Jordi Valls presenta ‘Tractatus de la mort de la poesia catalana’

AGUSTINA RICO

El darrer llibre del poeta colomenc (i barceloní i barceloní-nordenc) Jordi Valls Pozo porta un títol provocador: Tractatus de la mort de la poesia catalana. És un recull de poemes i proses poètiques. El títol s’inspira en una obra filosòfica cabdal del segle XX, el Tractatus logico-philosophicus del filòsof austríac Ludwing Wittgenstein (1889-1951). En aquesta obra, Wittgenstein tracta de les relacions entre el llenguatge i el pensament (el logos grec que és alhora totes dues coses) i de la connexió de tots dos conceptes amb la realitat. I exposa les idees al respecte d’una forma molt parca i directa, gens argumentativa, com un seguit de declaracions que mostren evidències. El poeta és en aquest cas qui mostra, qui diu, qui assenyala allò que ja és i ho fa a través de versos que prenen l’aire dels aforismes : “La poesia catalana existeix. En tant /que és poesia escrita en català. Encara que sigui intencionadament catalana / no podem concloure que sigui poesia. La poesia no catalana també pot ser poesia.” (Inici del poema Tractatus de la mort de la poesia catalana.) En paral·lel a aquesta base d’alt voltatge, la vida quotidiana, el batec dels carrers de perifèria i fins l’alè i el sentit de l’humor de la Santako més canyera tenen els seus mots en aquest poemari.

És la setzena obra de Jordi Valls. Prolífic i tenaç, va construint el seu món poètic i afermant la seva veu des d’aquell primer recull anomenat D’on neixen les penombres, aparegut el 1994 i ja premiat. “Jordi Valls està construint una de les propostes més radicals i lluminoses de la nostra poesia actual”, llegim en la solapa del Tractatus. En la presentació barcelonina del llibre, dos poetes amics el van acompanyar, Lluís Calvo –autor del pròleg- i Carles Duarte. Lluís Calvo remarcà el paper singular i batallador de Jordi Valls en el panorama poètic català actual. I el situa fent un personal equilibri entre els poetes de la línia clàssica -formalistes i realistes- i el poetes de la línia popular o els més trencadorament avantguardistes. Una repassada dels títols de poemes i proses d’aquest nou llibre ja ens dona una certa mesura del seu eclecticisme. Valls treballa amb elements de la cultura popular –aspectes vulgars i elements volguts de lletjor inclosos- passats en un sedàs molt personal agermanant realisme i surrealisme. Mostra un refinament lletraferit i els trets de l’autodidacta. Carles Duarte destacà el ja llarg recorregut de Jordi Valls, el reconeixement obtingut pel poeta i la qualitat de la seva obra. Remarcà alguns trets que l’uneixen amb el recordat Màrius Sampere (joc amb les frases fetes, ironia i sarcasme) i ressaltà l’opció que Jordi Valls fa sempre per l’esperança davant la desolació, com mostra el final de la Carta a un jove poeta:

És molt senzill,
podries fer el poema ara mateix, només
cal que respiris, que esperis el moment just
per fer l’abordatge. Persevera. N’ets la llavor.