Gent de metro: un vell

Relat literari de JOAN TUDELA

Hi ha velleses crispades, desolades, que són com un temple enrunat, deixat de la mà de Déu i oblidat per tothom. Però també hi ha velleses tranquil·les, plenes d’aquella saviesa desapassionada i serena pròpia dels qui tenen molts anys damunt les espatlles, i viuen en pau amb ells mateixos i amb el món. Com aquest vell, polit i educat, assegut en un vagó de metro, camí de cal metge. 

Dona gràcies a Déu per les moltes coses que li ha regalat la vida, i es resigna als mals ineluctables, com les xacres de la vellesa, com la mort. De vell enllà ningú no pot passar, havia sentit a dir a casa quan era petit; perquè, encara que sembli mentida, tots els vells un dia van ser infants. Ara, en aquesta edat, tot li fa gràcia. La seva rialla és neta i suau com la pluja amable que xopa els camps assedegats i neteja l’aire brut de les ciutats. Ben segur que el Déu d’aquest vellet no deu ser pas el Déu jutge omnipotent, sinó el Déu misericordiós i compassiu, rialler i tot, amb els pantalons ben planxats i el nus de la corbata ben fet, un avi que mira els humans amb els mateixos ulls amb què ell contempla els seus nets. Però últimament no està gaire catòlic; ve de dinar amb el més gran dels nets, que ja és tot un home, i no s’ha pogut acabar el dinar.

–I mira que n’he arribat a menjar jo, de bacallà. N’he menjat cuinat de totes les maneres, i sempre m’ha agradat…    
–És que vuitanta-quatre anys són molts anys, avi.  
–També hi arribaràs tu, en aquesta edat! 

El vell és digne, i no vol que ningú el compadeixi. L’avi podria fer seves aquelles paraules antigues que l’escriptor Nikos Kazandzakis va triar per a l’epitafi: “No temo res. No espero res. Soc lliure!”.

_____________________________________

Del llibre Amb molt de gust: tot de contes de Joan Tudela