Santa Coloma de Gramenet-Sarrià: un viatge d’anada i tornada
Esplendor i declivi de la JOC
Relat literari de JOAN TUDELA
Es veu que tot va començar amb una gran explosió. D’ençà d’aquell dia, han passat uns catorze mil milions d’anys. L’univers és més que res el no-res, és buit, és ple d’espai intergalàctic, ple de la freda, silenciosa, interminable nit còsmica. En un racó diminut, perdut entre la immensitat i l’eternitat, hi ha un estel sense importància amb uns quants planetes vulgars que dansen tot l’any al seu voltant. No valdria la pena de parlar-ne si no fos que en un d’aquests astres la matèria ha esdevingut vida i, més endavant, consciència. D’aquesta grandiosa feinada còsmica, a última hora, n’ha sorgit aquest desgraciat, dret com un estaquirot dins el metro que travessa rabent les entranyes de la ciutat.
Va cap a casa seva, el tipus en qüestió. Torna de l’horari laboral on es guanya la vida fent de paràsit. Ha engendrat dues criatures tan subhumanes com ell. Al pis de sota, hi viu un jove compositor, dissortat per culpa dels seus veïns. Ell mira d’embriagar-se amb l’optimisme del primer moviment de la quaranta simfonia de Mozart, però sent els de dalt com s’escridassen. Procura emocionar-se amb l’alegria del Petrutxka de Stravinski, però li colpegen l’oïda els bots que fan sense parar les dues bestioles de dalt. Vol escoltar la tendresa dels violins de Paganini, però les passes d’esclop dels de dalt empastifen l’aire. La bellesa que vol compondre el jove músic trontolla amb el soroll dels mobles que arrosseguen tot el dia els del pis de dalt, que riuen amb un riure estrident, repugnant.
Caldria separar el blat de la mala herba. A una banda, els humans; a l’altra, els tipus que no justifiquen l’evolució còsmica.
_____________________________________
Del llibre Amb molt de gust: tot de contes de Joan Tudela
3 Comments
Una de les teves fases introductòries em suggereix un comentari. “Qui no té feina el gat pentina”. La física dels nostres dies és paradoxal. Conté dues grans teories que funcionen a la perfecció (la relativitat i la quàntica) però es refereixen a dos mons distints, el de l’univers com a conjunt, les grans masses, d’una banda, i el món d’allò més petit, de l’altra. I les teories són contradictòries, no es poden sumar. I els intents de sumar-les (la teoria de cordes, per exemple) han resultat especulatives (no tenim acceleradors de partícules prou potents per comprovar les seves hipòtesis) o fallides. Per acabar-ho d’adobar hem comprovat que l’univers s’expandeix a marxes forçades, la qual cosa implica que a l’univers la majoria de la matèria no la coneixem (matèria fosca) i, alhora, hi ha una mena d’energia que provoca aquesta expansió sorprenent (anomenada sovint, també, energia fosca). I aquí ve el comentari: hi ha una teoria que propugna que el buit no és amorf, com creiem, sinó creatiu i que, gràcies a determinats fenòmens quàntics, provoca una mena d’antigravetat (una espècie de força de repulsió) que és la que produeix l’expansió progressiva. A mesura que l’univers s’expandeix es crea més buit, el buit més antigravetat i així successivament… Mira que si el buit, al cap i a la fi, no està tan buit. Tindria gràcia la cosa.
Celebro, Albert, que el meu relat t’hagi suggerit aquest comentari tan interessant. Actualment, la ciència mira de respondre dos grans interrogants. L’un és el que planteja la física: de què està fet l’univers? L’altre és el que planteja la neurociència: què és la consciència? Tindria gràcia que la resposta a totes dues preguntes fos la mateixa. En qualsevol cas, l’expressió “buit creatiu” que fas servir em suggereix que la ciència actual cada dia s’agermana més amb la poesia i amb l’espiritualitat.
Bé, és una teoria farcida d’aparell matemàtic (com totes les teories físiques actuals). La matemàtica molt espiritualista no n’és, tot i que els pitagòrics n’eren molt, ha, ha… El problema d’això del buit és que és molt especulativa, difícil de comprovar… Records!