En record de Rafel Trias, un humanista compromès amb la natura i el patrimoni colomenc
Decreixement: una resposta a la crisi del sistema (2)
“La vida de malalt hospitalari a casa és tranquil·la i agradable. Res com a casa. Entre dos blocs de pisos alts es veu una micona de mar. Sempre veig el cel i, estirat al llit, veig la lluna. I m’he congraciat amb la vista urbana. Quantes cases, que em parlen de la vida de la gent! El pis és petit, podria comparar-lo amb una cel·la monacal, sobretot ara que duc una vida reclosa, com la dels cartoixans. Les persones que arriben al meu àtic esbufeguen. L’escala és dreta i els esglaons força irregulars. Fa quatre anys, quan vaig fer la cura de l’anterior endocarditis, la vaig batejar amb el nom bíblic d’Scala Dei, evocant l’escala que el profeta veié en somnis, com el camí que el conduïa a Déu. Ho vaig fer de broma. Però no sense pensar que a casa, tot resant o meditant o escrivint, la idea de cel -o del pes eternal de les hores– se’m fa present.”
Jaume P. Sayrach Capvespre, juny 2016
BIOGRAFIA DE
JAUME PATRIÇ SAYRACH FATJÓ DELS XIPRERS
CAPÍTOL 29
AGUSTINA RICO
La mort i la malaltia han estat molt presents en la vida d’en Jaume des de ben petit. La mort dels pares va ser prematura, causada per malalties breus i fulminants. La mort dels avis paterns es va produir a l’entorn de la guerra civil. I la pròpia guerra, més les conseqüències que se’n van derivar, va accentuar l’orfenesa dels cinc germans Sayrach. Les morts, en plena vida, del seu germà Abelard i de la seva neboda Goretti, i la del germà gran, Miquel Àngel, encara jove, van ser cops durs que van deixar empremta. Arribat a la vellesa, en Jaume deixarà testimoni del final dels germans que li resten, Manuel i Narcís, ja que serà el darrer a morir d’aquells cinc nens petits que s’havien quedat sense mare l’any 1932.
La vivència propera de la mort, la seva visió des de la fe, la seva entrenada resistència a l’adversitat i l’experiència de la seva pròpia malaltia -que el portà a repetits ingressos i estades a l’hospital i a períodes de reclusió domiciliària- han fet d’en Jaume un confident receptiu sobre aquests temes difícils d’abordar. En els textos que he rebut i en converses per preparar aquesta biografia, la malaltia i la mort han aparegut amb freqüència. De vegades tractats com un aspecte de la vida i en altres ocasions, com a tema “estrella”. I sempre amb un embolcall de serenitat i de consol, sense barrar el pas a la vida.
CINC NENS ORFES
De la mort de la mare, només amb vint-i-sis anys, quan ell anava a fer els tres anys, conserva el record precís del seu pare alçant cada un dels cinc fills al llit perquè s’acomiadessin d’ella amb un petó poc abans d’expirar. Recorda també el moviment inquiet a la casa i la gernació que hi va comparèixer per donar-los el condol. La mort del pare, iniciada la guerra, amb cinquanta anys, va ser un altre cop duríssim per a aquella família que afrontava una gran desfeta. Quan va morir el seu pare, en Jaume tenia set anys. El recorda malalt d’una pneumònia contreta durant els dies que havia estat retingut per un escamot milicià. I en ser enterrat al panteó familiar del cementiri de Montjuïc que ell mateix, l’arquitecte Manuel Sayrach i Carreras, havia dissenyat, en Jaume deixa escrit que els seus germans i ell, desobeint els grans, es van abocar per veure el cadàver de la mare que va quedar visible en ser dipositat el fèretre del marit.
“Vam veure la mamà cinc anys després que havia mort. I per estrany que sembli, la vam trobar molt bonica, i ens va fer feliços. El vel blanc cobrint-li el rostre, la cabellera molt negra. Vestida tota de blanc, amb la roba de quan es van casar. Quantes vegades vam comentar els meus germans i jo la sensació tan bonica que havíem viscut veient la mamà!” Jaume P. Sayrach. Cinc nens. Quan érem petits.
En molts moments en Jaume rememora per escrit les figures dels seus pares envoltades per l’aura inevitable de la malenconia i pel fons poètic que sempre acompanya evocar allò que s’ha perdut. El pare és vist com una font d’inspiració intel·lectual on conflueixen els conceptes de l’art, de la fe, del país, de la fortalesa moral -el que avui s’ha popularitzat com a resiliència-, de la creativitat, del sentit del deure i d’una certa visió romàntica i elevada del món i de les coses. En la mare, l’evocació és sentimental. És una imatge femenina gairebé adolescent, una dolça companyia com la de l’àngel custodi. Sense haver conviscut en etapes de creixement i de decisions personals, sempre més complexes, on sovint no conflueixen el que el fill vol i el que els pares esperen, les figures paterna i materna han quedat en les fotografies i en records eternament joves, eternament protectors i amorosos, un ideal mai enfosquit pels avatars d’una vida que no va arribar a ser.
En un altre pla però també com a forts sotracs, en Jaume i els seus germans viuen en la seva infantesa la mort dels avis paterns. El gener de 1937 mor l’avi, durant molts anys pal de paller de la família. Dotze dies després moriria el seu fill Manuel, pare d’en Jaume i dels seus germans. L’any 1939, com si hagués arribat a la fi d’una missió acomplerta, mor l’àvia, que havia tingut cura dels cinc nens tota sola durant la guerra. En un primer moment, les germanes de la mare tenen cura dels nens, les tietes Àngels i Araceli. Finalment, reunit el consell de família, es pren la decisió que vagin interns al col·legi dels escolapis de Sarrià ja que l’àvia havia deixat al seu testament una clàusula on “manava” que no els repartissin entre familiars o en diferents internats: “És el meu desig que visquin junts, en família, per tal que no s’entebeeixi l’estimació fraternal que es tenen.”
ABELARD I GORETTI, UNS ‘SANTS’ PARTICULARS
En Jaume era el del mig dels cinc germans: el petit del grans, i el gran dels petits. Anaven seguits, amb un any o poc més entre un fill i el següent. Tots cinc van exercir en la seva joventut l’activisme per la llengua i la cultura catalanes i han conreat de diferents maneres l’art, la història, el pensament i la paraula. Tots cinc han estat homes de fe i han treballat per un país lliure i just, cadascun d’ells en els espais on s’ha desenvolupat la seva vida. Miquel Àngel i Manuel es van dedicar al món editorial, es van casar i van tenir fills i van viure a la casa familiar construïda pel pare. En Jaume, l’Abelard i en Narcís van optar pel sacerdoci i per l’exercici de la pastoral obrera en barriades populars. En Jaume i en Narcís acabaran secularitzant-se. L’Abelard continuava sent sacerdot en arribar-li la mort al maig de 1976, als quaranta-cinc anys. En Jaume, com ja hem vist, comença sent vicari a Vilafranca, passa pel Poblenou i, després del parèntesi a Roma i de renunciar a un més que probable destí com a intel·lectual de l’Església, arriba a Santa Coloma de Gramenet a mitjan anys 60. Serà a la parròquia de Sant Joan Baptista del Fondo fins al 1979 i visqué una llarga vida en què treballà en la política, la cultura, el periodisme i l’activisme social. En Narcís va desenvolupar la seva tasca de sacerdot obrer a Sant Pere de Ribes, al cap d’uns anys se secularitzà i formà família, es va dedicar al conreu de la història i va esdevenir una autoritat molt reconeguda en la figura de Sant Jordi.
L’Abelard va ser destinat a Gavà -on fundà la JOC-, més tard va coincidir amb el seu germà Jaume al barri del Poblenou com a rector de la parròquia de Sant Francesc d’Assís i, després d’una breu estada al barri de Gràcia, arriba al barri de La Trinitat Nova (Nou Barris) de Barcelona amb trenta-sis anys. Era l’any 1966, una època en què el bisbat enviava joves sacerdots a zones amb una gran densitat de població nouvinguda provinent majoritàriament d’Andalusia i d’Extremadura. Li és destinada la parròquia de Sant Tarsici, una senzilla nau en construcció que es convertí en espai de trobada, de culte i de cohesió veïnal. Capellà obrer, treballà en la indústria en una empresa de components electrònics i més endavant en una gestoria. De salut feble des de la infantesa, havia patit tuberculosi en la seva joventut i ja en la quarantena se li declarà el càncer que li causà la mort. El procés de la malaltia fins a la fi va ser recollit per en Jaume al llibre Abelard Sayrach, l’últim combat. És un dietari profund i colpidor sobre les vivències del malalt i de les persones del seu entorn que va traspassar les línies dels qui van conèixer i estimar l’Abelard per tenir ressò en el debat religiós i social i també en l’àmbit dels afectats per una malaltia terminal.
A més de germà, l’Abelard era per a en Jaume un company sacerdot i una font d’inspiració per la seva forta personalitat i conviccions arrelades. Els qui el van tractar al Poblenou i a “La Trini” destaquen el seu tarannà marcadament espiritual i alhora radical pel que fa a l’opció per la pobresa i per compartir la dura vida dels veïns de la perifèria barcelonina.
El seu pensament es recull en alguns articles que van ser publicats a través d’en Jaume.
“És una llàstima que no siguem capaços de fer la revolució, d’arrencar-li tot allò que és institució o poder econòmic, polític, cultural, etcètera; la revolució de purificar l’Església, reduint-la només a la comunitat de creients, els quals només tenen per riquesa i poder la realitat de Déu, Jesucrist, i la predicació del seu Evangeli.“ Abelard Sayrach, Correspondència, juliol-agost 1975
L’Abelard conreava la poesia i la música, acompanyant-se de la guitarra. Veiem un fragment del poema Déu meu, què vols de mi?, compost quan l’avenç del càncer el va fer dependent i els seus germans el van traslladar per cuidar-lo.
Quant de temps estic
lluny del meu barri
i de la meva petita caseta,
tancada, plena de pols,
amb la guitarra penjada
i silenciosa esperant-me.
I tants discos que esperen
omplir de vida
aquelles petites
però vives i estimades
parets.
Quants projectes al barri!
Quantes coses a mig fer,
quantes persones per veure.
i les ganes de viure allí,
entre la meva gent,
als meus carrers,
els blocs… :
el meu barri obrer!
Déu meu,
Déu meu:
Què vols de mi?”
Pendent de ser fidel a si mateix fins al final, va deixar escrit el que volia per al seu comiat d’aquest món: “El meu desig són dues coses: màxima simplicitat, senzillesa, autenticitat. I alegria: jo tinc fe viva, em repugna aquell to tètric i de circumstàncies de les morts; vull alegria perquè vaig al cel.”
A la Goretti, la seva neboda, filla del seu germà gran Miquel Àngel, la vàrem conèixer els que vivíem al Fondo, on va fer estades en diferents etapes. Era un esperit rebel que de vegades trobava fora de casa, en l’aixopluc de l’oncle, un parèntesi de calma. Després d’una vida curta i atzarosa, va morir amb només trenta-tres, quan ja era mare, en començar l’any 1997. En Jaume, que d’alguna manera se l’havia afillada en temporades difícils, deia que el dia de la mort de la Goretti va ser el dia en què va plorar més de tota la seva vida. Ella li dedica paraules d’agraïment i d’estima en els poemes dels seus darrers temps, recollits per la seva família al llibret “Haig de seguir caminant” : “A Santa Coloma tu vas cuidar-me, /et vas sacrificar amb amor per mi./ Sense tu no m’hagués recuperat mai…”
L’Abelard i la Goretti són recordats sovint en els dietaris d’en Jaume en començar un nou any, com en la glosa que els dedica al recull Vuitanta anys Fragments del dietari 2007-2009 : “ El dia 2 era el sant de l’Abelard, que va morir fa trenta-tres anys. Ha passat molt de temps però sempre el tinc present. “ “ I fa dotze anys de la mort de la Goretti. Diria que les nostre ànimes eren bessones, vibràvem per coses semblants i ens rebel·làvem enfront de la societat injusta.” Són per a ell figures destacades del seu santoral particular.
CAN RUTI, “EL MEU HOSPITAL”
Era l’any 2002. En Jaume havia tornat “constipat” d’una estada per Andalusia amb uns amics durant la Setmana Santa. No hi va donar importància, potser era una combinació de grip i el cansament del viatge, ja passaria… Empitjorava i els amics van decidir dur-lo a Can Ruti d’urgències. Era una endocarditis. Li van plantejar una operació amb força riscos i entre els seus cercles pròxims va córrer que la intervenció era a vida o mort. Passats un bon grapat d’anys, cap a la fi de la seva vida, després d’un darrer ingrés a Can Ruti i retornat a la residència de les Germanetes del Pobres de la plaça de Tetuan a Barcelona -on va viure la seva darrera etapa- recorda al seu blog aquella primera topada amb la malaltia, que ja l’acompanyaria sempre.
“Ara ja torno a ser a la residència i escric la glosa d’avui, que encapçalo amb una foto que em va fer el Pedro Madueño, segons abans que em baixessin al quiròfan, per operar-me del cor. Era el 17 de maig de 2002. Jo ja tenia 72 anys i vaig preguntar al doctor Ruyra si valia la pena fer-me una operació tan aparatosa, sent jo tan gran. La resposta va ser que si m’operaven encara podria viure uns vuit anys, en un estat força acceptable. I així ha estat, però no vuit anys sinó que són ja més de vint, amb un nivell de vida esplèndid.” Capvespre 15 juny 2022
L’hospital Germans Trias i Pujol, Can Ruti –“el meu hospital”- , ha protagonitzat moltes gloses i articles d’en Jaume. El tracte com a pacient i la relació humana que s’establí especialment amb alguns metges, i les imatges de natura i de ciutat que es veuen des de les finestres del centre hospitalari han estat repetidament esmentats en els seus escrits amb molta valoració i estima. La relació humana amb alguns dels seus metges es va plasmar en moments de celebració com la del seu 90è aniversari, amb la intervenció del doctor López Ayerbe i en moments d’emoció i de comiat a la fi de la vida d’en Jaume. Fins a la fi, les estades a un hospital que ja considerava una mica “casa seva” van ser viscudes per en Jaume com a períodes d’un relax forçat d’una banda però amb un toc de vacances d’un altra. La darrera, entrat l’estiu, l’entoma amb l’ànim de viure un estiueig peculiar.
“Em trobo ingressat a Can Ruti, on passaré una espècie de vacances obligatòries. Em fan proves per confirmar si torno a tenir una infecció bacteriana al cor (endocarditis). Si es confirma, serà la sisena. Apresa la lliçó de les anteriors, les amigues i els amics em diuen que la superaré amb èxit. “ Capvespre, 23 de juliol 2022
Testimonis
MERCÈ PENALBA
exdirectora de la Biblioteca Central de Santa Coloma
“Empatia i paraules amigues”
“D’en Jaume recordo la gran tasca realitzada en el Pla Popular i en el Pla Estratègic per a la Santa Coloma 2000. Des de la meva perspectiva professional, va ser la primera vegada en què em van demanar opinió sobre el meu àmbit de treball.
Recordo el seu EX LIBRIS: “La veritat us farà lliures”, i les converses sobre lectures i el desig que Santa Coloma fos una ciutat de llibres i de flors. I les confidències sobre la família, l’amor fraternal i l’adversitat, que van ser tema de conversa recurrent.
En un cas meu personal, em va transmetre per escrit -perquè ell estava convalescent!- una gran empatia i paraules amigues que conservaré sempre. A partir d’aquí el meu afecte cap a ell va ser molt gran.”
Un contacto epistolar y puntual
“Tuve años de poca salud y mucho estrés. El contacto con Jaume era epistolar y puntual. Luego vinieron las ofertas de colaborar en sus proyectos de comunicación, incluso la radio municipal, cuando estaba por crearse. Mis colaboraciones eran espaciadas en Forum-Grama y en sus blogs como Prímula y Capvespre. Lo visité cuando se encontró muy mal y recibí sus llamadas en mis infartos y se sucedieron los whatsapp…”
PAQUI ARENAS
ex redactora de Grama i Fòrum Grama
FERNANDO MONTENEGRO
Fotògraf de Grama i pintor
‘Asistirnos y confortarnos’
“La primera vez que vi a Jaume fue cuando falleció mi madre y él pasó por mi casa en el barrio del Fondo para asistirnos y confortarnos con sus palabras, era junio de 1973. Poco tiempo después llegué a la revista Grama y me alegré muchísimo de poder colaborar con él como fotógrafo.”
Angélica Martínez i Maruja Sáez
LLUÍS PRAT
Professor universitari, vidu de la mestra Mayte Rodríguez, coordinadora de les Aules d’Extensió Universitària de la gent gran
‘En Jaume era un independentista de soca-rel’
“Quan venia a fer companyia a la Mayte, malalta d’un càncer cerebral irreversible, va descobrir el seu xiprer. Li agradava trucar a la porta al minut exacte. Com que arribava abans, solia fer un tomb al voltant de casa i així va descobrir el xiprer. L’arbre el va colpir, alt, dret, i prim s’elevava uns vint metres apuntant al cel com una fletxa a punt de sortir disparada cap a l’infinit.
L’amistat entre en Jaume i la Mayte es va iniciar quan el va convidar a fer una conferència a l’Aula d’Extensió Universitària de Santa Coloma de Gramenet. En Jaume va triar “Santa Coloma a Catalunya”. Des d’aleshores van mantenir un contacte regular que es va intensificar notablement quan la Mayte va caure malalta. Moltes de les converses que mantinguérem en aquest període giraven entorn de la vida, la mort i el més enllà.
En Jaume defensava la creença en una vida després de la mort. Si els éssers humans de totes les cultures i de tots els temps hi creuen, és que hi ha quelcom de cert en aquesta creença. Jo li argumentava que el que tenim tots els éssers humans en comú és el desig de transcendir la mort. No volem morir, i sabem que morirem. I potser l’existència d’una vida després de la mort, no és més que un somni de supervivència espiritual. La Mayte, que era la que estava aparentment més a la vora de traspassar la porta, deia que el sentiment que sentia més fortament era la curiositat sobre el que es trobaria a l’altra banda.
Com a bon amfitrió convidava a un gintònic als amics que venien a fer companyia a la Mayte. A en Jaume li agradava aquesta beguda refrescant i una mica espirituosa que ajudava a expressar amb fluïdesa els pensaments que dormien ben quiets al nostre interior.
També parlàvem de com fer el comiat quan arribés l’hora. La Mayte volia que fos com ho fa el comú dels nostres veïns. Al tanatori de Santa Coloma, malgrat les seves deficiències, i després incinerada. Les seves cendres repartides en tres indrets: al poble on va néixer i al costat d’on estan enterrats els seus pares, una altra part escampada al vent que les espargís sobre Santa Coloma des de l’ermita de Sant Climent prop del Puig Castellar, i la resta al nínxol familiar de Manlleu on jo l’acompanyaria quan m’arribés l’hora.
En Jaume volia que les seves despulles reposessin al Torrent de les Bruixes sota d’un xiprer alt i prim com el de la Mayte. Per això em va demanar algunes pinyes del xiprer per fer-les créixer a casa seva i després trasplantar-les al lloc escollit.
La Mayte va morir al desembre del 2016. Però en Jaume i jo ens vam seguint veient i xerrant acompanyats d’un gintònic. Ara molt sovint les nostres converses giraven entorn el procés independentista. Era evident que la nostra identitat catalana no era acceptada per una part important dels espanyols. Recordàvem com el règim franquista ens va negar l’aprenentatge de la nostra llengua a l’escola, ens exigien que parléssim “en cristiano”, ens eliminaven qualsevol element que pogués mostrar la nostra identitat, fins i tot en les matrícules dels cotxes! Érem objecte de burles i menyspreus de forma permanent. I fins i tot ens imposaven un estatut mutilat que mai ha estat ratificat pel poble català com estableix la Constitució. I sobre aquesta capa de greuges i ferides va créixer un sentiment independentista molt extens entre la població.
En Jaume era un independentista de soca-rel: som una nació i tenim el dret a la independència d’Espanya, que es comporta com un enemic. M’ensenyava orgullós el seu carnet del Consell per la República. Em deia que les fronteres són pròpies de la naturalesa. Cada organisme viu té una pell que separa l’ésser de l’exterior. La independència crearà fronteres que protegiran la nostra identitat com a poble. I arribarà la República Catalana d’una forma pacífica i gairebé unànime. Vaja, deia jo, com si vingués el regne de Déu!
Jo no compartia aquestes opinions d’en Jaume. El tema de la independència em produïa un intens dolor espiritual, una lluita entre el meu sentiment d’amor al meu país que reclamava una reparació dels greuges que sentia com a català i la raó que m’apartava d’aquesta visió, al meu entendre irrealitzable. Vaig descobrir que en el nostre ADN com a espècie hi ha gravat un comportament social de pertinença a grup, paral·lel als que fixen el comportament grupal dels nostres cosins ximpanzés o goril·les. I cada humà té un lligam de grup propi i específic que cal respectar. Li deia que calia cercar fórmules d’organització social que permetessin la cooperació i alhora respectessin el sentiment personal de pertinença a grup.
Per altra banda, li deia, la quasi totalitat de “independències” només s’aconsegueixen en situacions de “buit de poder”. Malauradament ho vam descobrir ja fa uns anys, quan van sentir-se els crits “a por ellos”. I el que es més greu, que darrera la reivindicació d’independència no hi ha un poble unit que la reclami unànimement. Segons estadístiques recents un 35% dels residents actuals a Catalunya ha nascut fora de Catalunya. I difícilment aquests nouvinguts defensaran la independència. Però en Jaume, com a guerrer fidel del seu “poble” ignorava les meves argumentacions i seguia defensant que la independència de Catalunya estava a tocar. Només cal proclamar-la de forma unilateral, deia. Jo penso que per conservar la identitat del nostre poble caldrà una tasca d’anys a través de l’educació i la convivència per a que els fills i nets dels nouvinguts sentin aquest país com el seu.
En Jaume era un home amant del debat i del diàleg i per això, malgrat les discrepàncies que manteníem, ens sentíem amics. Difícilment en Jaume cedia en els principis que considerava importants, però analitzàvem conjuntament els pros i contres.
I ara, Jaume, amic, que has deixat els vells vestits de roba i t’has cobert d’un plomatge blanc i resplendent, vola, vola ben alt, cap aquell punt de llum que mai s’apaga.”
1 Comment
Com sempre interessant i bonic. Sembla que l’hagi conegut i estimat a partir dels teus escrits. Felicitats!!!