Fem un entorn favorable per al català

RODOLFO DE HOYO

Vaig aprendre el català al carrer, fet que avui dia seria impossible a Santa Coloma de Gramenet. El pare va venir de Ciudad Real l’any 1947 a fer la mili a Barcelona i la mare va venir de Còrdova a fer de minyona, a la mateixa època, quan van tancar les mines de carbó de Peñarroya-Pueblonuevo i van haver de tancar les empreses auxiliars. Tots dos es van enamorar de Barcelona i s’hi van quedar. Quan es van casar van anar a viure a Montcada i Reixac i l’any 1954 (jo havia fet un any) van venir a Santa Coloma per fer de masovers en una finca d’estiuejants al tombant de la carretera de la Roca i Can Zam, davant d’on hi ha l’estació de metro de la L9 actualment. De petits, el meu germà i jo jugàvem amb els nets dels amos de la casa, que, a més dels estius, venien molts caps de setmana i algunes festes especials, com ara Sant Joan i Setmana Santa. També jugàvem amb els fills del Jordi i la Núria, que tenien una granja de gallines a l’altra banda de la carretera, amb els fills de la família Zaragoza, la del Pagès del Mercat Sagarra, que vivien al desaparegut barri del Pilar, amb el fill dels masovers de Can Franquesa… Amb ells i amb les seves famílies, i amb altres com ells vaig aprendre el català. Això ja no és possible a la nostra ciutat.

El català recula a tot Catalunya i a Santa Coloma més. Anem a la cua. No soc lingüista, ni sociolingüista i no tinc recursos per analitzar les causes que han fet que a la ciutat pionera de la immersió lingüística la llengua pròpia del país sigui una anècdota. Però sí que puc dir que el català depèn dels seus parlants, de les grans entitats catalanistes i de les administracions, que haurien d’esmerçar més recursos allà on més perilla el català i per tant on més falta fan.

Avui, la situació és complicada. La majoria de catalanoparlants es passen al castellà quan sospiten que l’interlocutor no l’entendrà, això ho diuen les persones que estudien el tema i les enquestes publicades. Per tant, als parlants ens manca compromís. De les grans entitats catalanistes només puc parlar d’Òmnium, que cada any coordina el Correllengua amb altres entitats i un Club de Lectura en català amb la Llibreria Carrer Major.

Pel que fa a l’administració, hi ha el Centre de Normalització Lingüística L’Heura. No tinc informació sobre el seu alumnat, però sospito que hi ha molts estrangers que aprenen català per obtenir el permís de residència i després, majoritàriament, se’n desentenen. Per sort, no tothom, la qual cosa he pogut comprovar recentment en un club de lectura. Em consta que tenen molt pocs recursos per fer alguna cosa més que els cursos normatius, per intentar fer activitats de promoció i difusió del català.

Em preocupa, també, que el PSC hagi inclòs Ciutadans al govern municipal. Em preocupa perquè Ciutadans és un dels partits que més ha lluitat contra el català, un dels partits que més ha lluitat contra la immersió lingüística, el partit que denunciava l’ajuntament perquè donava suport al Correllengua amb una moció i amb la misèria de 300€ de subvenció. I ho feien en nom de la igualtat.

La llibertat i la igualtat són grans conceptes que van néixer durant la Revolució Francesa i que han inspirat les constitucions democràtiques occidentals. Però si els apliquem en sentit pur, com defensen els partits liberals de dretes, el resultat és justament el contrari perquè qui té menys oportunitats és menys igual i menys lliure.

Quan estudiava primer de Dret una de les primeres lliçons que ens explicaven era la dels principis general del Dret. Ens deien que el principi d’igualtat vol dir tractar igual als iguals i desigual als desiguals. Què vol dir? Que cal aplicar l’equitat perquè tothom tingui les mateixes oportunitats.

Fixeu-vos en un exemple pràctic que s’ha viralitzat a les xarxes: Hi ha un mur i tres persones que volen mirar a l’altra banda. A la primera de les tres persones el mur li arriba al coll, per tant no ha de fer cap esforç per mirar a l’altra banda; a la segona el mur li arriba just al front, per tant ha de fer un esforç i posar-se de puntetes per poder mirar a l’altra banda, però haurà de descansar de tant en tant perquè no pot mantenir molt de temps aquesta postura; a la tercera persona el mur s’alça bastant per damunt del seu cap i no pot mirar a l’altra banda ni posant-se de puntetes ni saltant. Perquè la llibertat de mirar a l’altra banda, si ho volen fer, sigui efectiva i perquè la igualtat també ho sigui, caldrà posar esglaons de diferents alçades a les dues persones a qui el mur els sobrepassa.

En això consisteix la immersió lingüística a l’ensenyament, ja que la immersió és precisament el principi d’equitat que farà que tots els estudiants surtin de l’escola amb ple coneixement del català i el castellà. La immersió vol dir que allà on hi ha més parlants del català, a les escoles hi hagi més hores de castellà i allà on hi ha més parlants de castellà, hi hagi més hores de català. Un principi d’equitat que les administracions haurien d’aplicar en tots els àmbits de la societat civil. Els jutges, que saben com ningú què és l’equitat, són els primers que haurien d’entendre que aplicar el 25% de castellà per a tothom significa anar en contra de la mateixa. Sembla que en aquest cas no els interessa.

Torno a dir que em preocupa el pacte que ha fet el PSC de Santa Coloma amb un partit que s’ha distingit en la lluita contra el català manipulant els principis de llibertat i igualtat. Si el CPNL L’Heura ja té els recursos al mínim, què passarà ara, encara en tindrà menys? Exigirà el partit de Ciutadans retallar més els drets lingüístics dels colomencs i les colomenques? ¿Posaran impediments perquè tothom pugui aprendre en igualtat de condicions el català i el castellà o, fent servir matusserament el principi d’igualtat, faran inclinar la balança a favor del castellà i seguiran minoritzant el català?

En tot cas, el més important és que els catalanoparlants mantinguem la nostra llengua en tots els àmbits de les nostres vides, perquè una llengua es perd quan els seus parlants deixen de fer-la servir.

Francesc Candel, a Els altres catalans, deia que és la terra la que fa les persones i no les persones les que fan la terra. Les persones ens acomodem i ens adaptem als llocs on anem a viure, malgrat que de vegades els transformem.

Als anys 20 i 30 del segle passat van venir a Catalunya desenes de milers d’emigrants d’Aragó i de Múrcia. Es van trobar amb una terra d’acollida que els va integrar i els seus fills ja van ser catalans i parlaven català. Els pares de la meva sogra, van venir de petits des de Terol i de les comarques castellanoparlants de València. Parlaven castellà amb els pares i els germans, però parlaven català al carrer perquè l’entorn era en català. 

Aquells emigrants es van incorporar majoritàriament a la llengua del país perquè van trobar un entorn favorable. Fem-lo, també, nosaltres.