‘Fòrum Grama’, el retorn del Jaume periodista

”Quan vam posar en marxa l’associació i quan vam inaugurar el localet del carrer Sant Domènec vaig al·ludir al conte de la lletera, segur que si les coses no es torcen “de mica en mica-com l’aigua- s’omple la pica”. I no és que la vida de Fòrum Grama hagi estat gaire boiant. Sempre hem sigut poques persones a tirar el projecte endavant, però crec que puc dir que ha estat i està sent una petita llum, una mena de referent d’un estil d’obrar, apuntant a un objectiu que es podria definir com la creació d’una plataforma de trobada i de diàleg, promotora, alhora, de l’entesa de diverses entitats per promoure la cultura i els valors cívics.”

Jaume P. Sayrach Vuitanta anys. Fragments del dietari 2007-2009

BIOGRAFIA DE
JAUME PATRIÇ SAYRACH FATJÓ DELS XIPRERS

CAPÍTOL 25

AGUSTINA RICO

Jaume Sayrach s’havia jubilat del món laboral i portava endavant diversos projectes, com ja hem vist. Però la idea de tornar a donar vida a una plataforma de diàleg i de debat ciutadà, de crear un espai on recollir veus i plasmar idees, va guanyar espai ràpidament i amb força entre els seus interessos. Sempre va desoir els qui, amb afecte, li aconsellaven jubilar-se d’actuacions intenses, generadores d’il·lusió però també portadores d’un desgast a tenir en compte. Actuacions intenses que necessitarien la col·laboració d’amics d’aquells que no fallen però que, per edat i per opció, es trobaven en moments vitals diversos. Ser amic d’en Jaume ha comportat alguna mena de militància; amb un grau més fort o més suau d’intensitat o amb una major o menor constància, però militància a la fi, en ocasions difícil de seguir. Es podia haver dedicat a escriure els llibres que tenia in mente, a llegir i a passejar, a viatjar i a fer excursions, a gaudir de les llargues sobretaules que tant li agradaven, a sovintejar les visites als amics de tota una vida dispersos aquí i allà, a participar en la vida política del país i de la ciutat des de la base, a compartir el temps que li restava amb els seus germans i amb una família que s’anava ampliant… I sempre sortiria alguna conferència i més col·laboracions periodístiques de les que ja escrivia. L’instaven, en definitiva, a gaudir d’una vida més tranquil.la i a deixar-se acompanyar i estimar sense fer deures ni posar-ne. Però aquest tarannà no anava amb ell. Llavors encara se sentia amb forces per fer el que li aconsellaven que fes i per endegar un projecte potent.

“TU SEMPRE ESTÀS COMENÇANT”

Aquesta frase li va dir al Jaume un dels seus antics companys del seminari quan ja eren grans. Confessa que se la va prendre com una apreciació negativa, de persona inconstant o incapaç de picar pedra fèrriament en una sola obra. Però després va trobar en aquella visió sentenciosa del seu amic el que tenia d’impuls encara juvenil, d’eterna il·lusió per la vida. Sempre va reconèixer que havia fundat moltes coses i que, quan ja funcionaven, solia marxar. També és cert que al seu tarannà creador i impulsor s’hi havia d’unir la seva dificultat innata per ser “un més de la colla”, una presència discreta en un col·lectiu o ser un company valuós, destacat i tot, però un company més. “Genio y figura” fins al final, el seu segell personal va ser de líder i el seu paper més fermament exercit el de l’etern consiliari, que acaba imprimint a les reunions d’un consell de redacció, d’un grup de debats, fins i tot a la conversa en un sopar d’amics l’aire llunyà de les revisions de vida.

Fòrum Grama va ser el seu darrer gran projecte, però muntar-lo no era fàcil. En els dietaris de l’època torna aquell “Em sento sol” que repeteix com un mantra i que verbalitza fins i tot als amics que més l’ajuden. Vol una llibertat d’acció que sempre ha perseguit i dol per la soledat que comporta. Per muntar el Fòrum “Compto només amb el nucli promotor de Sortides i Debats i algunes persones més”, explica al dietari que sempre escriu. Es dol de no gaudir d’un suport fort com serien el de les parròquies i el polític. Però en la trajectòria de Fòrum Grama comptarà amb la col·laboració del Casal del Mestre -molt actiu aleshores i que aixoplugarà un temps el Fòrum al centre Loli Bocanegra, seu del Casal- i del Centre Excursionista Puigcastellar -l’entitat ciutadana més potent, que ja havia acollit el Club de Debats i que acollirà temporalment el Fòrum-. Tampoc no li faltarà la incondicional presència d’un estol d’amics i de companys de viatge al qual sumarà amb el Fòrum nous components que suposaran una renovació generacional. Fòrum Grama serà també un factor de pes per tornar a tenir pis a Santa Coloma, després de sis anys a Caldetes.

L’ ÚLTIM GRAN PROJECTE

La revista Fòrum Grama neix d’un entramat complex. El 26 de gener de l’any 1996 apareixia una recuperada revista Grama encartada amb el diari El Punt, edició del Barcelonès Nord, i també distribuïda en alguns comerços locals. Tretze anys després d’haver plegat la revista històrica, sortia de nou amb un tiratge de 2.000 exemplars. El projecte portava associada la fundació de Fòrum Grama com a associació ciutadana. El Fòrum estaria en contacte amb el moviment associatiu i amb la ciutadania inquieta, promouria el debat, la generació d’idees, les activitats culturals i col·laboraria estretament amb la renascuda Grama. Continuava, adaptada als temps, una línia nascuda als barris en el debat de les comissions del Pla Popular, que es va estendre en la planificació de la ciutat en el projecte 2000 i que amb unes altres formes va perviure en el Club/Grup de Sortides i Debats, i que recalaria en Fòrum Grama. Malgrat les dificultats, aquest estil que tant ha cohesionat la ciutat, encara perviu en entitats ciutadanes colomenques.

En Jaume va dirigir aquell renaixement de la revista Grama i paral·lelament creava el butlletí de l’associació Fòrum Grama com a portaveu de l’entitat. I això va ser al principi, un butlletí de quatre pàgines, “una eina de treball”, diu el primer editorial. “En començar som poca gent, algun vell gramer, alguns amics i un grup de nois i noies que treuen temps de l’estudi i del treball per impulsar la revista i el Fòrum!”, es pot llegir a la presentació al primer número, el novembre del 1996. La trajectòria de la nova Grama va ser efímera però la revista Fòrum Grama es va anar enfortint i va esdevenir una nova escola de periodisme pel perfil eminentment jove de la redacció. Neixen les seccions i es diversifiquen els temes, un dels més tractats serà l’inacabat parc de Can Zam. I augmenta el nombre de col·laboradors amb nous “fitxatges”. Entre els quals la misteriosa corresponsal italiana Laura Casas Bianchi –una noia morena, italocatalana, que apareixia en una foto borrosa-. Alguns la van trobar sospitosa, d’altres ens la vam creure. En Jaume tenia vincles amb Itàlia… podia ser neta d’alguna d’aquelles nenes d’Auronzo di Cadore… No tothom va veure que al darrera hi havia en Jaume. Aquell heterònim suplia algú que s’havia despenjat del debat mensual sobre un tema que mantenien alguns dels col·laboradors i equilibrava el nombre de dones-homes que hi participaven.

Creix el nombre de pàgines (supera les 40), està ben impresa i meravella la seva supervivència en uns temps en què el voluntarisme és vist com una actitud d’altres temps. De Fòrum Grama han sortit periodistes i gent que escriu, que fotografia i que es mou. Ha estat una altra escola de periodisme. En paper, Fòrum Grama va durar una dècada (1996-2006), va continuar com a editorial i com a entitat organitzadora de debats ciutadans –amb el Casal del Mestre i del CEP- fins l’any 2017, en què es va tancar el local, però mai ha desaparegut. Ha romàs com a suport a les activitats d’altres entitats que han agafat el testimoni del debat ciutadà com Diàlegs a la riba del Besòs. I des del juny de 2023 ha tornat a la vida com a mitjà de comunicació, ara en format digital. A en Jaume li va costar assumir que la revista havia de plegar, tot i que els números i l’equip de redacció mostraven l’evidència de les hores baixes. També va viure amb dolor el tancament del “localet”. Sempre va esperonar un o un altre a tornar a encendre “la llum al corraló”, com en deia de les hores que passava al local del carrer Sant Domènec; un carreró on s’hi estava hores treballant i on feia petar la xerrada amb qui volgués passar-s’hi una estona. I en la preparació d’aquesta nova etapa que vivim, contents i expectants, ens va acompanyar però sempre dient la seva. Mai no va voler ser un espectador. Venia a les reunions, ja molt gran, amb el tarannà indòmit de qui pot estar apurant l’últim dia però projectant a la llarga com si anés a viure sempre.

L’equip de redacció en una última fotografia de grup: a dalt, començant per l’esquerra, Josep Lluís Sanchez Palacios, David Godino, Isabel Martínez, Gemma Armela, Noelia Conrado, German Aranda, Agustina Rico, Odei Etxearte; a baix, Albert Noguera, Xavi Torrents, Edgard Sánchez i Loli Peralta. A la fotografia del costat, Albert Noguera, Alba Gómez, Odei Etxearte i Jaume Sayrach, el grup més actiu. A la foto de sota, en Jaume es dirigeix el 2006 als reunits a la biblioteca central per anunciar el tancament de Fòrum Grama

PERIODISTA, ESCRIPTOR I EDITOR

L’any 1986 en Jaume rep un targetó del Col·legi de Periodistes de Barcelona, un “saluda” molt de l’època perquè el text sempre començava saludant. L’hi envia el periodista i amic del Poblenou Josep Maria Huertas Claveria, secretari de l’Associació de la Premsa de Barcelona. Acompanya el carnet que l’acredita com a periodista professional. L’amic de Vilafranca i jove company d’en Jaume en els anys d’Acción, Toio Ribas, havia exposat els mèrits i la trajectòria periodística d’en Jaume i l’Associació de la Premsa va decidir fer-lo un dels seus. Va ser una gran alegria per a en Jaume, que respon agraït a en Huertas. Sempre es renovarà el carnet fins constar com a periodista jubilat. La seva trajectòria -sense comptar els treballs infantils de La Pica, d’un innegable to periodístic- constitueix tot un reguitzell: reconversió de la revista Acción Católica en Acción a Vilafranca del Penedès, fundació de 4 Cantons al Poblenou, fundació de les revistes Grama i Fòrum Grama a Santa Coloma; creació dels butlletins Amigos del Fondo i Amics i amigues del Fondo i butlletí del Centre de Normalització Lingüística L’Heura; col·laboració com a columnista als diaris El Punt i La Vanguardia, col·laborador de revistes locals com Mes Coloma, Primavera-Verano-Otoño-Invierno i de publicacions religioses. Crea els quaderns d’història Santa Coloma i la seva gent i escriu i edita més d’una dotzena de llibres de temàtica diversa. Enmig, elabora quaderns commemoratius sobre els seus anys d’estada a Santa Coloma i també d’informatius com el del cas Pretòria. Altres publicacions estan marcades pel seu estil renovador com el butlletí del CEP i el Full de les parròquies de Santa Coloma. Molt al final de la seva vida, encara va fer el projecte de butlletí per als CDR de Santa Coloma. Ha deixat obra pòstuma, Enllà, com un regal als amics i les amigues, i altres encara no publicades. Sempre actiu, sempre a l’última, els seus blogs Prímula i Capvespre han estat la seva nova forma de recollir el seu pensament i de comunicar-se. I una font de contactes inesperats, nous lectors i amics online.

Albert Noguera

“En Jaume gaudia exercint el magisteri periodístic”

Vaig començar a tenir contacte amb en Jaume al CEP, a mitjans dels anys 80. Aleshores jo pertanyia al grup de joves i de vegades participàvem en sortides del Club de Sortides i Debats. Es va interessar per quin tipus d’activitats realitzàvem els joves , a més de les excursions i les trobades, i si fèiem activitats de caire més de pensament, xerrades o taules rodones, que ens ajudarien en la cohesió com a grup. De fet, al cap d’unes setmanes un grup promotor encapçalat per l’Anna Valls, muntàvem el Grup de Xerrades Joves, que va tenir una vida efímera. Es van fer algunes xerrades i taules rodones on van participar joves del CEP i també d’altre jovent de la ciutat, sobretot de l’Institut Puig Castellar, on estudiàvem la majoria.

Al CEP, en Jaume era respectat i en la mesura del possible es portaven a terme les iniciatives que proposava. Va deixar el pòsit en la manera d’organitzar excursions amb una preparació prèvia, i amb informació impresa de l’activitat a realitzar. Era tan important anar a un lloc com entendre i conèixer el que veuríem. A més de participar en el grup de Cultura, es va implicar de seguida en el butlletí. Amb l’Albert Varela, va transformar-lo amb un format de revista modern i amb contingut interessant. Es pot dir que la revista d’avui del CEP es deu en bona part al Jaume.

A partir dels escrits que jo feia sobre muntanya i sobre les activitats del Grup Infantil, del qual era monitor, vam anar afermant l’amistat. Aleshores estava a la universitat, i va demanar-me ajut per fer trobades d’universitaris colomencs, però no van reeixir. El 1995 es va ressuscitar Grama amb El Punt Diari del Barcelonès Nord. En el segon número, com en Jaume deia “em va pescar” per escriure alguns articles, i hi vaig continuar vinculat. En Jaume s’ho va prendre com un projecte engrescador i on alguns joves hi responíem i n’érem militants. Després d’un primer any hostatjats al CEP, es va inaugurar “la seu social” de Fòrum Grama al localet del carrer de sant Domènec. El projecte del Jaume de mica en mica s’aniria configurant com ell s’ho havia plantejat: una plataforma de debat a la ciutat, on la revista fos l’eina i que l’intercanvi del coneixement es complementés amb debats, conferències, sopars-debat, edició de llibres, sortides…. La revista, dirigida pel Jaume, s’omplia de continguts gràcies als nous joves periodistes que s’hi anaven atansant i d’antics periodistes amics, que també hi col·laboraven. Fòrum Grama es va convertir en escola de periodistes, com ja havia passat a GRAMA. Tot i ser una oportunitat perquè el jovent s’iniciés en l’aventura periodística -inicialment la redacció va ser nombrosa- el compromís exigit pel Jaume va fer que no fóssim molts els que continuéssim al vaixell fins l’ancoratge final.

Aquest magisteri periodístic agradava al Jaume i se’n sentia orgullós, però la feinada de fer la revista sovint el desanimava per la soledat en què es trobava durant el dia, tot i que a vegades no calibrava l’esforç que fèiem els “col·laboradors” d’assistir setmanalment a la reunió de redacció després de la jornada laboral, d’estudiar una carrera o simultanejar estudis i treball… i que després calia emprar un temps per preparar i escriure l’article. Per a ell, la recompensa era la postreunió. Tot l’equip de redacció anàvem a sopar i era el moment de parlar de tot fins tancar el bar, una activitat que delitava al Jaume. Fòrum Grama va ser una de les obres de maduresa del Jaume en què més es va implicar. La seva desaparició li va produir una forta recança i no va defallir per intentar tornar a reflotar-la.

La meva relació amb en Jaume a través del CEP i de Fòrum Grama va fer que tinguéssim una bona amistat i interessos coincidents: la història, la geografia, la sociologia, la política… Amb en Jaume havíem parlat gairebé de tot, però recordo que parlàvem de la mort i de com ens la imaginàvem, i bromejava en que en Màrius Sampere deia que havia estat a les portes de la mort i que havia visualitzat una “dama blanca”… Parlava del seu paradís infantil de Sant Feliu a la Torre dels Dimonis i de Cerdanyola a Can Fatjó, i també de les vivències de la mort d’una mare, ja que tots dos vam quedar orfes de mare en una edat prematura. En aquest punt, comentava l’admiració cap al meu pare, ja que va fer al mateix temps de pare i mare d’una família nombrosa, al temps que ho havia de combinar amb la jornada laboral. De fet, tenien una forta amistat des que el meu pare anava a sentir missa i els seus sermons als anys 60 a Santa Rosa i al Fondo, i que després haguessin coincidit de regidors en el primer ajuntament democràtic. Tot i estar ubicats en diferents rengles polítics, coincidien en l’humanisme, el servei vocacional als desvalguts, el servei a la ciutat i l’estima pel país. Es tenien una admiració mútua.

El Jaume ha estat un prohom per la ciutat, potser l’intel·lectual més complet que ha tingut Santa Coloma, i crec que ha estat reconegut. Amb tot, com que ningú és profeta al seu poble, ha tingut algunes incomprensions i la ciutat no ha ajudat que els seus projectes es mantinguessin. Hi ha qui ha denotat el seu tarannà a vegades personalista i de no facilitar l’autocrítica, i també ha practicat una forta autoexigència que sovint demanava als seus col·laboradors.

Del Jaume, a més de l’amistat que m’hi va unir, en destaco l’humanisme, la capacitat com a pensador, el fet de ser una persona metòdica potser pel seu passat clerical, la capacitat de treball i el do de gents, i la premissa de que la gent és l’ànima de la ciutat.

“En Jaume era un humanista que ens interpel·lava constantment“

El localet de Fòrum Grama, al carrer Sant Domènec, feia una olor característica de paper acabat d’imprimir: la desprenien les piles de revistes que s’emmagatzemaven en aquell espai minúscul, el melic del món dels fòrum-grameros. Era l’olor que acompanyava la il·lusió que teníem per aprendre a fer de periodistes, de la llibertat, del compromís i de la utopia. L’emoció dels primers articles, les primeres entrevistes, les primeres fotografies publicades. Del debat viu de les reunions de redacció i de les tasques organitzatives de l’associació. Però també va amarar el realisme més cru: l’assumpció de les dificultats (quan van arribar) de mantenir un projecte com aquell, amb mitjans precaris i en un entorn de vegades tan difícil. El Jaume sempre va mantenir encesa la llum al corraló: era el senyal inequívoc, quan t’hi acostaves, que el trobaries treballant-hi els vespres d’hivern. Al localet venien a trobar-lo tots els que hi volien conversar. Aquell compromís incansable amb la gent que picava a la porta de vidre en qualsevol moment també formava part de l’aprenentatge dels joves a qui ens va fer de mestre. Jo tenia 17 anys quan ens vam conèixer: feia el treball de recerca del batxillerat sobre Grama, l’enyorada Isabel Muñoz li va passar el seu contacte al meu pare, i ell de seguida em va pescar per a la revista. Al principi, el Jaume m’acompanyava a fer les entrevistes i la feina de carrer. M’ensenyava a trobar en els imprevistos la riquesa del que escriuríem després. I així, i durant les llargues hores d’edició i maquetació de la revista, ens vam fer amics. El Jaume tenia llavors la mateixa edat que el meu avi i una llarga trajectòria com a periodista.

Odei Antxustegi-Etxearte

El Jaume ens va ensenyar tot el que calia per a exercir l’ofici en els grans mitjans de comunicació. Però sobretot tot el que és més difícil d’aprendre-hi: l’esperit sempre crític, deslliurat de pressions externes i prejudicis; la necessitat d’afegir interrogants a tot, d’arribar al fons de les coses; de tenir mirada pròpia; una insatisfacció constant per no deixar de millorar; l’aprenentatge de trepitjar el carrer i no distanciar-se’n mai, i de no oblidar que era igual d’important entrevistar la netejadora dels wàters de sota de la plaça de la Vila que l’alcalde de la ciutat. Les reunions de redacció dels dilluns al vespre s’allargaven ben entrada la nit, en una taula del Xòcala o d’algun altre bar, i durant els trajectes de tornada a casa dels que vivíem als barris de la perifèria. Quan l’Alba ens acompanyava a casa en cotxe, a mitjanit, ens preguntava: “Anem a Perpinyà?” I rèiem, perquè sempre hi havia llocs a descobrir, experiències per compartir i aprendre, i ell no se’n cansava mai. Parlàvem de la ciutat, de política d’aquí i d’arreu, de literatura, de pensament, de religió, de la vida… Era un intel·lectual, un humanista que ens interpel·lava constantment.

Fòrum Grama va aconseguir reunir uns quants joves amb interessos diversos, i molts d’altres de no tan joves però sempre implicats amb la ciutat. No tots volíem ser periodistes, però sí escriure, aprendre, debatre, ens unia l’interès i la passió per la cultura, i crec que no m’equivoco si dic que les hores compartides ens van marcar a tots, encara que alguns, amb el final de la revista i el pas dels anys, perdessin el contacte amb el Jaume. També van ser imprescindibles perquè el projecte pogués tirar endavant amics com la Loli Peralta, el Manel Valls, l’Edgard Sánchez i l’Encarna Hellín. Sense ells res no hauria funcionat ni hauria estat el mateix: eren puntals.

Quan la revista Fòrum Grama va morir, el Jaume en va impulsar la web i va mantenir l’editorial. Va escriure Prímula, El Capvespre, i va ajudar a fer nombrosos butlletins, com el darrer del Fondo. També va escriure tretze llibres que no s’entendrien sense aquest exercici de l’ofici. Les paraules es queden curtes a l’hora de definir-ne la complexitat. El Jaume va ser un periodista atípic. Algú que va honorar la professió exercint-la en el més noble dels sentits. I també –per què no dir-ho?– va ser una persona incòmoda per a molts. Perquè exercia un periodisme transformador que topava amb les convencions de la política institucional. Perquè ho qüestionava tot amb una solidesa difícil de contestar i perquè era insubornable, un home lliure. Per això sempre hi va haver algú a qui li convenia més no reconèixer o menystenir la rellevància del que defensava i escrivia. Per això és tan important la seva obra i el seu llegat. Per això tenim el deure i el privilegi d’intentar preservar-lo.

Durant la dictadura i amb la recuperació de la democràcia, el Jaume va treballar per a generar pensament, per a promoure el diàleg entre diferents, per a ajudar els veïns a trobar se en una ciutat sempre marcada per la immigració que no podia deixar de banda els més vulnerables ni desvincular-se de la pobresa d’arreu. Va exercir un periodisme que esperonava els lectors a prendre consciència i a armar-se políticament en l’acció com a ciutadans. Volia enriquir d’idees, de projectes i de reflexió una ciutat farcida d’universitaris que, com recordava sempre, hi transitaven sense arrelar-hi prou. Insistia que també per a ells Santa Coloma havia de ser alguna cosa més que un lloc on anar a veure el pare i la mare de tant en tant. Era la seva eina de treball i es va comprometre sempre en la defensa de la llengua. El Jaume, que mai es va sentir del tot de cap partit, tenia una intenció política evident. Des del carrer Sant Domènec, des de totes les redaccions que va trepitjar, el Jaume volia canviar el món. Ho explicava ell mateix a propòsit de Grama, en el text de presentació del llibre de l’Eugeni sobre la història de la revista: “La nostra intenció deia– era arribar molt lluny, a un lloc que anava més enllà de Santa Coloma mateix, que abastava tota la societat i que resumíem amb la mítica paraula revolució.” Fa anys que el localet del carrer Sant Domènec ja no fa aquella olor d’impremta, i a mi m’és impossible esquivar la nostàlgia quan hi passo per davant. No hi trobarem mai més el Jaume de la manera que l’hem conegut sempre. Però es manté viu en tots els seus projectes, revistes, butlletins, quaderns, escrits i llibres. També dins de tots nosaltres. És el valuós testimoni que ens deixa: la revolució continua.

>>> Aquí podeu veure o descarregar-vos el document que en Jaume va deixar fet per a mostrar l’evolució de Fòrum Grama en els 10 anys que va durar (1996 – 2006)

>>> Aquí podeu veure o descarregar-vos en pdf qualsevol de les revistes que es van editar.