien, per aconseguir la suposada majoria absoluta. Aquí, qui treu partit de la situació és Vox, que pràcticament doblaria la seva representació i passaria dels 31 escons d’ara a 60 escons, segons la majoria d’estimacions.

L’estratègia del PP està clara. Acabar com sigui amb Pedro Sánchez i retornar a la situació d’abans de la moció de censura a Rajoy. Cal recordar-ho.

A les eleccions generals del juny del 2016 el PSOE estava dividit. La majoria, impulsada per les velles glòries, agrupades al voltant de Felipe González, volien abstenir-se en la votació d’investidura de Rajoy, per no dependre ni de Podemos, ni dels nacionalismes perifèrics. I així va ser. Finalment, 68 diputats socialistes (tots menys 15) s’hi van abstenir, facilitant la investidura de Rajoy.

Pedro Sánchez ja havia dimitit, tant com a diputat, com a secretari general socialista. Després vingué la seva aposta per retornar a dirigir el PSOE, viatjant arreu amb el cèlebre Peugeot 407, on de vegades també s’hi encabien Cerdán i Ábalos. Afortunadament, aconseguí recuperar les regnes del partit i guanyar la primera moció de censura de la democràcia espanyola, de la mà, entre altres, d’Ivan Redondo (ara el podeu llegir tots els dilluns, a La Vanguardia; us el recomano). De esos polvos vinieron esos lodos, pensen al PP.

N’hi ha uns quants que pensen en tornar a aquella casella de sortida. Muerto el perro se acabo la rabia. Primer i principal, Feijoo. Segonament uns quants mitjans, vinculats històricament al PSOE. El País. El Periódico i, molt especialment, Joan Tapia, el president del seu Comitè Editorial. I bona part de les forces vives d’Espanya.

D’aquí prové aquesta operació d’assetjament contra Sánchez i la seva família, on tot s’hi val. Ja es va experimentar a l’operació Catalunya. Jutges. La Guàrdia Civil. Insults. Desqualificacions. Tot s’hi val. L’objectiu és que plegui. Ja hi haurà un equip alternatiu, preparat, si cal. Més favorable a Gonzalez i companyia.

Una operació d’aquesta mena (Govern Feijoo amb el PSOE, com a Alemanya o la UE, o Govern del PP en minoria, amb l’abstenció socialista) desballestaria completament l’aposta actual. Govern progressista amb aliances amb les forces perifèriques. Segur.

Quina seria la dinàmica que en sortiria? No ho podem saber, ara mateix. Bona, segur que no.

Per això, les persones amb una certa tradició catalanista i democràtica sembla que ho hauríem de tenir clar. Facilitar que Sánchez es mantingui al govern.

No amb un xec en blanc, òbviament. Hi ha moltes coses en joc. La negociació sobre la reforma del finançament, posem per cas. Es pot ser flexible, és clar. Però el govern socialista, aquí i allà, ha de mantenir els seus compromisos. Flexibilitzant els terminis, si cal.

Però l’IRPF s’ha de recaptar a Catalunya. I l’Agència Tributària Catalana s’ha de muscular. Es pot seguir el criteri de Rodalies, amb una mena de Consorci, sempre que la Generalitat tingui vot de qualitat. El criteri d’ordinalitat és innegociable, la qual cosa suposa que l’estat haurà d’afegir més diners al sistema, per garantir que cap autonomia surti perdent, respecte al finançament actual.

Tot plegat, un context difícil. Molt difícil. Esperem que tothom (i molt especialment Junts i Podemos) sàpiguen estar-hi prou a l’altura.

Ens hi juguem molt.