Indiana Jones, la nostàlgia comercialitzada

XAVI TORRENTS VALDEIGLESIAS

El concepte “nostàlgia”, provinent del grec nóstos (“retorn”) i álgos (“dolor”) es defineix com l’enyorança per allò absent, sigui una persona, o una època; la tristor melancòlica originada pel record d’una alegria, un benestar o un plaer perdut. N’hi ha, de nostàlgies, que ens aporten una poderosa càrrega de positivitat, i que fins i tot ens condueixen en ocasions a retrobar-nos amb una part de nosaltres que romania aparcada en un cantó. Per exemple, i sense anar més lluny, quan qui subscriu aquestes línies va rebre la invitació de l’Odei per retrobar-me amb Fòrum-Grama, provocant que, en el moment en que vaig llegir el seu correu, em vinguessin a la ment els grans records d’una època inoblidable de la meva joventut compartida amb l’Albert, el Josep Lluis, l’Agustina, la mateixa Odei, el David –tal com ell va recordar molt bé en el seu article el mes passat–, i per suposat el Jaume. Una explosió de nostàlgia que no em va fer dubtar ni un segon que sí, i tant que estaria encantat de retrobar-me amb Fòrum-Grama i de tornar-hi a escriure. 

Però també n’hi ha, de nostàlgies, que poden conduir a l’obsessió per allò mancat, quan només ens centrem en l’element enyorat sense mirar endavant, sense pensar en res més que fonamenti el que volem construir envers el passat, convertint la nostra mirada en quelcom reduït i limitat, com qui observa el món a través del petit forat d’un pany. En els últims anys el cinema comercial de Hollywood ha trobat en el sentiment de nostàlgia un esquer molt atractiu per als espectadors, aconseguint atraure al públic a base de construir retrobaments amb tot aquell passat que per a moltes generacions ha marcat la nostra infantesa. Fa uns anys, el 2015, va ser el torn de la saga Star Wars i l’estrena d’El despertar de la Força (J.J. Abrams), on la història de les clàssiques pel·lícules dels 70 i 80 continuava amb el retorn dels actors originals de la trilogia. Posteriorment, el 2017 va ser l’univers de Blade Runner el que va aterrar novament a les grans pantalles amb la seva seqüela Blade Runner 2049 (Denis Villeneuve) en la qual tornava el llegendari personatge de Deckard. Aquest 2023 hem sigut testimonis del retorn de Michael Keaton interpretant a Batman en el film The Flash (Andrés Muschietti), i per últim, però no per això menys important, s’ha estrenat també Indiana Jones i el dial del destí (James Mangold), cinquena i última part de la saga del famós arqueòleg, la qual ens permet retrobar-nos amb un jubilat Indy en la seva última aventura.

Aquesta odissea final, però, no pot evitar caure en un resultat global decebedor, perquè no és capaç de teixir el to d’aventura de gènere pulp lleugera, emotiva i captivadora que va caracteritzar la trilogia clàssica, i el motiu no és un altre que la seva excessiva obsessió per fonamentar la narrativa únicament en l’aspecte nostàlgic de tornar a tenir al nostre estimat Harrison Ford en pantalla. La pel·lícula es conforma amb això, i deixa de banda el fet de treballar d’una forma molt més profunda i laboriosa un guió que acaba per donar un resultat indiferent, en absolut original i que no aporta cap mena de frescor al gènere. I és més, tot aquest paquet cinematogràfic té com a embolcall un treball visual molt superflu; la cinematografia de la saga d’Indiana Jones es va basar sempre en una fotografia, una construcció de plans i un ús del panoràmic que ens transportaven a ser testimonis d’un llenç pintat amb un romanticisme tan enriquidor que oferia un viatge captivador per la nostra mirada. Fins i tot a la molt criticada quarta entrega –Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall (Steven Spielberg, 2008)– hi havia un intent clar de crear una experiència que recuperés tota aquella notable factura del cel·luloide de 35mm dels films anteriors. En aquesta cinquena no hi trobem ni tan sols l’intent, resultant per tant una obra que no es capaç de configurar una trama que proposi una narrativa enlluernadora, ni tampoc té la destresa de compondre un treball visual que s’apropi al que va definir l’ànima de la trilogia clàssica, fonament i essència de l’aventura per antonomàsia.

El projecte d’una cinquena pel·lícula va néixer gairebé al mateix temps que s’estrenava l’any 2008 la quarta. Els estudis Paramount Pictures i Lucasfilm es van adonar que la franquícia encara els podia donar molta rendibilitat econòmica. Steven Spielberg i George Lucas van començar a treballar en la història, però des de llavors el projecte va iniciar un periple que el portaria a veure’s modificat una vegada rere l’altra, amb la puntual compra de Lucasfilm el 2012 per part de Disney, amb un primer anunci en què s’establia que s’estrenaria el 2019 per després patir un gran retard, amb la posterior desvinculació de George Lucas –mantenint-se únicament com productor executiu-, amb la marxa final de Spielberg –quedant-se també com a productor-, amb l’arribada d’un nou director, James Mangold, i amb la reescriptura continua del guió. En poques paraules, el típic monstre de Frankenstein que ens trobem tan habitualment en el cinema nord-americà, quan un projecte que mou tants diners s’acaba convertint més aviat en un problema.

Aquest caos en la seva concepció es veu clarament reflectit en el resultat final, atès que som testimonis de com es decideix treure una sèrie d’elements narratius que no van acabar de funcionar a l’anterior entrega, com el fet que el protagonista es veiés empès a acceptar formar una família per tancar el seu propi cicle i que el company d’aventures que anés al seu costat fos precisament el seu fill. Però absurdament aquests són substituïts per altres elements que cauen clarament en els mateixos errors: el punt de partida del film és que Indy es troba sol, just començant la jubilació, apàtic, sense rumb, i sense família com a conseqüència d’un traumàtic esdeveniment. Aquest fet serveix com a motor fonamental que esdevindrà una necessitat per al personatge d’haver-se de rodejar d’una “nova família”, amb la conseqüent nova companya de viatge, Helena Shaw (molt ben interpretada per Phoebe Waller-Bridge, clarament un dels millors elements del film), que cau en el mateix error que tenia lloc a la quarta entrega, on la relació amb el llavors fill no s’establia amb la correcta fonamentació d’evolució de personatges, ocasionant ara el mateix negatiu resultat amb el personatge de Shaw. 

Però, per què aquest punt de partida? Per què Indy ha de ser un home que, vers la seva solitud i jubilació, s’hagi de sentir desanimat i displicent? De quina manera justifica la narrativa de la pel·lícula que un individu que ha basat la seva existència en la cerca de la saviesa i el coneixement –no com a simple vocació sinó com a arma, escut i bandera de creure que aquesta cerca és el que ha de fonamentar la correcta i utòpica evolució de l’espècie humana- es vegi enfonsat en l’apatia d’un retir? Doncs no ho fa, no ho justifica, i d’una manera simplista s’estableix que el nostre protagonista ha de pertànyer a un grup per no sentir-se tan desemparat com es troba, oblidant-se així i contradient la veritable ànima del personatge: la d’un aventurer i un humanista que des de la seva solitud s’havia esforçat sempre per arriscar-ho tot per entendre millor el que històricament ens ha fet ser humans. 

El crític de cinema Jonathan Sim va concloure un recent article afirmant que “Indiana Jones i el dial del destí’ només demostra que la saga hauria d’haver acabat el 1989, amb Indy, Henry, Marcus i Sallah cavalcant cap a la posta de sol.”^[1] Malauradament, no hi puc estar més d’acord. 

^[1] Article de Jonathan Sim, www.comingsoon.net. 20 de juny de 2023.