Aragonès regala al papa Francesc un llibre de Joan Guerrero
El record d’un dia etern amb Sayrach
CAPÍTOL 1
PEP GARRIDO
Carmen González Alcarria, la meva mare, va néixer el 14 de novembre de 1909 al mas de Rías, Diezma (Granada) al si d’una humil família camperola. Els seus pares, José i Isabel, van tenir dotze fills, encara que només en van sobreviure deu. Ella era la sisena nena consecutiva, després van venir dos homes bessons i dues nenes més.
De molt petita va patir una malaltia, segurament poliomielitis, que la va deixar sense força a les cames, especialment a les articulacions del genoll i unes petites deformacions als peus, i per aixó va estar diversos anys, durant la seva infància, sense poder caminar. Aquesta malaltia també havia afectat altres nenes, entre elles la filla del metge de Diezma, el doctor Palma, i possiblement gràcies a l’interès que es va prendre aquest metge per la recuperació de la seva filla, i d’altres nens, la Carme va començar a fer exercicis per tornar a caminar quan ja tenia onze anys, recolzant-se als respatllers de dues cadires, a manera de crosses, a les aixelles.
A poc a poc va anar guanyant força a la musculatura de les cames, però mai va arribar a recuperar l’elasticitat i força als tendons que uneixen els músculs als ossos, de manera que qualsevol irregularitat al terreny i especialment si aquest era pendent i cap avall, podia acabar en una “reverència” com solia dir ella, o senzillament a terra. Aquest condicionant físic va fer que la seva aportació a l’economia domèstica fos preferentment dedicant-se a les tasques domèstiques i no a les agrícoles.
Era freqüent que, quan una de les germanes grans es casava i se n’anava del mas, si quedava embarassada, o en els primers mesos de criança, sol·licitava ajuda a l’àvia, perquè l’enviés a alguna de les germanes solteres més joves, i aquesta gairebé sempre designava la meva mare, doncs, pel que sembla, era la que tenia més habilitats domèstiques i més paciència per aguantar els cunyats.
No puc definir amb exactitud si la primera trobada entre els meus pares va ser a Diezma, Guadix, o al mas en què vivia la meva mare. L’únic que puc assegurar, per poder indicar una data, encara que sigui orientativa, és que aquest fet es va produir cap al 1930. La meva mare m’explicava, no sense cert sabor de tristesa i una mica d’amargor, que havia estat més durador el festeig, gairebé sempre per correspondència, a causa de la distància, que la vida de casada.
Un militar de l’aire
El meu pare, Manuel Garrido Hidalgo, va néixer a Diezma el 22 de setembre de 1910, de família de comerciants, i va estar estudiant a Barcelona el 1924. De tornada a Diezma, a l’inici del festeig i veient que el seu pervindre, des del punt de vista econòmic, no hauria de ser molt favorable, va pensar en la carrera militar com una opció de futur, degut, potser, a la influència dels antecedents familiars del seu avi, el capità Garrido, per la qual cosa, el dia 1 de Juliol de 1930 va sol·licitar l’ingrés com a voluntari a l’Acadèmia Bàsica de l’Aire a Valverde de la Verge (Lleó). Aquesta era l’acadèmia militar per a formació de suboficials de l’Exèrcit de l’Aire. Després de dos anys de permanència i havent estat ascendit a caporal, va finalitzar els estudis amb la graduació de sergent, però va abandonar l’Acadèmia Militar abans de prendre possessió de l’ascens.
Entre els anys 1933 i 1936 va anar provant altres opcions de vida a diferents ciutats del centre de la península. Va tornar a Guadix, es va instal·lar al domicili matern i va aconseguir feina en la gestió dels Cellers Castañeda, en què ja treballaven dos germans seus.
Continuarà
Qui és en Pep Garrido?
Pep Garrido va néixer al carrer Alonso Cano, número 3, de Granada just a la meitat del segle XX. Quan tenia tres anys, va morir el seu pare i la família es va traslladar al recent inaugurat barri del Zaidin, on va transcórrer la seva infància. El 1964, als tretze anys i seguint l’estela dels seus germans grans, igual que milers de famílies andaluses, va emigrar juntament amb la seva mare a Barcelona, reunint-se la família completa al barri del Carmel. En complir els catorze anys, l’edat legal per treballar, va iniciar la seva vida laboral treballant de “botones” al desaparegut Banc Mercantil i Industrial, combinant treball i estudis.
El maig del 1968, un nou trasllat de la família el va portar a Santa Coloma de Gramenet. Allí va entrar en contacte amb el grup de joves del Foc-Nou, de la JOC d’altres parròquies, i es va anar produint de manera gradual el despertar de la seva consciència social, participant de manera activa en les diferents lluites reivindicatives que van fer possible la transformació de Santa Coloma. També va col·laborar en tasques d’administració i distribució a subscriptors de la revista Grama i al grup de veïns que més tard donaria lloc a la legalitzada AA.VV. del barri Centre.
Amb l’arribada dels ajuntaments democràtics i el posterior desencís i abandonament de la militància política, va redirigir la seva participació en activitats de tipus cultural, relacionades principalment amb la música i el ball. Va cursar estudis de solfeig i instrument a l’ Escola Municipal de Música de Santa Coloma i va realitzar diferents tallers a entitats i centres educatius de la ciutat. Va impulsar i va ser fundador del Grup de Danses Triballcoloma i del grup de música tradicional Pocasolfa. Actualment és membre del grup d’havaneres Vela Llatina i de l’Orfeó la Lira, de Sant Andreu del Palomar, Barcelona.