Hi penseu sovint, en l’Imperi Romà?

MARTÍ SEGURA JULIÁN

Les xarxes socials han esdevingut un element central de la nostra cultura, tot i que encara hi hagi molta gent que viu aliena a tot el que hi passa. És una qüestió força raonable, tenint en compte la bretxa digital, i potser el que explicaré avui us ha passat per alt. Però, primer de tot, hi penseu sovint, en l’Imperi Romà?

En les últimes setmanes han aparegut força vídeos en què dones pregunten a les seves parelles masculines com de sovint pensen en l’Imperi Romà i ells responen que ho fan diverses vegades a la setmana, davant de l’estupefacció d’elles. Com és lògic amb aquesta mena de fenòmens virals, el meme ha anat patint variacions, però sempre al voltant de la mateixa idea. Han passat els dies i, reflexionant sobre per què els homes pensen tan sovint en l’Imperi Romà, no puc parar de pensar en un altre fenomen recent en les xarxes socials.

D’un temps ençà proliferen comptes que fan “divulgació” sobre l’art i l’arquitectura. En concret, de l’art i l’arquitectura d’abans de mitjans del segle XX. Aquests comptes, amb avatars de busts grecorromans o renaixentistes, tendeixen a acompanyar les seves publicacions amb breus explicacions i lamentant-se que “hàgim deixat de construir així” (sic) o que “hàgim abandonat la bellesa” (sic). Quan apareixen edificis o obres d’art més moderns, habitualment és per a criticar-los, ja sigui perquè l’art contemporani està desconnectat de l’esperit humà, o bé perquè ara tot és igual arreu.

Les preguntes que es fan poden semblar innòqües, però a poc a poc, mitjançant el que es coneix com xiulet de gos (dog whistle, en anglès), van creant una comunitat de gent amb idees similars. El xiulet de gos no és res més que llançar missatges aparentment neutres però amb una forta càrrega política per als que saben identificar-la, que habitualment són persones amb idees afins. Un missatge que apel·la al major nombre de persones possible sense crear polèmica o l’oposició dels contraris. Idò, quan parlant de la seva ideologia política algú diu que allò que el preocupa és que els trens vagin a l’hora, sovint està dient als afins que simpatitza amb l’extrema-dreta, fent referència a la idea que, durant el règim de Mussolini a Itàlia, les coses funcionaven bé.

Així, aquests comptes enalteixen les glòries del passat; un temps en què l’home era capaç d’assolir les fites més importants en les arts; d’alçar, sense l’ajuda de les tècniques modernes, grans edificis per fer sentir a la resta de població el poder i la bellesa de Déu; un temps en què les coses eren més senzilles, on tothom tenia clar el seu lloc en la societat i això feia possible la construcció d’obres d’extraordinària bellesa. En última instància, una societat que no havia degenerat en el que som avui dia.

Una cosa que hem de tenir clara d’aquests comptes és que, en la immensa majoria de casos, no fan una tasca divulgativa sobre art, arquitectura, o història. Mitjançant la selecció d’obres que mostren, alimenten el relat de què tot el que es feia abans era bell. Però el que mostren és una part de la història. Quan parlen d’arquitectura, mostren temples antics, catedrals gòtiques o palaus renaixentistes, tot obviant que aquestes eren construccions de les elits, sovint emprades com a eines de propaganda. I el mateix passa amb les obres que decideixen obviar. A més, ometen que moltes d’aquestes grans obres que mostren van ser controvertides en la seva època i menystingudes durant molt de temps. O és que penseu que “gòtic” era un terme positiu durant el renaixement?

Ni la selecció de les obres que mostren, ni el llenguatge emprat són innocents. La visió que tenen els perfils mencionats sobre quines són les grans obres de la humanitat és força peculiar. Per norma general, són obres del que podem considerar la cultura occidental, d’arrel greco-llatina i cristiana, situades totes elles a Europa –i als Estats Units algunes de les més modernes, com les Art Decó o les neoclàssiques. En molts pocs perfils hi veureu fotografies d’obres africanes, precolombines o asiàtiques. Pel que fa al llenguatge, tendeixen a parlar en primera persona del plural respecte a l’assoliment d’aquestes fites, fent-nos-hi partícips, independentment del nostre origen i relació amb la cultura i les societats on realment van crear-se dites obres.

D’aquesta manera, a poc a poc van creant el relat que, abans de la degeneració, érem capaços d’assolir aquestes fites. Tots nosaltres érem Leonardo da Vinci, Raffaello Sanzio, Michelangelo Buonarroti o Donatello, i tot el que es feien eren obres mestres. Són perfils que estimulen la nostàlgia per un temps passat idealitzat on cap dels mals que identifiquen avui dia hi tenien lloc.

Juntament amb aquests comptes sobre l’art, n’han aparegut d’altres, amb el mateix modus operandi, sobre les glòries d’alguns imperis. A Espanya abunden els comptes que enalteixen l’Imperi Espanyol i les seves glòries i herois, com Carles I o Blas de Lezo. I, dins de les comunitats més internacionals que trobem per les xarxes, el més comú és trobar-se comptes sobre l’imperi per antonomasia, l’imperi que tota la resta d’imperis han provat d’imitar: l’Imperi Romà.

La recepta és la mateixa: parlar de les grans fites sense aportar-hi massa context, sense ser-ne crític, i emprant un llenguatge que suggereixi que tots n’érem partícips. Aquí i allà, un salpebrat de missatges ideològics encoberts, una mica de presentisme aplicat al passat i una conclusió clara: abans els homes eren homes de veritat, ja fossin guerrers o grans artistes i intel·lectuals. I abans, en aquest passat idíl·lic, no hi havia les degeneracions i les desviacions que patim com a societat avui en dia. Els homes caçaven, anaven a la guerra i produïen, mentre les dones es feien càrrec de la llar i de la família. El missatge de fons és que quan es respecta l’ordre natural, i cadascú ocupa el seu lloc en la societat, som capaços d’assolir grans fites. 

Després d’unes dècades de grans avenços en matèria de drets socials, d’igualtat de drets entre homes i dones i, també, del reconeixement i de la protecció (encara avui en dia insuficient) dels drets de col·lectius minoritzats, ens estem trobant amb una contraofensiva reaccionària. La majoria d’aquests perfils són nostàlgics d’un passat idealitzat en què la seva identitat, a diferència del present, no era posada en qüestió ni criticada. Un passat sense art degenerat, sense gent degenerada, on tot el que s’hi feia era bell i bo.

I vosaltres, hi penseu sovint, en l’Imperi Romà?