Fernando Montenegro: ‘Vivim en un món gris; jo prefereixo el color’

EUGENI MADUEÑO
Fernando Montenegro és un home discret, atent, observador, callat. Té totes les qualitats que li podem demanar a un amic. És un dels nostres. Amb ell inauguro una sèrie d’entrevistes que, com suggereix el nom, han estat realitzades per Whastapp.

Vas venir al Sevillano…
Vaig arribar a Barcelona el 1957, amb la meva mare i tres germanes, jo tenia 6 anys. Vam anar a viure a casa d´un familiar a la Barceloneta. Com tots els immigrants andalusos arribem al Sevillano, sí. Va trigar 24 hores a arribar des de Còrdova.

Què recordes del viatge?
Arribant a València ens va inundar l’alegria. Per primer cop estàvem veient el mar. També hi va haver moments preocupants, perquè al vagó del tren es comentava que a l’Estació de França la Guàrdia Civil no deixava entrar les persones que no portessin cap carta d’algun familiar resident a Barcelona. Molts, a l’alçada de Sitges i Castelldefels saltaven del tren i entraven a Barcelona.

A la Barceloneta els pisos eren quart de casa…
Vam estar poc temps, érem nou persones a un petit pis. Quan es va poder, ens vam traslladar a viure a Santa Coloma, al barri del Fondo. Vaig començar a anar a escola i més tard vaig cursar batxillerat. En segon de batxiller vaig interessar-me per la pintura.

Montenegro incorpora la imatge del nostre poeta Jordi Valls Pozo a les que ha fet sobre Federico García Lorca

Com va ser? Com la vas descobrir?
Després del batxiller, amb 14 anys, em vaig posar a treballar. Vaig oblidar el dibuix, calia atendre altres prioritats. El 1974 em vaig comprar una càmera de fotos i vaig començar amb la fotografia. Em vaig presentar a un concurs organitzat per l’AAVV de Singuerlín. Vaig guanyar el primer premi i això va tornar a despertar el meu interès per la imatge. Al mateix temps i amb la il·lusió del premi, em vaig presentar a la revista Grama per col·laborar com a fotògraf. Va ser aquesta una experiència fantàstica i enriquidora, que mai no oblidaré, i sobretot les persones que vam formar aquell equip. Vam aprendre tot de tots mentre ens formàvem.

De totes les fotos que vas fer per a Grama, quina salvaries?
La d’una manifestació a la zona de les vinyes. Era d’una nena muntada a coll del seu pare i amb un mocador del PSUC al cap.

Caricatura d’Alfons dels fotògrafs de Grama Esteban Carmona, Fernando Montenegro y Juan José Pastor. A la foto de la dreta, en Montenegro i la seva filla amb el també fotògraf Pedro Madueño

A Grama alguns vam trobar el trampolí per saltar a la vida professional com a fotògrafs o periodistes? Per què tu no?
Amb 23 anys em van diagnosticar una Diabetis Mellitus Tipus U. Necessitava -necessito- estar molt pendent d’aquesta malaltia crònica, havia de punxar-me insulina tres o quatre vegades per dia i això m’impedia tenir llibertat de moviments. Ara, per la quantitat d’avenços que hi ha hagut, seria molt menys complicat.

Al record només perdura la bellesa. Digues-me alguna cosa bona que visquessis a Grama. I alguna de desagradable.
Una cosa bona va ser quan vam comprar l’ampliadora, que ens va permetre revelar totes les fotos el mateix dia. Una desagradable… era el mes d’agost i tu i jo estàvem preparant la revista per a l’especial de la Festa Major a la porta de la redacció ens va aturar una furgoneta dels grisos. Jo portava publicitat dels comerços per inserir a la revista i tu portaves el full parroquial que havia escrit mossèn Catà. Només pel full parroquial ens volien detenir. Després de molt argumentar ens van deixar marxar. Bufff… També una altra situació desagradable va ser el tiroteig a la plaça de l’Església, però aquesta no la vaig viure en primera persona.

Algunes de les reproduccions d’obres de Oswaldo Guayasamin que Montenegro va exposar el 2018 a la sala d’actes del Centre Excursionista Puig Castellar amb el títol “Tres mirades. En la meitat del món’

Sents que la teva aportació a Grama, com a fotògraf, com a cercador de publicitat… ha estat reconeguda? De vegades sembla que la revista només la van fer uns quants, quan en realitat la feia molta gent.
Doncs si… he trobat a faltar una mica de reconeixement. A banda de fotografies també buscava publicitat i moltes vegades repartia les revistes amb l’Antonijoan. Al final feia de tot. Me’n vaig anar una mica tocat. Entenc que hi havia d’haver la figura del coordinador o director de la revista, que realment era el que assumia la responsabilitat, però la revista la fèiem més gent.

Com vas recuperar les ganes de dibuixar i pintar? Va passar alguna cosa que ho motivés?
El 1986 va tancar l’empresa on treballava i em vaig quedar a l’atur, aleshores, amb la meva dona, vam posar una sabateria de calçat infantil. Als comerços sempre es donen moltes hores desocupades. Va ser llavors quan al soterrani de la sabateria em vaig habilitar un espai per pintar.

Imatges de Montenegro de l’exposició ‘Y si fueran nuestros?’, que es van exhibir a la Biblioteca Central de Santa Coloma i en la que es van mostrar també fotos de Joan Guerrero i textos de Juan Carlos Ferrer. El títol fa referència als nens del món que pateixen, simbolitzats per l’Aylan Kurdi, trobat el 2015 sol, mort, ofegat, a una platja deserta.

Quina mena de pintura t’agrada? Quin estil? Què busques i què vols mostrar o explicar?
Vivim en un món gris, només hem de sortir al carrer i comprovar que el color que predomina és el gris.., edificis, voreres, carreteres, objectes urbans, etc… I de vegades el cel es cobreix de gris. Jo prefereixo el color.., el color dels expressionistes, com els paisatges de Vicent Van Gogh o els nenúfars de Monet que quan els mires t’arriba la frescor del camp. Només busco passar-m’ho bé i gaudir del resultat, he trencat molts llenços perquè simplement el resultat no m’agradava. El més difícil de la pintura és la gestació del quadre… I ara què pinto?? Suposo que tots ens fem la mateixa pregunta. Guayasamin deia, que la seva pintura era per colpejar i esgarrapar al cor de la gent, perquè l’home veiés el que està fent amb l’home. A les reproduccions que vaig exposar de l’obra de Guayasamin també volia mostrar el dolor, la tendresa i la humanitat a través de la pintura.

Quins plans tens a partir d’ara?
Teníem un projecte per fer una exposició sobre García Lorca el proper novembre, amb Joan Guerrero i Joan Carles Ferrer. Tinc pintats dos quadres per a aquesta expo, però malauradament no podrà ser. Per mi ha estat un orgull que els meus quadres hagin compartit paret amb les fotos de Guerrero. Ell sempre deia que les seves fotos portaven ànima, cor i vida, com diu el bolero. Els meus propers plans són seguir gaudint de la pintura i aconseguir que cada quadre porti bellesa, sensibilitat humana, tendresa i coses comunes com les malalties, que tan a prop les tenim.
He estat més d’un any apartat d’exposicions organitzades per lmagin Art Gallery i DarteArte Gallery del col·lectiu Art Sense Fronteres. Un altre més dels meus projectes és pintar un nou mural a les parets de casa meva amb un tema de natura.

Com vius ara la política, la ciutat? Què et motiva avui?
La política l’estic vivint preocupat i indignat i sense participar-hi, no és com abans que sortíem als carrers a protestar. Ara no. Aplaudeixo aquest govern d’esquerres i espero que la dreta i l’extrema dreta no trenquin el mur de l’esquerra, perquè si no, les millores socials desapareixeran.