Incels

LLUÍS SOLER

Lluny de ser una rèmora del passat, la misogínia prolifera. L’odi desfermat contra les dones s’estén sense aturador a través d’una extens, heterogeni i molt actiu conglomerat de grups, activistes i influencers que difonen imatges, conceptes, ideologies o exhortacions que tenen en comú el rebuig frontal a la igualtat de gènere i el menyspreu envers el col·lectiu femení. D’entre aquest complex i gairebé inabastable entrellat de col·lectius, n’hi ha un que sovint passa desapercebut però que hauria de centrar la nostra atenció: els incels. Per què?

D’entrada, perquè les comunitats incels ―acrònim anglosaxó que podem traduir per cèlibes involuntaris― es compten entre les més perilloses. Tal i com documenta Laura Bates al seu recent llibre Los Hombres que odian a las mujeres, editat per Capitán Swing, bona part dels missatges i les crides a la violència més extrema que proliferen a les xarxes provenen, justament, d’aquest col·lectiu. Insults, violacions, batusses: no hi ha gairebé cap tipus d’agressió contra les dones que no trobi en aquest espai els seus apologetes i difusors. A l’empara de l’anonimat, destil·len el seu verí i malden per estendre’l arreu.

Però si els incels mereixen especial atenció és també, i sobretot, pel seu caràcter paradoxal. Una paradoxa que té molt a veure amb llur naturalesa i objectius i que, alhora, fan d’aquest moviment un exponent d’alguns trets molt preocupants de la nostra societat.

Un moviment nascut per obtenir consol,
i sobretot, ajut per aprendre a lligar o trobar
parella estable, s’ha convertit en
un potent altaveu de l’odi contra les dones

Anem a pams. El motiu que, en principi, aplega els nombrosos homes que integren aquestes comunitats és compartir la frustració per no poder trobar parella, ja sigui estable o esporàdica, i la recerca de consells per aconseguir sortir d’aquesta solitud no volguda. Com és possible, doncs, que un moviment nascut per obtenir consol, i sobretot, ajut per aprendre a lligar o trobar parella estable, s’hagi convertit en un potent altaveu de l’odi contra les dones? Com s’explica que l’anhel de sexe, afecte o amor acabi desembocant en crides a l’agressió i la violació? Una paradoxa que augmenta encara més si tenim en compte que la primera comunitat virtual d’incels fou creada per… una dona declaradament bisexual que pensava que si compartia les seves dificultats amb altres persones seria més fàcil trobar suport i ajut recíproc. En pocs anys, una comunitat concebuda per facilitar la recerca de parella i que estava oberta a totes les persones i orientacions sexuals s’ha transformat en l’aparador per excel·lència de la misogínia més eixelebrada. D’eros a tanathos, de Cupido a la barbàrie: un recorregut tan sinistre no resulta fàcil d’entendre.

Segurament, les possibles causes d’aquesta evolució paradoxal són terriblement complexes. I, al mateix temps, molt il·lustratives d’alguns trets cabdals dels nostres temps. En aquest sentit, i sense cap ànim d’exhaustivitat, hi ha un primer factor a remarcar: la creixent incapacitat per gestionar la frustració. No tenir habilitats per lligar sempre ha generat malestar i frustració, però ara és diferent. El masclisme de tota la vida ha trobat un aliat cada cop més poderós: ho volem tot. I ho volem ja. Més encara: convertim qualsevol desig ―en aquest cas, el sexe i/o l’afecte― en un dret, en un imperatiu absolut. Sense respectar l’altre, sense voler escolar-lo ni intentar relacionar-s’hi partint de la dignitat i la llibertat. I què passa quan no ho aconseguim? Doncs que o bé desfermem la ira contra nosaltres mateixos… o bé busquem un culpable.

Un culpable, en efecte. Car un altre tret que de fa dels incels un indicador cabdal dels nostres problemes és el neguit creixent per trobar algú a qui atribuir la causa de les nostres malaurances. I, per tant, algú sobre qui descarregar tota la ràbia. Una víctima propiciatòria, doncs, com sempre n’hi ha hagut al llarg de la història. Sí, però amb una diferència: avui és cada cop més habitual que el victimari es percebi a si mateix com a víctima innocent. Les comunitats d’incels esperonen els seus membres a percebre´s com a exponents del menyspreu i la humiliació que pateixen els homes a mans del feminisme. L’apoderament femení seria, així, la causa del seu patiment i de la seva frustració.

Les comunitats incels no estan soles. Formen
part d’un entrellat més ampli que, en no poques
ocasions, està al servei de grups d’extrema
dreta, o fins i tot directament neonazis,

El tercer ingredient d’aquest còctel letal és el foment de l’odi i la deshumanització de les dones. I, en aquest procés, les xarxes socials hi juguen un paper clau. Lluny de ser-ne meres transmissores, fan d’amplificadores i de catalitzadores. Com? D’entrada, els algoritmes faciliten el contacte amb altres missatges semblants, fent de l’insult i les crides a la violència quelcom que, de tan habitual, esdevé normal, banal. En segon lloc, proporcionant una (falsa) sensació de caliu, de pertànyer a un col·lectiu que ofereix empara, protecció i sentiment de pertinença davant el presumpte poder malèfic femení. Però també perquè l’anonimat, sumat a la facilitat per crear bots (comptes automàtics a les xarxes que, administrades per algoritmes, generen una enorme quantitat de missatges fent-se passar per persones reals) i trolls (persones que cerquen la polarització i atien l’odi) multipliquen exponencialment el nombre i l’abast d’aquesta mena de missatges.

Però, al capdavall, darrera aquests trolls i bots, així com de molts missatges anònims, hi ha algú. Algú que, a més, te una estratègia, un propòsit. Qui? La resposta no és senzilla ni unívoca, però una cosa és clara: no es tracta d’individus aïllats, ni menys encara de malalts mentals, sinó de grups organitzats. I molt ben connectats. Car les comunitats incels no estan soles. Formen part d’un entrellat més ampli que, en no poques ocasions, està al servei de grups d’extrema dreta, o fins i tot directament neonazis, que s’alimenten de la frustració i les angoixes per tal d’atiar l’odi i imposar la seva agenda. Una agenda de destrucció de la democràcia, els drets humans i la convivència mitjançant la denigració sistemàtica de l’altre: minories ètniques, intel·lectuals, activistes. I també, i de manera especialment intensa, de qualssevol dona que gosi qüestionar el masclisme.