Govern Nosferatu?

ALBERT FABÀ

És divendres. Camino pausadament, rambla andreuenca amunt, llegint pel carrer, com faig sovint. Una antologia de Gramsci, més concretament. Vaig amb compte de no ensopegar i, de sobte, m’encaro, davant per davant, amb una monumental encartellada de Junts: “Tens l’oportunitat de canviar-ho tot”, un eslògan més aviat cupaire, no? M’apropo al quiosc. Vull saber com va el traking diari d’El País. Es tracta d’un conjunt d’enquestes que s’actualitzen diàriament que, teòricament, copsen com va evolucionant allò que en diuen l’opinió pública. 

Guanya el PP per 136 escons; li segueix el PSOE amb 110; Vox, 39; Sumar, 33; i els altres (es veu que no convé anomenar-los, com al malvat Voldemort) fan un total de 32 diputats. Tot segons el diari que porta com a subtítol “El periódico global” (els altres deuen ser provincians o de pa sucat amb oli, o ves a saber…). La suma de PP i Vox faria 175 escons, a tocar la majoria absoluta. És avaluació rigorosa o ganes de fer por? Cadascú que s’ho miri com vulgui.

Ahir es va esdevenir el debat a set. Molt més ordenat que el cara a cara, que semblava més aviat un guirigall. Molt bé, Patxi López. Clar. Ordenat. Sense caure en les provocacions del PP i Vox. Gestionant molt bé el seu temps. Direu, què en fas publicitat? Ni parlar-ne. Mai he votat al PSC, ni tan sols al 1982. Ni crec que els voti mai de la vida. Però les coses són com són. Això que López deixés anar un “aurrera!” en el seu minut final em va arribar al cor. Qui també va saber parar els peus a la fatxenderia de l’extrema dreta va ser Oskar Matute, el representant de Bildu. Davant de l’intent d’Espinosa de los Monteros d’incriminar-lo en l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, Matute li va respondre amb claredat i contundència: “Jo era a Ermua, en una tancada, per demanar la seva llibertat”. Nyaca, nyaca, li haurien encolomat a l’APM, al senyor de Vox. De Rufián, prefereixo no fer-ne comentaris.

Davant la pressió de la Cuca per tal que el PSOE s’abstingui i deixi governar a l’opció més votada, la meva filla em pregunta: “De què va això?”. Miro d’explicar-li, però em diu que calli, que després, als anuncis. Però a la 1 no fan anuncis… Quan s’acaba el debat miro d’explicar-li. “Breument, si us plau, que és tard”, em diu l’Abril. 

A les eleccions del 2016 guanya Rajoy, amb 137 escons. Però és possible desbancar-lo, mitjançant una àmplia aliança que inclogui Podemos i les seves aliances territorials (67 escons) i els partits independentistes. Sánchez ho insinua. I aleshores els dirigents socialistes de sempre (Felipe González, Alfonso Guerra…) s’hi oposen. El brillant Alfonso Pérez Rubalcaba ho exemplifica amb un contundent: “Seria un govern Frankestein”.  Rajoy es presenta a la investidura i aconsegueix ser president del govern, amb l’abstenció d’una majoria de diputats socialistes. Pedro Sánchez se’n va absentar. Per contra, el 2018 una coalició Frankestein aconsegueix fer fora Rajoy, amb el suport a Pedro Sánchez de Podemos, PNB, Bildu i els dos partits independentistes catalans. “Ja ho entenc –em diu ma filla– i ara el PP vol reeditar aquella abstenció, no?” Sí, una altra cosa és que ho aconsegueixi.

Fa pocs dies, Enric Juliana en va fer un gir semàntic i va passar del govern Frankestein al govern Nosferatu. La frase no era seva, sinó d’un personatge brillant, però en aquest cas de centredreta. Es tracta de José Maria Lassalle que aboga per un ampli acord de les forces moderades (PP i PSOE) per evitar un govern Nosferatu (compost per PP i Vox). Com es pot veure, la mateixa salmòdia d’abans…

Bé, a hores d’ara ja n’hi ha uns quants de governs Nosferatu, oi? Què passarà, doncs? Jo com sempre, al final de l’article, hi apuntaré la meva aposta, però abans voldria enumerar algunes de les principals tendències que poden explicar els resultats d’aquesta convocatòria electoral:

• Creixement del bipartidisme. Un dels suposadament nous agents polítics (Ciutadans) ja ha desaparegut del mapa. Pel que fa a la suma de PP i PSOE, tot sembla indicar que serà molt més àmplia que en anteriors convocatòries electorals (molt especialment la del 2016, que comentàvem abans). Així, a la meva prospectiva els dos grans partits sumarien 259 escons, mentre que el 2016 n’eren 222. Veurem quin serà finalment el resultat…
• Desaparició de Ciutadans. És important, perquè gairebé totes les enquestes indiquen que la majoria dels seus antics votants se’n van cap al PP.
• Lleugera baixada dels partits independentistes. No cal fer-ne cap comentari.
• Ningú tindrà majoria absoluta. La clau, doncs, seran els pactes. La dreta s’agrupa sota l’estela de l’oposició al sanchisme (que defineixen com l’opció de Sánchez de governar amb el comunisme (sic) i el separatisme). L’esquerra, contra la possibilitat d’un govern Nosferatu de PP i Vox. Que ha passat de fantasmagòric a ben real, arran dels pactes al País Valencià, Illes Balears, Extremadura, etc.
• Pèrdua del País Valencià i Andalusia per part de l’esquerra. Només cal mirar-se les enquestes del CIS o de l’ABC. De tarannàs polítics molt diferents, hi coincideixen, en aquest aspecte.
• Més mobilització que a les municipals del votant d’esquerra. La clau serà fins a qui punt aquesta mobilització podrà contrarestar (o no) l’onada dretana.

Fet i fet, doncs, la meva porra (que normalment mai encerto, però m’ho passo bé elaborant-la) seria la que indico en el gràfic adjunt, afegint els resultats de l’anterior convocatòria electoral.

Com podreu veure, sembla que, a parer meu, tot estaria molt equilibrat. La suma de PP i Vox faria un total de 170 diputats, a prop de la majoria absoluta (176 diputats). Però si suméssim tots els altres, menys Coalició Canaria, que governa a les Canàries amb el PP, i CUP i Junts (que ja han afirmat que no votaran de cap manera a Pedro Sánchez), fa un total de 170 diputats. El PSOE, que al gràfic no es veu,  119. 

Déu n’hi do, si la cosa anés cap aquí. Altra volta eleccions!

PD. Per consultar enquestes no haurà quedat: CIS, CEO, El País (7 i 14 de juliol), La Vanguardia (9 de juliol), Ara (9 de juliol) i ABC (9 de juliol). No crec que em serveixi de res. El meu fill em passarà, com sempre, la mà per la cara!