André Malraux, l’escriptor aventurer
Què pensa qui governa Santa Coloma
OPINIÓ
“El decreixement, com a tal, no és veritablement
una alternativa concreta; seria més aviat, la matriu
que donaria lloc a l’eclosió de multitud d’alternatives.”
Serge Latouche
ÀNGEL PLA RECHE
Si bé hi pot haver moltes controvèrsies al voltant del projecte de decreixement, hi ha moltíssimes accions que ja s’estan portant a terme dins la societat per tal de construir una economia alternativa, una economia que sigui menys vulnerable a les crisis sistemàtiques. Aquesta xarxa en construcció es basa en recuperar valors deixats de banda per la societat de consum, més propers a la natura, és més social i comunitària.
De fet, els que poden ser els fonaments per avançar cap a una societat en decreixement ja són presents, cal fer un petit repàs d’alguns d’ells.
La taxa Tobin apareix com un mecanisme que permet transferir recursos econòmics del nord al sud, compensant el deute social i ecològic, tanmateix, per atacar de forma directa els diners que es depositen en paradisos fiscals, lliures de qualsevol fiscalitat, i que per tant no repercuteixen al pressupost nacional, i de les transaccions financeres especulatives, que mitjançant els avanços tecnològics en xarxes de comunicació s’han multiplicat. Unes inversions especulatives que fugen de l’economia productiva, amb un gravamen en l’Impost de Societats, amb dividends moderats i a mig-llarg termini, cercant oportunitats de guanys ràpids i exempts de tributs, com a l’Estat Espanyol les SICAV, amb determinades condicions sindicades a l’article 28.5 del Text Refós de la Llei de l’Impost de Societats, tributen a l’1% enfront el 30% de tipus general de l’Impost de Societats.
«Qui contamina, paga», una frase molt repetida, però que rares vegades s’aplica, ja que un dels avantatges de les grans corporacions és el fet que el cost s’externalitza, es cerquen països amb legislacions mediambientals laxes, s’emmascaren i oculten els efectes de les industries sobre la terra, sobre la vegetació, sobre la població.
El 3 de desembre de 1984 una fuita d’isocianat de metil a la fàbrica de pesticides d’Unió Carbide a Bophal (India), produïda per la manca de manteniment i de neteja, afegit a la falta de refrigeració dels tancs que s’havien anul·lat per estalviar costos, va originar un núvol tòxic que va causar la mort de més de 6.000 persones durant la primera setmana, i més de 12.000 en total, deixant seqüeles a més de 150.000 persones.
La població treballadora vivia molt a prop de la fàbrica, i potser el fet que produeix més ràbia, és que no s’havien realitzat simulacres de seguretat, ni tan sols se’ls va avisar que amb un drap humit tapant les vies respiratòries, haguessin tingut l’oportunitat de viure. Union Carbide va ser declarada culpable, i l’any 2010, vuit directius van ser condemnats a dos anys de presó; per a cada víctima la indemnització va ésser de 3.300 dòlars. La indemnització inicial el 1989 no superava el 300 dòlars.
La tendència actual a consumir productes més propers està sorgint amb força. L’slow-food com a resposta a fast life s’ha estès amb l’obertura de botigues de queviures, i s’ha fet més popular arran dels restaurants quilòmetre zero: una xarxa de restaurants que reivindica l’ús de productes pròxims per a les seves elaboracions, reduint així les emissions de CO2, el 40% dels ingredients són de productors a menys de cent quilòmetres de distància. Es basen en la qualitat i en l’elaboració tradicional, afavoreixen el consum dels productes atenent-se a l’estacionalitat i es comprometen a no fer servir cap tipus de productes transgènics o, en el cas dels animals, que no hagin estat alimentats amb transgènics.
Dintre de l’slow-food també cal fer esment de les cooperatives de consum, grups de consumidors principalment de productes de l’hort que s’agrupen per tal de comprar directament al pagès. Els pagesos que hi col·laboren essencialment fan cultius agrobiològics, sense pesticides, i basats en mètodes de cultiu tradicional. Les cooperatives de consum es basen en l’economia social i solidaria, promouen hàbits de consum responsables i realitzen normalment compres col·lectives.
El comerç just és una aplicació pràctica de la reivindicació del deute ecològic: els productors reben un preu just de les mercaderies que cultiven o produeixen, i alhora aquesta diferencia en els ingressos que tenen serveixen per realitzar projectes de desenvolupament. Les cooperatives productores establertes al sud han d’acomplir uns certs models de desenvolupament, respectuós amb la natura, d’organització comunitària, de trencament d’esquemes patriarcals, on les dones tinguin un paper en igualtat de condicions dins la comunitat.
Tot i que el fet de la globalització, la crisi, les dificultats per mantenir projectes fora de les vies tradicionals empresarials és força complicat, cal remarcar que les cooperatives de producció a Catalunya han estat sempre presents, amb molta inserció social. La Federació de Cooperatives de Catalunya agrupa més de tres mil cooperatives, i és una organització empresarial.
La Xarxa d’economia solidaria (Xes), on participen nombroses cooperatives, aplega un conjunt de projectes que defugen de ser part del mercantilisme de la societat actual, i que cerquen nous espais de relació on el capital i el treball no estiguin confrontats, si més no que siguin el mateix, per això no s’han de reproduir jerarquies i classismes, que duen a desigualtats; es tracta de pràctiques que compleixen tres requisits: propietat col·lectiva, gestió democràtica i responsabilitat social.
La Xes desenvolupa diferents projectes: de compartició d’experiències i de know-how, de suport en la gestió, també desenvolupa la Fira de l’economia social.
La Fira esdevé un punt de trobada de totes les vessants de l’economia social, cooperatives de producció o serveis, entitats socials, finances ètiques, cooperatives de consum, xarxes d’intercanvi, horts comunitaris, l’articulació de tots aquest projectes transformadors i la seva visualització, amb l’objectiu de reforçar-los i de que puguin incidir més al territori.
Un dels projectes incorporats a la Xes és Som Energia, cooperativa de consum energètic, en aquest moment té inscrits 14.216 socis, i ha produït 1.077.823 kwh, amb un 100% de fonts d’energia renovable, per una banda compra energia amb un certificat d’origen d’energia verda, i per una altra banda la produeix mitjançant projectes propis en quatre sectors: biogàs, fotovoltaic, eòlic i biomassa.
El passat 17 de desembre la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) va aprovar un informe on va donar suport a la reforma del mercat energètic impulsada pel Ministre Jose Manuel Soria, per tal de suspendre las primes a les energies renovables, principalment l’eòlica. Som Energia es veu afectada per aquesta modificació en les inversions que ha realitzat en vuit cobertes fotovoltaiques i en la planta de Biogas. És difícil quantificar-ho atès que el Ministeri no ha proporcionat els mètodes de càlcul.
La utilització de monedes locals o monedes socials està molt estesa, no necessiten de cap entitat financera o bancaria per a la seva emissió. Són diversos els conceptes i l’ús que es pot fer de les monedes locals, una de les més freqüents és el canvi a una entitat bancaria de diner corrent per moneda local, per exemple, a un tipus de canvi €/1 Ecosol (moneda de la Xes) i que dóna opció d’adquirir productes a diversos establiments o empreses adherides a la xarxa de la moneda. Aquestes experiències han estat molt útils en situacions de col·lapse del sistema bancari i financer, com el cas del «corralito argentí».
El cas de l’Ecosol és la moneda distribuïda per la Xarxa d’economia solidaria a la Fira, on és l’única moneda que es pot fer servir. El 3% del valor de les transaccions realitzades a la Fira va destinat a entitats sense ànim de lucre. A més, l’Ecosol és la moneda utilitzada en les transaccions econòmiques dins el Mercat Ecosol, una comunitat on participen persones individuals, entitats i empreses productores i consumidores de l’economia social i solidaria.
La Renda Bàsica Universal reivindica un salari social per a tota persona, només pel fet de ser ciutadà d’un país, com un dret de ciutadania. La Renda Bàsica Universal no posa cap restricció més per obtenir-la, és un dret individual, i situa la necessitat d’un mínim vital per viure, que a més ajuda a desenvolupar l’economia. En l’actualitat hi ha en tràmit al Parlament de Catalunya una Iniciativa Legislativa Popular per la Renda Mínima Garantida, que es tracta d’una variant de la Renda Bàsica Universal però on hi ha diferents restriccions i també requisits. El principal objectiu és que cap família no es quedi sense ingressos en exhaurir-se el subsidi d’atur, hi ha una escala de percepcions depenent del número d’integrants de la unitat familiar, i s’introdueix el fet de la recerca de treball activa per a la percepció.
La reducció del temps de treball ha estat una de les reivindicacions històriques des dels moviments obrers, des de principis del segle XIX, com un avenç en les condicions de vida, davant el procés febril de la revolució industrial, en un context d’explotació i manca de drets laborals, 8 hores de descans, 8 hores d’oci i formació i 8 hores de treball, a l’Estat espanyol no va ésser fins 1919, i després d’una vaga general a Barcelona, que es va aprovar.
Aquesta és també una reivindicació que en situacions d’atur queda més de manifest: treballar menys, per treballar tots, és a dir, el concepte de repartiment de treball, que també hauria de fer-se efectiu a la llar. El fet que la tecnologia tingui una presència imprescindible a gairebé totes les activitats productives i administratives, i la productivitat del factor humà, són els principals arguments que es posen sobre la taula. Així s’aconseguiria més temps per la dedicació a la conciliació de la vida laboral i familiar, la formació personal, la dedicació a la família, els treballs i activitats comunitaris.
Els principals debats a l’entorn d’aquesta proposta és el temps de reducció, de 40 hores a 35 o a 30, reduir dies de la setmana laborables, i si aquesta reducció de temps de treball ha de comportar una reducció del salari. Des de l’esquerra es basen en les millores de la productivitat per no traslladar la reducció al salari.
A França l’any 1998 es va legislar la reducció de jornada, llei Aubry, i la implementació de la jornada laboral de 35 hores. Aquesta mesura va ser combatuda des del primer dia per les organitzacions empresarials i la dreta francesa. La conseqüència de la mesura la creació de llocs de treball, i gairebé cap repercussió als empresaris, ja que l’eliminació d’hores extra i de temps de descans ja compensava la reducció de temps de treball.
L’Economía circular: reducció de deixalles, el reciclatge, la transformació i la reparació de productes és un important negoci, genera llocs de treball i alhora millora la qualitat de vida i redueix la contaminació ambiental. Queda molt camí per recórrer, sobre tot en consciència cívica i social, però també cal legislació que reguli l’externalització del cost de les deixalles que han fet moltes empreses.
No fa gaires anys, per exemple, les empreses làcties tenien internalitzats els processos d’higienització, neteja i reutilització dels envasos. L’aparició del tetrabrick i de les ampolles de plàstic va fer desaparèixer aquests processos, reduint costos i externalitzant los envers la societat en forma de deixalles, que alhora generen costos socials: els ajuntaments se n’han de fer càrrec, i al final de la cadena afecten d’una forma o una altra a la butxaca del ciutadà.
Són moltes les associacions de veïns, entitats i centres d’ensenyament que han organitzat bancs del temps. En què consisteix un banc del temps? Es tracta d’un intercanvi de serveis i feines que es valoren en base al temps que necessiten i que posen en comú oferents i demandants, en la majoria dels casos, els diners no apareixen dins la cadena, i les hores residuals queden al compte de la persona com a deure o a rebre.
Aquestes fórmules tenen moltíssimes virtuts: per un costat estableixen vincles socials i relacionals basats en la confiança, el que les fa més perdurables, desenvolupen habilitats que potser a l’entorn laboral no estan reconegudes o no són utilitzades, i eliminen de les transaccions el caràcter monetarista per transaccions més emocionals.
La banca ètica, tot i tenir una trajectòria llarga, ha tingut un rellançament arrel de la crisi financera i econòmica, la pèrdua de confiança en el sistema bancari tradicional, la por a fer inversions o fins i tot aportacions al compte corrent de més liquiditat, sense saber on van aquests diners, són factors importants. Hi ha d’altres motius potser més relacionats amb la consciència social, com ara la participació dels grans bancs en la industria bèl·lica, l’especulació immobiliària, els desnonaments…
La banca ètica assegura préstecs i inversions en projectes i economia socials, de forma conjunta amb els clients, total transparència en la gestió dels recursos. Sobretot vetlla perquè els diners que es tenen als comptes corrents de la banca ètica tinguin un ús coherent amb els principis ètics i socials dels estalviadors-inversors.
Hi ha diverses experiències locals que establint projectes basats en el respecte de la natura, la sostenibilitat i la no agressió a l’entorn, s’han anat desenvolupant. Un exemple són les eco aldees, que ja a principis dels anys 30 van anar sorgint a Escòcia, Islàndia, Suècia… i que han aconseguit fites importants: eradicar l’ús de combustibles fòssils, consolidar models financers i monetaris alternatius…
També cal esmentar els eco municipis, alguns d’ells que havien patit amb força intensitat la depressió pel desmantellament del teixit industrial, amb alts índex d’atur i pèrdua de població.
A Suècia el compromís d’aquests municipis per la desmaterialització de l’economia i vetllar per l’equitat social han aconseguit un canvi en l’estructura de l’activitat econòmica i una reducció de la despesa energètica, basada en renovables, que ha fet revifar els municipis.
El valor d’ús envers el valor especulatiu és una peça bàsica, perquè cal redefinir els drets de propietat, el dret de la població a obtenir recursos bàsics, aire, aigua, terra on viure i cultivar, i davant la vulneració d’aquest drets hi ha d’haver mesures legals ben definides. En línia amb aquesta proposta apareixen les taxes sobre no ús de la terra, dels habitatges, per evitar bombolles especulatives, i que alhora per un costat s’obtenen recursos i per un altre incideixen en el mercat.
