‘I have a dream’

JOAN DE LA VEGA

“Hi ha qui demana als qui donen suport a la lluita pels drets civils: ‘Quan estareu satisfets?’ No estarem satisfets mentre els negres siguin víctimes dels horrors inimaginables de la brutalitat policíaca. No estarem satisfets mentre els nostres cossos, cansats per la fatiga del viatge, no puguin allotjar-se als motels de les carreteres i als hotels de les ciutats. No estarem satisfets mentre la mobilitat bàsica dels negres sigui d’un gueto petit a un de més gran. No estarem satisfets mentre als nostres fills els privin el seu ésser i els robin la dignitat amb cartells que diuen: ‘Només per a blancs’. No podem estar satisfets i no estarem satisfets mentre un negre de Mississipi no pugui votar i un negre de Nova York cregui que no té res a votar. No, no estem satisfets, i no ho estarem fins que la justícia no ens arribi com una cascada i el bé com un torrent.”

Aquest és un dels fragments del famós discurs que va pronunciar Martin Luther King, el pastor baptista, als graons de l’escala del Lincoln Memorial, a Washington DC el 28 d’agost del 1963, com a part de la Marxa sobre Washington per la Feina i la Llibertat. La frase que més l’identifica i que coneixem tots fou la de «He tingut un somni», consigna amb la qual va signar segurament la seva sentència de mort davant els poders més retrògrades i bel·ligerants del seu país.

Als darrers comicis municipals, el Partit dels Socialistes de Catalunya a la nostra ciutat va fer seva aquesta consigna fent-la servir com a eslògan electoral sense cap mirament seixanta anys després. En un primer moment em vaig horroritzar (no m’agrada que s’apropiïn del talent ni la dissort dels difunts) però després d’uns dies vaig pensar que tothom té dret a somiar i per tal que no m’acusessin els seus adeptes de tenir la pell fina, vaig callar. Com sempre.

Passats uns mesos, em ve al cap de nou: «He tingut un somni». Qui no vol veure assolit aquest somni de drets i dignitat per a totes i tots els treballadors precaritzats (o no) de la nostra ciutat? Alço la mà, vull que comptin amb la meva aprovació, vull contribuir amb el meu petit gra de sorra. Jo també vull somiar aquest somni, vull que els altres somiïn el seu somni.

***

Som pels voltants del Mercat Segarra, és diumenge nit i no hi ha manera de trobar una taula lliure. Acabem de sortir d’una lectura del Línea 1 i comprovem de primera mà els danys col·laterals d’un cap de setmana intens de disbauxa a la Festa Major. Decidim per unanimitat seure al costat d’una taula on es troben un matrimoni amic, la Paqui i el Nando. Si ells hi són vol dir que es menja bé, es tracta de dos comensals exigents i amb gust. Els propietaris del bar no donen l’abast amb les comandes i ens demanen paciència, tot i que tenen dos dels fills petits treballant. De sobte, quan ens porten la ració de patates braves, un home força corpulent (un armari de 2 metres i amb cara de pocs amics) li pren de la safata una porció abans de deixar-la sobre la nostra taula. Jo no ho he vist perquè era d’esquena. La cambrera, avergonyida i amb poc domini del castellà, ens demana disculpes i s’entrebanca en l’argument. Desxifrem un “él muy grande, yo pequeña“. L’altre riu i riu, intocable.

Les quatre companyes que seuen amb mi li fan entendre que això no es pot fer, que no és higiènic i que ningú sap on ha ficat la mà aquest paio. Ella retira el plat i ens demana de nou disculpes, amb gestos, sense paraules. Em llevo per apropar-me a la barra de dins i intentar ajudar amb la nostra comanda. Llavors em trobo el mateix homenot escridassant a un nen (el més petit dels dos) rere el taulell i servint-li un cubata: “Cacique, cacique, así, más, más, más…“. No he nascut per militar, com diu la cançó i penso com m’agradaria estomacar aquest malparit. Però això implicaria acabar un dia significatiu a les dependències de Can Ruti o al tanatori. L’altra opció seria trucar a la policia, però qui vol que la cosa s’agreugi més i més? Fa pocs minuts ha passat un únic cotxe patrulla, però anava al darrere de la colla de diables, vetllant per la seguretat de la foguerada dels petards. La major part del cos policial es concentra a la fira de Can Zam i a la Plaça de la Vila, així amb la resta de carrers abarrotats s’imposa una mena de règim sense llei per unes hores.

L’entrada a la fira és un espectacle, es concentra el millor de la ciutat: membres de la USIR i agents de seguretat privada. No m’hi havia fixat mai en el logotip d’aquest cos policial d’elit. Una imatge val més que mil paraules: un lleó alat amb una espasa a la mà dreta a punt de tallar el cap a algú. Avui en dia, en plena era de la publicitat i el disseny la millor opció ha estat un emblema que ens recorda més als paramilitars colombians o a les croades de la Santa Inquisició que a una força de ‘prevenció’ democràtica. Aquesta fou una de les apostes més sonades de la passada legislatura municipal, tal com ho posa de manifest el compte personal de l’alcaldessa i els seus regidors, on apareixen constantment les seves proeses. Fa molt mal als ulls, sobretot si coneixes de primera mà les mancances que arrossega el professorat i alumnat a la nostra ciutat (un dia us parlaré de la feinada de les orientadores). I em ve al cap la figura de Martin Luther King de nou.

Ningú es pregunta si el model de Festa Major és sostenible amb els correbars on hi ha un consum massiu de plàstics, si la festa grossa cal ubicar-la al centre de la ciutat (tan reduït i perillós), si cal pagar grans quantitats a músics d’ideologia dubtosa que no aporten res a la ciutat (30’ estel·lars de disfunció) i un cantant dels 80 en estat d’embriaguesa humiliant durant deu minuts des de l’escenari a un tècnic de so, si cal ser transparents en tot el procés de les festes (es concedeixen les llicències abans de ser sol·licitades i tramitades…), i el pitjor de tot: no hi ha cap informació pública a l’abast de la ciutadania sobre els costos de la Festa (inclosa, l’Alternativa). Crec que és un dèficit democràtic que arrosseguem tots plegats…

***

Som a dijous 5 d’octubre, 19 h de la tarda. He sortit de casa a les 7.30 del matí i he passat tot el dia fora per la feina. A l’apropar-me a les taquilles de la sortida del metro Santa Coloma veig un control de revisors del metro, no em paren. Però sí ho fan mitja dotzena de mossos que són al darrere. Paren als que són de pell fosca i duen motxilla, als homes. Els escorcollen les seves pertinences. Ens arraconen a un cantó i ens demanen identificació. Em pregunten d’on venim i a on treballem. Revisen les dades. La mosso fa un comentari sobre el noi del costat: “no sabía que aun quedaban relojeros, qué fuerte“. Insisteixen si ens coneixem, els dos ens mirem. És necessària tanta humiliació? Els rostres de la majoria dels treballadors són un poema, un poema demacrat. No soc marxista-leninista, però sí que tinc consciència de classe. I el que estan fent no és democràtic. A l‘entorn em fan saber que els mossos paren a “persones d’interès policial”. Jo vinc del barri de Sants-Les Corts i allà no escorcollen a ningú. M’han aturat per omplir la quota de persones no racialitzades? Així es blanqueja el racisme de les institucions, ara en mans de Ciudadanos (i VOX) i el seu discurs xenòfob que ha calat fins al moll de l’os a la nostra societat.

Aquesta deriva dels càrrecs electes té més a veure amb la política militarista de Lyndon B. Johnson que amb els reclams de Martin Luther King, que eren amics personals fins que el president nord-americà va decidir destinar els ajuts socials per fer front a la guerra de Vietnam, un gest que els va separar definitivament. Llavors van posar sota vigilància al pacifista, investigat per l’FBI. El van assetjar, ridiculitzar i calumniar totes les seves marxes i manifestacions. Allà on anava el pastor, es guanyava enemics i més enemics. Blancs i negres. Tota la seva carrera se n’anava en orris, amb contínues amenaces de mort. El preu del seu cap oscil·lava entre els cinquanta mil i cent mil dòlars. Curiosament, és la mateixa quantitat de diners que ara perceben els nostres representants, ironies de la història. Diuen que molts presos s’enfilaven pels murs de les cel·les desitjant posar fi la vida de Martin Luther King. L’activista paramilitar que el va assassinar amb un tret de fusell a la gola, des d’un balcó situat al davant de l’hostal on s’allotjava, va ser considerat un heroi pels sectors del White Power i el KKK. Diuen que Lyndon B. Johnson va plorar perquè mai havia sospitat el fatal desenllaç.

Soc conscient que no vivim a Nàrnia, que estem en alerta per possibles atemptats (ens ho diuen de tant en tant), que les tasques dels agents són necessàries per a la seguretat de tots i totes. Doncs això, de tots i totes sense exclusió. Per tant no jutjo la seva funció, sovint amb pressió i molta responsabilitat. En tinc coneguts i fins i tot a l’exèrcit (m’esgarrifa la seva experiència a Kosovo i Afganistan). El que poso en dubte són les directrius, ideològiques. Tota la filmografia nordamericana des d’El naixement d’una nació (1915) fins ara promou la violència, la venjança, la supremacia, la mà dura. Contra què i contra qui? Sempre es criminalitza les minories, el diferent.

Jo també detesto determinades persones. No per la seva procedència, parla, tradició o color de pell. Les que detesto són les que abusen del seu poder i autoritat. Les que (ens) tracten als de baix com a púrria. Aquelles que han oblidat massa d’hora que també els alcaldes poden ser emmanillats i custodiats per la Guàrdia Civil. Ara estem en paus.

La nit anterior a l’execució, aquest Premi Nobel de la Pau va fer un dels discursos més radicals de la història. Sabia que tenia poques hores de vida. Tenia febre. El seu somni valia més que la seva vida. Era conscient que no veuria el canvi, però ell intuïa tossudament que tard o d’hora esdevindria.

Que lluny ens trobem d’aquells polítics altruistes que treballaven no sols per la seva comunitat sinó per tota la humanitat sencera. I que poc valorem el seu sacrifici.