Gent del barri

MARIONA CHAVARRIA

“Ja ve l’estiu i és temps de vacances, d’aprofitar el bon temps… A mi m’agrada anar a caminar a la muntanya.” L’Ibrahim esclata i diu: “Caminar, caminar… Jo he travessat Europa caminant per arribar fins aquí: Turquia, Grècia, Sèrbia, Àustria, Suïssa, França i cap aquí! I quin fred vaig passar. Eren els mesos de gener i febrer.” L’Ahmed, assegut al seu darrere, es posa a riure: “Jo també, però jo vaig patir molta calor.” La resta de classe els mira entre l’admiració i la incredulitat.

Al Centre Cívic dels Pins, tocant a Badalona, hi ha el Centre d’Acollida que ofereix cursos de castellà i català reconeguts, per tal que les persones sense papers puguin fer els tràmits de regularització. Això vol dir que la vintena d’alumnes que tinc viuen i treballen aquí sense papers.

L’Ibrahim i l’Ahmed són del Marroc, però van haver de volar a Turquia per a poder arribar al seu objectiu: Barcelona. Han patit fred o calor, han patit les màfies, la por de la policia, han patit racisme, tot i que diferencien uns països d’altres pel tracte rebut: a Grècia són molt racistes, i el millor país, Àustria: dutxes, roba neta, menjar i descans. L’Amer ve de l’Índia i també ha fet un bon tros de camí a peu. Fa quatre anys que va sortir de casa, hi va deixar la dona i la filla d’un anyet, ara ja en té cinc. Remena el telèfon i ens mostra una fotografia de la petita. Cada dia parlen per telèfon i els pot enviar diners perquè treballa.

Els costa expressar-se en castellà. Sovint recorren als companys del Marroc perquè els ajudin a traduir el que volen dir, o a l’anglès, en el cas de l’Amer. Saber-se escoltats els obre les ganes d’explicar-se, de compartir. A classe, de cop, es fa un ambient de solidaritat (també de certa competència: som així, no?), però la novetat de saber els camins d’uns i altres, després d’estar gairebé diàriament junts a classe durant mesos, reuneix el grup. Acabem el curs, la setmana vinent ja tenim la festa de final de curs.

Gent del barri. Si tinguéssim l’oportunitat de compartir més estones d’aquestes, com si fóssim a la cuina de casa!

Quan vaig arribar al barri com a responsable de la nova Biblioteca del Fondo, una de les primeres coses que vaig fer va ser llegir el llibre del Jaume En el Fondo. En aquell llibre, en Jaume presentava gent del barri i parlava dels seus camins migratoris. En Jaume, fins i tot va anar a Andalusia per conèixer millor qui eren els nous veïns que feia poc temps havien arribat al Fondo. Era la seva manera d’acollir-los, d’acompanyar-los.

Els seixanta anys que separen aquestes dues experiències han canviat el paisatge urbà i cultural del barri, de la ciutat i del món. El que les uneix és la importància de l’escolta, de conèixer i reconèixer qui són els nostres veïns i veïnes: la gent del barri. No podem delegar només en la inversió pública per a millorar els nostres entorns, que es deshumanitzen des de la segregació, la competència, la desconfiança.

Treballant a la biblioteca vaig poder conèixer, escoltar, i ser acollida per tantes persones del barri, d’ara i d’abans. Molts llaços creats que, malgrat les distàncies, ens segueixen unint. A mi m’han aportat una riquesa que no puc mesurar, sobretot quan l’amistat perdura i creix.

Escoltem, incorporem, compartim… caminem pel barri com feia en Jaume, anant a trobar uns i altres i deixant-nos trobar.

I, perquè no, compartim i convidem a participar també en espais com aquesta web renovada.

_____

Sayrach, Jaume P. En el Fondo: Parroquia de Sant Joan Baptista: Santa Coloma de Gramenet 1965-1979. Santa Coloma de Gramenet: Fòrum-Grama, 2002.

Nota: Els noms que apareixen al text són ficticis. Les històries, reals.