El miedo
62 anys de la gran nevada del 62
“Jaume, tu ets feliç, oi?” Una amiga em fa aquesta pregunta, que ja inclou la resposta afirmativa. Soc feliç en la meva situació de provisionalitat. No arribo enlloc, sempre estic enmig d’una feina o a punt de començar-ne una altra, amb la incertesa que això dona, encara que significa una bona dosi de llibertat i disponibilitat. Però soc feliç perquè estic d’acord amb mi mateix, perquè faig una feina que m’agrada, perquè penso que en la meva vida hi ha un gruix d’amistat. I perquè no temo la mort, confiant que la vida la sobreviu. Després hi ha que no soc complicat i m’agraden les coses petites, amb les quals disfruto molt : llegir un llibre, els diaris… Passejar o sortir al camp. M’agrada la muntanya i veure pobles i viatjar. Fins i tot em fa content un partit del Barça quan juga bé.”
Jaume P. Sayrach. Dietari 1985
BIOGRAFIA DE
JAUME PATRIÇ SAYRACH FATJÓ DELS XIPRERS
CAPÍTOL 33
AGUSTINA RICO
Quan va escriure aquestes reflexions, en Jaume tenia 56 anys. Ho diu l’any 1985 en un dels dietaris conservats en volums a l’Espai Sayrach de la Biblioteca del Fondo. Segons la seva tònica habitual, ho deixà tot ordenat i enquadernat. Repassat fins al final, amb alguns afegits i aclariments, i també amb alguna “poda”.
SOL DE TARDOR
Malgrat la recança constant que expressa sobre la provisionalitat en la seva vida, en aquell moment es trobava en una etapa de realitzacions. Treballava en l’àmbit cultural, segurament on se sentia més a gust -feia un any que havia fundat L’Heura-, l’endocarditis trigaria a aparèixer i, encara que no ho sabia, li quedaven molts anys de vida. Abans de L’Heura, havia estat regidor d’urbanisme i, després de la gestió del Centre de Normalització Lingüística, encara havia de venir la tasca de planificació a l’ajuntament. En l’àmbit de projectar la Santa Coloma del futur -llavors l’horitzó era el canvi de mil·lenni, la Santa Coloma 2000- és reconegut que brillava, tot i que va ser un període que acabà abruptament en finalitzar el cicle del primer ajuntament democràtic amb la victòria socialista en les municipals de 1991.
Aquella maduresa intel·lectualment potent, carregada de projectes, com ja hem vist amb més detall en capítols anteriors corresponents a aquella època, va ser en ell una mena de florida que apareix tardana en algunes persones o que reapareix quan comença a apuntar el declivi. Una forma d’esplendor diferent de l’esclat de la joventut i dels fruits de la trentena i la quarantena.
Sempre havia estat un home amb estil i amb un físic agradable, tot i que va tenir èpoques d’un notable amagriment i d’un desgast evident. Encara jove, les dures condicions de vida en l’etapa de la parròquia al Fondo, el tipus de feina on treballava -pintor retolista en una empresa de la construcció-, l’incansable activisme en molts fronts, l’estrès de l’esgotador primer mandat de l’ajuntament democràtic, la duresa dels enfrontaments polítics en el si de l’esquerra, les morts properes… tot marcava i es cobrava el seu rèdit. Però entre les primeres reflexions que es feia sobre el seu futur i els primers interrogants que es plantejava sobre com seria la seva vellesa i com encarar-la, en Jaume vivia una edat de plata de la qual no se sap fins a quin punt n’era conscient. Una etapa rica també en vivències personals que podia haver suposat un gir en la seva vida cap a una existència més convencional. Però no estava fet per a tal cosa.
UN HOME ELEGANT
“Era el més guapo de tots els germans” diu una de les seves nebodes. Per a d’altres ho va ser l’Abelard, o potser algun dels altres germans. En Jaume era elegant d’expressió i de formes, tot i el seu caminar tirat endavant com si el cap –sempre portant la batuta– estirés del cos com una locomotora. Anys més tard diria que també l’elegància volia que fos la tònica constant en la seva retirada d’aquest món.
Tenia un aire capellanesc, sobretot quan parlava, i un toc de refinament fins amb xiruques i amb cangur i texans –el seu uniforme durant dècades, amb les camises, sempre de màniga llarga i de tons foscos–. Ja gran li hem vist algun color, alguna gorra i algun polo de màniga curta, probablement regals. Molt més arreglat i amb americana i corbata apareix en les fotos d’algun acte important de l’ajuntament o d’alguna altra institució, en l’etapa d’esplendor esmentada.
Poc abans de morir, l’1 de gener de 2023, en Jaume va lliurar a l’Eugeni un document amb cinquanta poemes. El tenia com un dels seus més preuats secrets. Es tracta d’un poemari escrit, revisat, actualitzat i corregit al llarg de la seva vida. “La poesia és un gènere molt difícil, i els meus poemes no són gaire bons” -li va dir anys abans a l’Eugeni. Però mai els hi va deixar. Reproduïm el número 17, un dels cinquanta -en realitat, 49: el que feia 19 el va esborrar moments abans de lliurar-lo, sense que l’Eugeni pogués saber quin tema tractava.
Tardoral
Quantes tardors em queden encara que,
escapades de la roda del temps,
vénen sense avisar
un any rere un altre?
Hi ha hiverns llargs
I a la primavera s’obren clarianes fugisseres
que els ardents estius cremen.
Sempre és l’època de llaurar
i de fer la sembra,
d’eixugar el front
i esguardar l’horitzó
i donar pressa als núvols plujosos.
Quin neguit
escampar tantes llavors
sense saber
de quina primavera són.
El periodista José Martí Gómez, en rememorar al seu llibre El oficio más hermoso del mundo la figura del seu amic Alfonso Carlos Comín, fundador de Cristians pel Socialisme, explica amb molta gràcia l’impacte que causava la bellesa física i la parla convincent de qui fou un dels líders carismàtics de l’esquerra catalana. Martí sosté que l’atractiu de Comín era un fet de domini públic i que si en comptes de ser tan assenyat, tan cristià, tan marxista i tan pare de família, l’Alfonso Carlos s’hagués dedicat a la “playbiología” –fa servir aquest terme- hauria fet estralls en aquest terreny. Martí assegura que li ho havien confessat unes quantes senyores sensibilitzades, polititzades, etc. I el periodista, sempre aplicant el sentit de l’humor, que considera l’únic remei per poder suportar el dolor causat per la pèrdua dels amics estimats -com va ser el cas de Comín, mort prematurament-, conclou: “Afortunadamente, Alfonso murió siendo lo que siempre fue: un hombre fiel a su compromiso cristiano con la justícia social y con el marxismo de rostro humano.”
La cita del mestre Martí Gómez l’associo d’alguna manera al moment –en expressió d’una altra amiga- o etapa que va tenir en Jaume entre els cinquanta i els seixanta i escaig. És admirable l’habilitat amb què Martí -el creador de seccions inoblidables com “La sala de los pasos perdidos” (El Correo Catalán) o “Diario de un reportero” (La Vanguardia) i també conferenciant del Club de Debats colomenc- uneix l’homenatge a l’amic i el reconeixement a la figura pública que va ser l’Alfons Comín, amb una frescor i una alegria que no suposen cap rebaixa en la fondària del sentiment ni disminueixen l’honor a la veritat. l perquè els colors de la vida crec que s’adiuen molt més amb una existència complexa, amb una vida de carn i ossos a la fi, que no pas la severitat i la fredor de la pedra dels monuments funeraris.
PREGUNTES
“Soc o no soc capellà? El cert és que em trobo i em sento molt lluny de les activitats clericals i fins de les eclesiàstiques.” Així responia en Jaume al Capvespre una pregunta que el va acompanyar fins al final de la seva vida. L’univers Església i la seva relació amb ella eren unes constants en els seus escrits. Hi va dedicar un llibre (L’esperança d’una Església pobra i evangèlica, 2008), molts articles i moltes gloses de dietari. Se’n sentia lluny però tot plegat li interessava i l’afectava. Es deduïa del que deia al respecte que se sentia sovint com un fill no prou estimat, ni entès ni valorat però que, malgrat tot, sempre està pendent del que passa a la casa del pare i hi manté un vincle. Pel que fa als germans -els companys capellans- hem vist pels diversos testimonis recollits en aquestes pàgines que hi havia afecte mutu. Pel que fa al poble -tant creients com no creients- dubtava que haguessin deduït les raons profundes de les seves actuacions (“han vist que he plantat arbres, que he posat bancs, que he fundat revistes…, però han endevinat per què ho feia?”). Deia que havia assumit amb alegria les seves opcions però traspuava un cert dolor el fet que quedés ocult sota el volum de les realitzacions quin era el motor que el movia en el fons i que sempre fixava l’Evangeli com a full de ruta.
“He estat feliç, tot i que em vaig quedar orfe molt petit i que se m’han mort tots els germans i una neboda a qui estimava molt, i també amics. Un home realitzat, no. Estic on era, al mateix lloc on vaig arribar fa més de cinquanta anys.” Ens va dir al pati de la parròquia de Sant Joan Baptista, al Fondo, quan hi vam anar en Josep Pitarque, l’Elvira Ruiz i jo a gravar el vídeo Un dia amb en Jaume l’any 2021. I ens va dir allò que ha repetit sovint de la no consolidació, en el sentit de pervivència, de bastants projectes que ha posat en marxa. També va reconèixer, amb un punt d’autocrítica, que ha tendit a ser fundador i a marxar quan la màquina ja funcionava per emprendre altres coses.
Li vam preguntar si hauria acabat la carrera de medicina si haguessin viscut els seus pares o un dels dos i va dir que sí, i que segurament li hauria agradat ser metge. Quan vam entrar en el capítol parella, amor, família, fills… se’ns va escapar. No va respondre del tot, ni va ser clar i concís. Va parlar de noies que li havien agradat en la seva primera joventut, del classisme que influïa en els emparellaments tal com regia en tots els àmbits socials… De tot, també de sexe, ha parlat en els dietaris però sempre des d’una òptica del tipus periodista d’opinió, sense entrar en un espai més personal. En l’entrevista enregistrada a la biblioteca del Fondo que l’Eugeni Madueño i l’Odei Etxearte li van fer l’any 2019, en la preparació del seu 90è aniversari, ja parlava de les condicions que hauria de reunir la parella ideal que no va trobar i que l’hauria portat a fer un pensament un cop secularitzat a la pràctica.
Només en la qüestió dels fills s’ha expressat clarament en el dietari: “Jo sempre he tingut com una frustració per no haver fet cap fill. Fer un fill és l’acció més pròxima a la de Déu.” Pel que fa a les dones, bascula entre la idealització i les que són reals -família, dones de veïnatge o de parròquies, companyes, col·laboradores i amigues- que han format part del seu món i dels seus cercles més pròxims, amb les quals sempre ha mantingut l’afecte i en alguns espais un cert debat sobre idees i actituds, de vegades més calmat i de vegades més encès. Sempre ha promocionat el treball de les noies en tot allò que feia perquè tenia un ull extraordinari per copsar -especialment entre els joves- els dots de cadascú sense fer distincions de cap mena.
Sobre la seva vida quotidiana, sobre la seva soledat amb costums “monacals” que accentuà la pandèmia, transmetia la conclusió que, encara que feia molts anys que vivia “com un més”, sabia que no estava fet per viure com la majoria i que la fusió entre activitat febril i una agenda plena de trobades amb gent d’allò més divers havia d’equilibrar-se amb el contrapès de la introspecció i el recolliment.
ASSIGNATURES PENDENTS
El país que ell hauria somiat deia que no el veuria però que el poble seguiria empenyent perquè fos realitat. Fa dècades que el sentíem parlar de la unió de països d’Europa, entre els quals es trobaria Catalunya. I somiava també en una Santa Coloma que no visqués aliena a aquest moviment.
Pel que fa a la ciutat, el parc de Can Zam incomplet i els projectes que no contemplen la realització del parc verd i frondós, el disgustaven profundament. En una visita que li va fer, quan ja vivia a la residència, la llavors alcaldessa de la població, Núria Parlon, li va treure la vella reivindicació tot preguntant-li per què no hi feien el parc més bonic de tot Catalunya. En un escrit del Capvespre de novembre de 2021, diu: “M’haureu de perdonar que dediqui un cop més la glosa al parc de Can Zam, però és que el meu enuig, la decepció i la ràbia que sento m’obliguen a cridar, i a dir a l’ajuntament que s’ho pensi abans de consumar una actuació als terrenys del parc que, com denuncia la Plataforma de Defensa de la Serra de Marina i Can Zam, danyarà greument el parc somiat. Fastiguejat, parlo com a ciutadà que porta més de cinquanta-cinc anys proposant, primer, i defensant, després, el parc frondós.”
També havia deixat escrita una mena de carta als reis d’orient deu anys enrere on expressava desitjos, que ja venien de lluny, per donar una empenta a l’activitat cultural colomenca:
“En primer lloc, la creació d’espais on la cultura pugui desenvolupar-se amb naturalitat. L’ideal seria un centre d’estudis, amb una vessant de casino de poble. Un lloc on es fessin conferències, debats i seminaris, on els ciutadans poguessin anar a prendre un cafè i fer tertúlia, i que tingués una bona biblioteca. El centre d’estudis hauria de pensar de manera especial en els joves universitaris perquè, mentre viuen aquí, s’hi trobessin, i si marxaven lluny, s’hi relacionessin.
“En segon lloc, demanaria una publicació seriosa i amena que despertés les ganes de conservar-la i mostrar-la, amb reportatges interessants, amb entrevistes tant a personatges com a simple gent del carrer, perquè tots tenen la seva importància. Hauria de ser oberta, independent i plural, amb l’objectiu de crear identitat de ciutat i consciència cívica.
“Faria que la ciutat parlés. Per començar, on el pont supera el riu, hi plantaria un monòlit que recordés que s’està entrant a Santa Coloma. I ompliria la ciutat de plaques ceràmiques assenyalant els llocs on han viscut persones que han fet coses per Santa Coloma, o on han ocorregut efemèrides que cal recordar. I cuidaria la bibliografia local. I és del tot urgent la publicació d’una història de Santa Coloma, una guia de la ciutat i el llibre del Pla Popular.“
Seva era també la idea que Santa Coloma acollís el museu de la immigració. La fàbrica Ciba, molts anys en desús, en podia haver estat la seu. Finalment el museu es va fer a Sant Adrià de Besòs. Queda la pregunta de si alguna d’aquestes i altres propostes seves s’haurien materialitzat si s’hagués pogut postular com a director del Museu Torre Balldovina -idea que va contemplar durant un temps-. Però en Jaume no reunia els requisits per a optar-hi. I si el destí hagués volgut que ell fos alcalde? En l’entrevista amb l’Odei i l’Eugeni respon amb un dels seus plantejaments clàssics: el càrrec entès com una mena de sacerdoci, lliurament total, “servir al poble”. I en posa d’exemple un històric alcalde de Florència, que pràcticament vivia al despatx.
SOBRE LA FELICITAT
“¿Sois felices?”, ens va preguntar en Jaume a una companya i a mi quan ens el vam trobar un dia per la riera (actual carrer Jacint Verdaguer) camí del col·legi. Teníem entre deu i onze anys; ell ja era al barri, vivia a la pensió Bello, i encara no s’havia inaugurat la parròquia. Ens vam quedar molt parades i li vam respondre que sí. Era una pregunta estranya i més feta a canalla, que és el que érem, per molt que aleshores el batxillerat comencés als deu anys. Semblava una originalitat d’aquell capellà diferent que era ell. Fins que aquesta mateixa pregunta me l’he tornat a trobar quan recollia material i testimonis sobre els anys d’en Jaume al barri del Poblenou de Barcelona. I també en recordar el periodista Josep Maria Huertas Claveria, poblenovenc d’adopció i figura històrica del barri. Ell també feia “la pregunta inquietant”, en expressió de la periodista Maria Favà, veïna del Poblenou tota la vida, companya i amiga de Huertas. I novament apareix la pregunta i la reflexió que suscita en el testimoni del periodista i escriptor Joan Tudela, que en la seva infantesa havia conegut en Jaume al Poblenou.
Testimoni
‘Gràcies per la pregunta, Jaume’
T’escric aquesta carta oberta, Jaume, per contestar-te una pregunta que vas fer-me fa més de cinquanta anys. Et vull respondre perquè les preguntes sense resposta són com una ànima en pena i aquella pregunta teva feta a començaments de la dècada dels setanta m’ha acompanyat sempre.
El fet és que un dia, quan jo encara era adolescent, vam venir el meu pare i jo a visitar-te al Fondo (ens coneixíem dels anys compartits al Poblenou). Enraonàvem els tres, però no asseguts al voltant d’una taula, sinó caminant pels carrers del Fondo i, en un moment determinat, vas fer-me a mi aquesta pregunta clara i directa:
–Ets feliç?
No vaig saber què contestar. Ara, pensant-hi, tinc clar que jo vaig ser un nen feliç, però una infantesa feliç no necessita tenir present la idea de felicitat. La meva neta, que es diu Nina i té quatre anys, és una nena feliç però, malgrat que enraona molt, la paraula feliç no forma part del seu vocabulari. I, arribats a l’adolescència, tot són preguntes. Així i tot, de seguida vaig intuir que la teva no era una pregunta més… La teva pregunta em va fer pensar.
periodista i escriptor
Al llarg dels anys, he anat madurant la meva resposta a la teva pregunta fins al punt que ara puc respondre’t amb claredat i amb convicció. Reconec que trigar més de cinquanta anys a contestar és una cosa que crida l’atenció, però crec francament que l’espera ha valgut la pena.
En una primera fase, després d’anys de pensar-hi, la meva resposta va ser aquesta: discrepo de la pregunta. Després de més anys de pensar-hi, va ser aquesta altra: a mi no m’interessa la felicitat, a mi el que m’interessa és la plenitud. El diccionari diu que la plenitud és la qualitat de ple i que ple vol dir que conté el màxim de la seva capacitat. Em semblen dues definicions precioses. Hi afegeixo, de collita pròpia: la capacitat personal és una cosa que pot créixer; per tant, és legítim parlar de plenitud personal creixent.
Després d’encara més anys de pensar-hi, vaig recuperar la idea de felicitat, però subordinant-la a la plenitud. De prioritat només n’has de tenir una, perquè si en tens més d’una ja no és una prioritat i tinc clar que la prioritat ha de ser la plenitud.
Si ets amic del moment present i segueixes el teu camí, ben segur que viuràs moments de felicitat. Però la felicitat no ha de ser l’objectiu, sinó una recompensa ocasional que et trobes tot fent camí. Aquesta idea l’expressa bellament Rabindranath Tagore en un dels seu aforismes poètics: “No t’entretinguis a collir flors per guardar-les, ans bé segueix caminant i les flors alegraran el teu camí.”
Tu que et defineixes com un home que camina, penso que pots compartir ara la meva resposta a la teva pregunta de fa més de cinquanta anys, que en aquell moment era una bona pregunta, perquè si llavors m’haguessis parlat de la plenitud no t’hauria entès.
La resposta, doncs, és aquesta: caminem cap a la plenitud i gaudim dels moments de felicitat que trobem pel camí, però sense voler posseir-los. Sòcrates deia que ell feia el mateix ofici que la seva mare, que era llevadora, la feina que consisteix a ajudar la dona a parir. El mateix feia Sòcrates amb els seus deixebles, ajudar-los a pensar. El bon mestre no és el que inculca el seu ideari al deixeble, sinó el que ajuda el deixeble a parir les seves pròpies idees. Una mica com el sembrador que planta una llavor. És això exactament el que vas fer tu aquell dia de fa més de cinquanta anys quan vas fer-me aquella pregunta que em va fer pensar tant que, a la llarga, m’ha dut a descobrir el sentit de la vida. Una vida amb sentit consisteix a caminar cap a la plenitud, la plenitud viscuda i no només pensada.
Finalment, t’he de dir que com que nosaltres, els cristians, pensem que la mort no és el punt final de la nostra existència, sinó que és un pont entre aquesta vida i la que ve després i aquest pont tu ja l’has travessat, mantinc viva la meva definició del cel, que a tu sempre t’ha agradat: el cel és el país de la plenitud. Allà ens retrobarem, amic, mestre.
En conclusió: gràcies per la pregunta, Jaume.
1 Comment
Magnífic!!