Enyorança del primer Vargas Llosa

AGUSTINA RICO

La mort de Mario Vargas Llosa m’impulsa a escriure algunes reflexions sobre la seva figura perquè ha estat un dels escriptors que he anat llegint al llarg de la vida, de manera molt assídua en la joventut -en paral·lel a la lectura d’altres escriptors del “boom” llatinoamericà- i molt més espaiadament a mesura que passaven els anys, però sempre admirant la seva creació novel·lística. D’altra banda, ell mateix ha estat sempre d’actualitat. Per la seva activitat política al Perú, com a literat reconegut i premi Nobel, com a polemista en declaracions i articles periodístics, i per la seva vida privada com a personatge de la crònica rosa, del cor, de la jet set o com se li vulgui dir.

SEPARAR VIDA I LITERATURA
En un escrit recomanant lectures en ocasió del 8 de març em vaig referir a Irène Nemirowsky com una d’aquelles figures de la literatura que desperten empatia i que a mesura que vas llegint-la i coneixent el seu trajecte vital et desperten un sentiment d’afecte proper a la germanor. El fet de no haver-la conegut viva, sumat a les circumstàncies tan dramàtiques que van envoltar la seva existència i la seva obra, afavoreixen certament que se’n faci una certa mitificació i la sentis més propera. De molts altres escriptors i escriptores, a còpia d’endinsar-te en els seus llibres i de llegir sobre ells vas “coneixent-los” però acabes valorant-los sobretot per l’obra i pel que aquesta ha significat. Però quan has pogut conviure cronològicament amb l’escriptor, encara que sigui només uns anys i aquests anys han estat intensos, es fa molt més difícil separar-ne vida i literatura. Per exemple, la lectura de l’extensa i documentadíssima biografia recentment apareguda de Josep Pla -que va morir el 1981, quan ja feia uns anys que el llegia, l’havia seguit a entrevistes i estava al cas de les polèmiques que apareixien periòdicament sobre si era mereixedor o no del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes- arribo a la conclusió que no m’ha aportat res a la gran estima i valoració que ja sentia per l’escriptor. En canvi, m’ha deixat un regust molt més agre que no pas dolç, com a empetitit i miserabilitzat, del Pla persona/personatge a través de la seva complexíssima peripècia vital en una etapa històrica també enormement complexa. Això sí, m’ha posat més en valor la valenta decisió de Pla d’escriure en català en els temps que corrien i m’ha fet créixer les figures dels heroics editors que posaven vides i hisendes al servei de la causa.

BARCELONA, LA CIUTAT DEL ‘BOOM’
Pel que fa a Vargas Llosa, en l’adolescència, encara a l’institut, vaig llegir La ciudad y los perros. Tot seguit, Los cachorros y Los jefes -crec recordar que anaven en el mateix llibre-. Paral·lelament va venir la descoberta de Gabriel García Márquez amb La hojarasca y Los funerales de la mamá grande . També a l’institut, i en aquest cas entre les obres de lectura obligatòria -tan injustament blasmades- a l’assignatura de Literatura de COU, es va produir la descoberta fascinant d’Alejo Carpentier amb El siglo de las luces. Una mica més endavant van venir Cortazar y més tímidament Borges. Però res comparable a la passió lectora que Gabo i Mario provocaven. Vivien a Barcelona i des de Barcelona es projectaven al món, estaven de moda, els fotògrafs més coneguts els feien instantànies precioses en blanc i negre, eren crítics, esquerrans, una mena de refugiats polítics, apareixien entre intel·lectuals i editors catalans, se’ls veia amb artistes de prestigi o amb els de la gauche divine, eren gent brillant i interessant… Tot contribuïa a fer-los atractius, a engrandir-los com a escriptors i com a persones.

LECTURA, UNA ENTRADA AL MÓN ADULT
Els primers llibres de Vargas Llosa i de García Márquez van significar una mena d’entrada en la vida adulta com a lectora i com a persona. Ja havia llegit grans escriptors com Mark Twain, fins i tot las Novelas ejemplares de Cervantes però eren obres associades a l’etapa escolar, pel tema en el cas de les aventures dels personatges de Twain o pel fet d’haver-lo llegit a l’escola en el cas de Cervantes. I al barri havia llegit Gorki, impressionant però no difícil. García Márquez i Vargas Llosa et feien sentir preuniversitària i una mica intel·lectual. Eren molt bons i eren diferents. La dificultat de l’escriptura experimental de Vargas Llosa no t’endinsava en la màgia d‘una prosa preciosista i torrencial com en les pàgines de García Márquez ni en un món on records, evocacions, realitat i poesia s’entremesclen sinó que en els relats de Vargas Llosa et topaves amb la prosa parlada, amb els relats paral·lels, amb el punt de vista múltiple i amb el retrat d’una societat dura i classista on imperen la discriminació i el masclisme, la violència, l’abús de tota mena i la por. Vargas Llosa criticava les dictadures, el militarisme, l’autoritarisme… I en el seu discurs d’acceptació del Nobel -molts anys més tard- quan s’havia inclinat tant al liberalisme que ja havia entrat en la dreta més dreta, encara va parlar de la dignitat dels pobles -referint-se a les comunitats indígenes del seu país i d’Amèrica- quan des de la tribuna dels seus articles -que amb l’altaveu que li proporcionava el Premi Nobel encara adquirien molt més prestigi i ressò- i també en intervencions en actes públics havia fet declaracions incendiàries contra el dret d’un poble, de Catalunya, a decidir sobre el seu destí.

BEL·LIGERANT CONTRA EL PROCÉS
Sempre agrairé a Vargas Llosa aquells seus primers llibres, que van ser uns graons imprescindibles en la meva formació com a lectora, i també llibres posteriors amb els quals em vaig divertir, vaig pensar, em van ensenyar moltes coses, em van fascinar i també em van horroritzar. Tothom pot evolucionar i canviar de manera de pensar i de manera de viure però no puc evitar que em sàpiga greu la seva deriva, la seva imatge voltat de reialeses, enmig d’ambients elitistes que havia criticat fortament i de famosos del perfil més frívol, i sobretot la seva postura tan associada a l’argumentari repressiu contra el procés català. Aquests dies en què s’estan fent tantes declaracions sobre la figura de Vargas Llosa, alguns polítics de la seva línia -que, pel que deien no se l’havien llegit gaire o gens- el que més en destacaven de tota la seva trajectòria era la seva valentia, deien, en posicionar-se contra “el envite separatista”. Sap greu aquesta intransigència en un intel·lectual que ha valorat amb un entusiasme i amb un rigor molt poc freqüents el Tirant lo Blanc. També en el discurs d’acceptació del Nobel va recordar Barcelona, on va ser tan feliç, i els amics editors i la seva representant –Carme Balcells, “la mamá grande”- que li van facilitar convertir-se en un escriptor professional. Una Barcelona que ell i altres recorden lluminosa i que s’entesten a veure separada de Catalunya, com si no en fos la capital. Com si fos la capital de conte d’un món prebabèlic que llavors, inconscientment, començava a germinar.