‘Godland’, un hipnòtic viatge a l’Islàndia del segle XIX

XAVI TORRENTS VALDEIGLESIAS
Dirigida pel cineasta islandès Hlynur Palmason, Godland és una pel·lícula diferent, original i espiritualment hipnòtica que va més enllà dels aspectes teològics que la caracteritzen per tal d’explorar qüestions més universals de la humanitat, i del nostre intangible lloc al món. Inspirant-se en unes fotografies de finals del segle XIX fetes en un aflorament remot d’Islàndia, aquest film se centra en Lucas (Elliott Crosset Hove), un sacerdot danès –i fotògraf aficionat– que ha emprès un viatge a través de l’illa amb l’encàrrec d’establir una parròquia al costat del mar. Per ajudar-lo en el seu difícil periple, el protagonista contracta a un traductor danès-islandès, un grup de cavalls i transportistes, i a un guia anomenat Ragnar (Ingvar Eggert Sigurdsson), amb qui té molt poca complicitat des de bon començament. La pel·lícula conté essencialment dues parts, de les quals la primera és la difícil travessia del grup a través de rius i muntanyes, mentre que la segona té lloc en el petit poble on Lucas i els seus acòlits construeixen l’església. Allò que aquest díptic ens acaba oferint és una violenta, abrupta i irreverent poesia sobre la condició humana, que ens atrapa des del primer minut tot component una excel·lent peça cinematogràfica.

L’hostilitat que es va cuinant a foc lent entre Lucas i Ragnar –dos pols totalment oposats– es va convertint a poc a poc en l’epicentre de la història, i es construeix al llarg de la pel·lícula com si fos una simfonia alimentada pel sacerdot que des del principi considera l’islandès com a un brut i vulgar home de camp, fins i tot mostrant impaciència amb les seves preguntes genuïnament curioses sobre el que es necessita per convertir-se en un home de Déu. Aquesta qüestió ens fa recordar el film dirigit per Paul Thomas Anderson There Will Be Blood (2007), quant a aquest xoc de personalitats que va prenent més força a mesura que avança el metratge i el va estructurant al mateix temps. La figura més abrupta de la pel·lícula és l’implacable Ragnar: lluny d’ajudar Lucas a creuar l’illa, Ragnar l’encarna en si; és la personificació mateixa de l’hostilitat que es desprèn de tot el paratge natural que els envolta. Com a islandès, odia a aquest home danès amb tota la seva ànima i, per molt que vulgui esforçar-se a acceptar-ho, la seva hostilitat envers ell és continua i perceptible. A Godland, aquestes emocions es projecten cap a l’impressionant i descoratjador paisatge, que aconsegueix silenciar fins i tot els nostres pensaments. 

Tant en el tema com en la forma, Godland recorda al film Jauja (2014) de Lisandro Alonso, el qual se centra també en la història d’un home danès en una terra estrangera (Argentina), i al mateix temps ens fa pensar molt en Silence (2016) de Martin Scorsese, sobretot quant a la tossudesa del prototip de sacerdot cristià obstinat a voler conquerir, evangelitzar o transformar comunitats i entorns que des de bon inici el rebutgen totalment. En la pràctica, Lucas no aconsegueix adaptar-se a aquesta terra islandesa en els seus propis termes, ni tampoc a l’escarpada bellesa del seu terreny implacable; és per això que, davant la impotència de no poder-se aclimatar al nou món natural que es troba feroçment davant seu, el sacerdot li exigeix que obeeixi la seva voluntat. De fet, es tracta d’una decisió seva la idea de creuar tota Islàndia a peu, argumentant que vol demostrar-se a si mateix i a Déu que aquesta terra aïllada i pagana pot ser conquistada; podria haver anat directament en vaixell a la zona de la costa on ha de construir l’església, però el protagonista està totalment convençut que a través de la seva fe i de la seva personalitat més civilitzada podrà conquerir la natura. Per a un home de Déu com és ell, el que impulsa la seva causa és més aviat un problema del seu ego i d’un sentit de superioritat sobre els islandesos. Les fotografies que va fent al llarg de la pel·lícula amb tant de fervor li exigeixen una quietud antinatural en un món en el qual el que prospera és precisament el caos; la seva voluntat com a estranger és la de voler immortalitzar allò que està destinat a ser devorat i transformat pel temps i per la pròpia terra; les fotos de Lucas diuen més sobre el seu desig de control que sobre l’entorn natural o les deficiències dels islandesos. Ragnar, d’altra banda, simbolitza una comunió directa i intuïtiva amb tot allò indomable i l’acceptació de les forces que els mortals no podem controlar, i per tant representa una relació amb la natura basada en la humilitat i el respecte. I és concretament això el que segurament molesta i enrabia a Lucas en el seu interior. Es podria argumentar que Ragnar és més un home de Déu que no pas Lucas, atès que és absolutament conscient de la veritable insignificança que té la seva existència en mig de la implacable força dels elements naturals de la vida, i l’accepta sense reserves, sense segones intencions, sense esperances de recompenses futures. Simplement és un ésser en el món.

Fent-nos còmplices d’una anàlisi de com la fe i la natura poden configurar la identitat cultural, aquest drama històric bilingüe parlat en danès i islandès es va estrenar a la secció Un Certain Regard del Festival de Cannes de 2022, i des de llavors va ser especialment elogiat tant per la manera en què el grup d’actors i actrius habiten de forma profunda i abismal les seves actuacions, com també pel seu impressionant llenç cinematogràfic en format 4:3 que retrata personatges enmig de paisatges boirosos, cascades violentes, glaceres austeres i inhòspits volcans, juntament amb els plans atmosfèrics de 360 graus, aconseguint que el públic senti que forma part de la travessia de Lucas. Capturada per la directora de fotografia Maria Von Hausswolff, la qual ens fa sentir a vegades com si la seva realització fos més propera a la d’una pintora de quadres paisatgistes, Godland ens regala un viatge a través d’una terra que sembla veritablement quelcom d’un altre món, tot construint un meravellós testimoni de la majestuositat natural d’Islàndia i de la lírica més violenta inherent a la nostra condició humana. La visió de Palmason d’aquest bucòlic paratge al segle XIX oscil·la entre els somnis més il·luminats i els malsons més horrorosos, i, al final, tots dos són cinematogràficament igual d’esplendorosos.