Joc de contes: tot un cas

Relat literari de JOAN TUDELA

Quina família! Ho podeu ben creure: un cas com un cabàs. Ella, la veritat sigui dita, era una mà foradada. És clar que, si ho hem de dir tot, i el fet és que no hem de callar res, ell era un cul de mal seure. El fill gran s’assemblava una mica a son pare: era un tastaolletes, però és que a més a més era un bocamoll, segons coincidien a dir amics i coneguts. En canvi, hi havia divisió d’opinions sobre la filla; els uns deien que era una bleda, però els altres estaven convençuts que, en realitat, la sabia molt llarga, i que jugava a la puta i la Ramoneta. Per acabar d’embolicar la troca, l’avi no els entenia gens, perquè era un cap quadrat. Tan diferent de l’àvia, al cel sigui, que era tot cor, Déu l’hagi perdonada. La tieta que vivia a casa també era un cas: era d’aquelles que estiren més el braç que la màniga. El noi petit –petit d’edat, no pas de proporcions: entenguem-nos– era tot músculs, i son germà bessó, ves per on, era tot ossos: són coses que passen a les millors famílies. Davant d’aquest panorama, una minyona normal hauria fet dos ulls com dues taronges i hauria tocat el dos, però aquella minyona sabia nedar i guardar la roba; de fet, dormia com un tronc, vivia com una marquesa, i encara es veia amb cor de ficar el nas a tot arreu.

Com que cada família és un món, i per allò que tots els camins duen a Roma, era una família ben avinguda. Una família com cal, com Déu mana. Ara, això sí: tenien tots la mateixa estranya mania, i és que no els agradaven gens, però gens ni mica, les frases fetes.

––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––
Del llibre Amb molt de gust: tot de contes de Joan Tudela