Joan Guerrero, la mirada senzilla per canviar el món

JORDI MIR GARCIA
Professor de filosofia moral i política a la UPF i UAB

Des del Fondo, des de Santa Coloma de Gramenet, es pot mirar el món i canviar-lo. Les fotografies, de Joan, Juan, Guerrero mostren el món des d’allò més local. No importa d’on siguin les imatges, on hagi viatjat, quina realitat vulgui mostrar, sempre hi ha vida, humanitat. En una llarga conversa amb ell durant la primavera de 2007 ens deia: “Siempre busco el toquecito humano”. La humanitat que sorgeix de la gent anònima, de la quotidianitat, dels detalls…

“Mi escuela fotográfica es el neorrealismo”… Parlar amb ell i que no deixessin d’aparèixer referències a pel·lícules, a cançons… Guerrero és fotògraf, però també cineasta, cantant, poeta… La mirada no només és una imatge, té música, moviment, poesia… La mirada té molt a veure amb la forma, però també amb el fons. Com el neorealisme. El neorealisme, de pel·lícules com El lladre de bicicletes, Roma citta aperta…, és forma i fons. És humanitat, és senzillesa, és voluntat de canviar el món. Així és Guerrero i la seva obra.

La seva és una vida de l’època del neorealisme, amb pobresa com la que es mostra a la Itàlia de postguerra. Per això no és d’estranyar que s’identifiqués amb aquell pare a qui roben la bicicleta, un element clau per a la seva vida. Tot i la seva passió per la fotografia, des de ben petit, va costar poder arribar a tenir una càmera i conservar-la. “Si no teníamos para comer, cómo iba a tener para una cámara”. Guerrero, a la Tarifa dels anys 40 on va néixer, feia fotografies amb una caixa de llumins. Enquadrava. Quan va decidir emigrar cap a Catalunya, va haver de vendre la seva càmera.

El neorealisme sempre està present, carregat de poesia, com a la història que ell havia conegut per un amic i que ens explicava. L’àvia del seu amic emigrada a Catalunya patia enyorança, nostàlgia, depressió. La depressió no li permetia dormir. El seu fill anava a buscar grills a Collserola i li posava sota el llit. Posava un bol sota una aixeta i l’obria una mica per tal que gotegés. El cant dels grills i el so de l’aigua li feien recordar el seu pati de Cádiz: “Con el canto del grillito y el ruidito del agua recordaba su tierra y se quedaba dormida.” Una història de les persones migrants, ens deia.

L’obra de Guerrero i la seva vida estan molt associades a les migracions. Però les migracions, les vides de les persones migrants, no deixen de ser una part de la vida humana que ens mostra i que vol canviar. En el fons sempre hi ha el mateix, encara que ens costi de veure. La seva mirada ho veu i ens acompanya per tal que nosaltres també ho puguem veure. El processos migratoris de diferents dècades es poden considerar molt allunyats, amb poc en comú, però en el fons són el mateix. Són el mateix en el fons amb diferent forma. Ens ho explicava recordant les celebracions de la comunitat andalusa i equatoriana en el mateix parc, el de la Guineueta, menjant aliments diferents, ballant danses diferents, però mostrant-nos vivències que són les mateixes. Com també poden ser fotografies del mateix fons amb diferent forma les que fa als barris de Catalunya o als altres països des d’on va mirar el món i va portar la seva solidaritat.

Sempre hi ha una utopia que aconseguir. Sempre hi ha un món que canviar. Sempre hi ha les seves fotografies que des de la senzillesa, com el cant d’una saeta, arriben al cor. La mirada del Joan Guerrero sempre hi serà per qui vulgui canviar el món.

Llegiu més sobre
Joan Guerrero

S’ha mort Joan Guerrero: l’etern fotògraf, l’amic de sempre

L’adéu a Joan Guerrero, un cant a l’amistat i a la germanor de l’ésser humà