En Jaume funda ‘Grama’, una revista per fer ciutadans

“‘He cregut, per això he parlat. Com que crèiem en un demà més bonic i més just, ens movíem i lluitàvem, parlàvem… i escrivíem. Amb Grama vam fer un llarg camí. La nostra intenció era arribar molt lluny, a un lloc que estava més enllà de Santa Coloma, que abastava tota la societat i que resumíem amb la mítica paraula revolució.“

Jaume P. Sayrach, Pròleg de Grama. Una experiència insòlita de periodisme popular. Eugeni Madueño.

BIOGRAFIA DE
JAUME PATRIÇ SAYRACH FATJÓ DELS XIPRERS
CAPÍTOL 18

AGUSTINA RICO
La revista Grama i el Pla Popular són dos puntals en la història de la Santa Coloma moderna i estan lligats a la vida d’en Jaume de tal manera que necessiten espai propi en la seva biografia. La persona i l’època són tan intensos que els fets s’acumulen i s’encavalquen, de manera que cal saltar endavant i endarrere en el temps i per parlar d’uns s’han de deixar momentàniament aparcats d’altres.

UN CAS INSÒLIT DE PERIODISME POPULAR

La revista va ser un cas insòlit, com posa de manifest el títol de la seva història, escrita pel periodista Eugeni Madueño, “gramaire” o “gramer” o “gramero” des de l’adolescència fins a la fi de la vida de la publicació. Un cas insòlit en el periodisme popular i en el periodisme comarcal. Una història de catorze anys complets de publicació, de gener de 1969 a desembre de 1982, més dos anys previs de gestació, amb constitució de l’equip fundador, gestions legals i reunions. Però la idea encara venia de més enrere. Jaume P. Sayrach havia arribat a Santa Coloma l’any 1965 amb l’experiència de dues revistes al seu “currículum”, Acción i 4 Cantons.

A Vilafranca del Penedès havia transformat la revista Acción Católica (nascuda el 1941) en Acción. La va “vilafranquinitzar”, diu el periodista Antoni Ribas, que va viure aquella experiència. En Jaume la dirigí des de 1958 fins la seva marxa de Vilafranca el 1961. La revista va plegar el 1964. Al barri del Poblenou de Barcelona va fundar la revista 4 Cantons, que va tenir tres “vides”: de 1963 a 1967; de 1973 a 1978 i uns mesos entre 1989 i 1990. En Jaume impulsà la primera etapa. “Va escollir el nom de 4 Cantons , és un topònim molt popular al barri i volia dir obertura als quatre vents”, explica la periodista del Poblenou Maria Favà.

Totes dues revistes van continuar sense la presència d’en Jaume fins que van poder resistir. El que s’explicava a les seves pàgines va sacsejar la plàcida vida dels poders locals franquistes. Es van convertir en un altaveu d’idees i reclamacions que fins llavors no havien trobat un canal legal d’expressió. Van conèixer moments de gran popularitat, van obtenir un enorme ressò en el seu radi d’acció i han fet història. Totes dues van ser escoles de periodisme i de formació cultural i social per a diversos grups de joves, entre els quals van sorgir professionals de premsa, de fotoperiodisme, de disseny gràfic, d’humor gràfic i d’altres professions. Grama va ser una nova fita en aquesta línia, aquest cop a la ciutat de Santa Coloma de Gramenet.

UNA HERBA HUMIL I PERTINAÇ

L’any 1966 en Jaume llança la idea de fer una revista a un grup de joves del barri del Centre de Santa Coloma. Just passades les festes de Nadal, el gener de 1967, comencen les reunions, primer a la parròquia Major i després a l’històric i desaparegut cafè Can Xaconet a la Plaça de la Vila. El nom de Grama guanya als altres dos proposats, Turó del Pollo (emplaçament del poblat ibèric de Puigcastellar) i La Tusa (nom popular a Santa Coloma i Badalona dels autobusos de l’empresa Tusgsal). La grama, nom lligat al topònim Gramenet (que deriva del llatí gramine, herba), és una herba humil però pertinaç. Té fama de dura, forta i resistent, darrera la seva aparença modesta. És aquella que rebrota en qualsevol escletxa o replec després de focs i de sequeres. Tots aquests elements la feien el nom ideal, encara que de tant en tant algú s’entestava a dir-ne Granma, nom de l’òrgan oficial de comunicació del partit comunista cubà.

Les Parròquies de Santa Coloma van ser-ne l’empresa editora però la revista no seria confessional, encara que a la primera etapa hi hagué article religiós, cosa habitual a la premsa d’aleshores. L’octubre del 68, la nova empresa quedà inscrita amb Jaume P. Sayrach com a director. Sempre atent a l’estètica i a elevar-ho tot amb un toc de qualitat artística -com havia fet amb el Crist, el segell i el plafó de ceràmica a la parròquia de Sant Joan Baptista i amb el cuidat logo del butlletí del Fondo- torna a demanar a l’escultor Josep Maria Subirachs el disseny de la capçalera de la revista. Subirachs, artífex de la part moderna de la Sagrada Família, a qui coneixia del Poblenou, ja havia fet “la cara” de 4 Cantons. Subirachs va dissenyar les característiques lletres del nom de la revista Grama i l’artista colomenc Ricard Altés va ser l’autor del linòleum de Plaça de la Vila, secció principal. De molts altres linòleums s’ocuparia Antoni Antonijoan. Amb la financiació d’una campanya de subscripcions prèvies i aportacions del propi equip, el gener de 1969 va sortir al carrer el primer número de Grama.

Des dels inicis, Grama va haver de lluitar amb la sempre asfixiant economia i en la primera època amb l’ofensiva oficial de la revista municipal Gramanet. Carles Viñas, metge i fill del poble, va ser el sotsdirector de Grama i Antoni Antonijoan, capellà del barri del Riu, administrador, compaginador i dissenyador. Antonijoan organitzà la publicitat i una completa xarxa de repartidors per tots els barris. Grama neix amb una forta personalitat. “Els dotze primers números de Grama són un exemple de premsa diferent, que contrasta clarament amb altres publicacions locals i comarcals que hi havia aleshores a Catalunya”, diu l’arquitecte Xavier Valls al Pròleg de la història de la revista. I en un text per al programa La luna de Ràdio Gramenet, Valls precisa sobre aquest caràcter tan particular: “Grama és una revista única que reflecteix una manera de ser concreta, directa, que combina aquestes ganes d’acció directa que té la gent del món treballador amb la petita anècdota humana, emprant un llenguatge molt propi. Crec que aquest periodisme és una de les primeres destil·lacions de la manera de ser de Santa Coloma.”

“Com va dir Jaume P. Sayrach, capellà de la parròquia del Fondo i fundador de la revista Grama, ‘si les parròquies forjaven cristians, Grama faria ciutadans’”, apunta Jordi Borja al seu Pròleg al llibre El Pla Popular. De suburbi a ciutat, escrit per la periodista Odei Antxustegi-Etxearte.

DE ‘SANTA COLOMA EN PELIGRO’ A ‘SANTA COLOMA PUEDE SALVARSE’

Aviat començaria per a la gent de Grama un seguit de querelles, denúncies i sancions, situació molt típica en les publicacions combatives de l’època. El 1972, els promotors immobiliaris Montané, Aloy i Guinart es querellen contra Sayrach, Madueño i les Parròquies, empresa editora. Aquell mateix 1972 el reportatge “Los criminales de guante blanco” porta davant el TOP (Tribunal de Orden Público, l’equivalent a l’Audiencia Nacional) en Jaume com a director i Maria Victòria Aldama, autora del treball. La sanció resultant és una multa de 25.000 pessetes i l’obligació de posar periodistes professionals a la direcció i a la sotsdirecció, cop molt seriós ja que podia haver significat el tancament de la revista. Grama no podia pagar els sous dels professionals, per tant, havien de treballar de franc, com la resta, i, d’una altra banda, el o la periodista de carnet se la jugava, i molt, dirigint una publicació d’un marcat esperit crític.

Al juliol del mateix any apareix el que seria històric número del King Kong esclafant la ciutat amb el títol de Santa Coloma en peligro, històrica portada creada per Antonijoan. El contingut d’aquell número és un complet estudi de les mancances amb què es trobava la ciutat de Santa Coloma, realitzat per professionals de l’estudi Urbanismo y Sociología de Madrid. El treball va ser encarregat i pagat per les parròquies i els centres socials colomencs. “Amb la difusió de l’estudi a través de Grama, que l’adapta a un llenguatge viu i directe, aconseguim el primer èxit periodístic, que ens dona publicitat de franc a tota la premsa espanyola. De les conclusions que va publicar Grama se’n feren ressò tots els diaris de Madrid i de Barcelona, les agències de notícies i les emissores. Santa Coloma necessitava 590 milions de pessetes per asfaltar els carrers, un hospital de districte amb 413 llits, escoles, etc. mentre les immobiliàries havien obtingut en un any 1.700 milions de beneficis nets dels pisos que s’havien edificat en el terme municipal.” Explica Eugeni Madueño a Grama. Una experiència insòlita de periodisme popular . Amb les informacions i dades extretes de l’estudi es realitzà un encartament -quadernet- que va córrer per la població a través d’entitats i organitzacions. “Com a instrument d’agitació i de conscienciació, Grama prestà aleshores un dels millors serveis. Tant que per l’octubre d’aquell mateix any, 1972, el Ministerio de Información y Turismo ens adverteix que estem traspassant els límits de l’objecte registral de la revista”, explica Eugeni Madueño.

Paral·lelament, a la redacció hi ha discussions per la línia de la publicació, amb baixes, entre les quals la marxa d’en Jaume –que tornarà més endavant- i algunes incorporacions. A principi del curs 72-73, Humbert Roma de Asso (diari Tele/eXprés) es fa càrrec de la direcció i Maria del Mar Fontcuberta Balaguer (revista Mundo, professora de Periodisme a la UAB) de la vicedirecció. Aporten rigor i professionalitat i eleven el nivell amb treballs de caire històric i sociològic. Aporten també col·laboracions de periodistes de Barcelona. La revista es va “professionalitzant” i la repressió continua. El Ministerio torna a obrir expedient per diversos treballs -i en part per la “provocadora” portada vermella- del número del “Che” (abril de 1973). El 1974, diversos redactors i dibuixants son encausats pel número de la campanya contra la pena de mort.

CONFLICTE GENERACIONAL

Apareixen noves dissensions en l’equip i Humbert Roma dimitirà l’any 1976. Continua com a directora Mar Fontuberta, posant el carnet professional però deixant portar el pes de la revista als periodistes colomencs. Amb poc més de vint anys, l’Eugeni i jo som els directors executius de Grama. Seguint amb les periòdiques causes judicials, al costat de les “grosses”, hi havia les locals, sovint inacabables i extenuants ja que era freqüent que la informació objecte de querella hagués aparegut a Grama i en algun diari barceloní, on uns quants redactors fèiem de corresponsals, així podíem resultar doblement perseguits, com va passar amb el cas de l’acadèmia Jacinto Verdaguer, que durà deu anys. Tant en les querelles “grosses” com en les “locals” alguns dels qui havíem estat “els nanos del Sayrach”, ens vam trobar “empaperats”, a la banqueta dels acusats i compartint advocat amb ell, que havia estat “descobridor” i mestre en la nostra precoç entrada en el món del periodisme. Ens havíem fet grans molt de pressa perquè la realitat manava i exigia respostes ràpides. I perquè llavors s’entrava molt jove en tot: a treballar, a “ficar-se” en política…, i a exercir tasques en què sovint les coses no es veien com els adults que t’havien precedit. A Grama també vam tenir el nostre conflicte generacional. Ho explica l’Eugeni: “Allunyades de l’equip les dues persones que més influïen en la marxa de la publicació (dimissió d’Humbert Roma i nova sortida de Jaume Sayrach) el camp quedà expedit per als qui es veieren en l’obligació i en la necessitat de donar continuïtat a la revista. Es presentà així el moment en què els joves agafaren el relleu i s’emanciparen dels qui els havien ensenyat la tècnica periodística i la dialèctica política. Aquesta assumpció de la majoria d’edat tingué per a l’Agustina Rico i per a mi, en les nostres relacions amb en Sayrach, l’efecte del fill que assumeix l’autonomia respecte al seu pare. Durant un llarg temps ens va caldre matar la figura del fundador per acabar descobrint els seus valors uns anys més tard.“

Eugeni Madueño esdevindrà director executiu a finals de 1977 però fins al 1980 no apareixerà Grama edicions, que serà l’empresa editora en comptes de les Parròquies de Santa Coloma. L’any 1978, apareix un altre número històric amb la publicació del Pla Popular, el conjunt de demandes dels barris en urbanisme i serveis compilat i estructurat per l’arquitecte colomenc Xavier Valls. La portada, del pintor Francesc Artigau, mostra una ciutat harmònica sostinguda per la força de la gent. El títol és esperançador: Santa Coloma puede salvarse. És la resposta al número del King Kong.

“NOS VOTARÁ SIN SABERLO”

En les primeres eleccions, Grama es congratula del fet que una bona part de candidats colomencs havien passat per la redacció de la revista. L’abril de 1979, saluda la victòria de l’esquerra i que un “gramero”, Lluís Hernández, hagi estat elegit com a alcalde. De Grama sortirà la idea que l’Ajuntament comptés amb un “butlletí” informatiu per explicar la seva gestió i donar informacions d’interès. Malgrat les reticències d’una part del consistori, Grama va realitzar les tasques tècniques en la primera etapa de El Ayuntamiento Informa com una prestació comercial, sota contracte. Poc després es produeix la primera -i dura-confrontació entre la revista i el nou consistori en ser denegada a Grama la subvenció que demanava, com una entitat ciutadana més. La negativa va sorgir de les files socialistes. La conseqüència va ser una tensió creixent amb una part notable del consistori, tot i els esforços d’alguns antics companys “gramaires”, ara regidors, per suavitzar postures.

Superant dificultats, amb un equip consolidat i amb l’adquisició de maquinària per realitzar la composició, Grama es publicà com a setmanari entre 1979 i 1981 (tirada de 3.500 exemplars) amb Eugeni Madueño com a director i Antonio Cerrillo i David Marín com a coordinadors de redacció. Va ser una etapa de creixement amb els suplements Chuli-Grama i Santa Coloma en la mano, també d’aparició setmanal. I també hi va haver reconeixements. El 1981 es realitza en Primer Congrés de la Premsa Comarcal a Catalunya. Jaume P. Sayrach (fundador i primer director de Grama) i Montserrat Santana (responsable d’administració en les etapes de setmanari i diari) resulten elegits respectivament com a president i com a directiva de l’Associació de la Premsa Comarcal de Catalunya, que s’acaba de fundar.

LA REALITZACIÓ D’UN SOMNI, GRAMA DIARI

L’estiu de 1981 es fa realitat el projecte de convertir Grama en diari. Apareix en format tabloide, imprès a les rotatives del Diario de Barcelona, amb una tirada de 15.000 exemplars. El periodista Jaume Guillamet, profund coneixedor de la premsa comarcal, escriu: “Els colomencs han de saber que Grama és vista amb molt d’interès fora de la ciutat, i més quan està resultant al cap dels temps l’única experiència de renovació periodística reeixida en el conjunt de les poblacions que coneixem col·loquialment com el cinturó de Barcelona.” “Aquesta ciutat que s’estén a la vora del Besòs i s’enfila a la falda de la muntanya bé mereix un periòdic propi. De fet, és el que necessita perquè malgrat que la ràdio i la televisió han desplaçat en bona part la influència de la premsa d’informació general, la premsa escrita, sobretot la local i comarcal, té un gran paper a fer en la construcció de la Catalunya democràtica.“ Era evident que la trajectòria de Grama era observada amb atenció. L’any 1980 havia estat premiada pel Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i Balears com la millor revista no especialitzada per la seva dedicació a temes d’urbanisme i d’arquitectura.

El 1982, Grama es transforma en un diari d’abast comarcal a partir d’un acord amb El Periódico per vendre-la juntament amb el diari a Santa Coloma, Badalona, Sant Adrià, Montgat i Tiana. El repte és enorme, així com l’augment de la tirada, que s’enfila als 11.000 exemplars en el primer número. Pere Ferreres i Josep Maria Roca són els directors executius en aquesta darrera etapa. Amb anterioritat, els periodistes Joan Tudela i Enric Juliana havien estat directors de la publicació temporalment en diferents etapes (Tudela, 1980 i 1982 i Juliana, 1981). La dedicació de l’equip és professional. I el repte de treure una publicació comarcal diàriament és estressant i apassionant. “La tensió diària, la hilaritat a vegades, els crits pels passadissos, els exabruptes d’uns i altres, i els cubates de rom de tercera a les onze de la nit restaran en el record de l’equip de Grama que vam viure aquells moments que ens deixaren una empremta inesborrable. Mai com en aquells moments no he sentit de manera més intensa la satisfacció de ser periodista”, recorda Eugeni Madueño. Però la nova i prometedora etapa durà poc. Un horitzó amb problemes de finançament, la manca de suport institucional i no veure gens clar convertir-se en una empresa jerarquitzada, van portar a la decisió de deixar estar aquell projecte que tants anys havia resistit pel voluntarisme. El gener de 1983 surt la revista per última vegada. I aquell darrer any de vida, Grama pateix una nova querella, i de les grosses. Un funcionari de l’Ajuntament de Barcelona demana 20 milions de pessetes per una informació sobre la subhasta d’un pis a Santa Coloma en la qual estava involucrat. La denúncia contra Grama no prosperà però sí la d’altres encausats. El president de l’A. de V. del Raval, Josep Pitarque, va viure un llarg i dramàtic procés amb petició de desterrament d’un any a 100 kms de Santa Coloma. El cas, que despertà una onada de solidaritat a tot l’estat, va arribar fins a Estrasburg. Pitarque, anomenat per la premsa el primer desterrat de la democràcia, va ser indultat pel consell de ministres però va haver de fer front –amb la solidaritat d’entitats ciutadanes– a fortes sumes reclamades pel querellant. Fins l’any 2005, el cas no va ser arxivat definitivament.

UNA MORT ANUNCIADA

El relat de la vida de la revista és al llibre escrit per l’Eugeni, també al resum que ell mateix va fer al web enelFondo i als vídeos que Josep Pitarque i l’equip de Gramenet. TV van enregistrar en el 50è aniversari de la revista, celebrat el desembre de 2018. Aquest capítol és tan sols un resum molt breu del que va ser una història apassionant -per a molts de nosaltres, la nostra autèntica universitat- amb un final trist, com el da tantes publicacions que havien brillat en el franquisme i la transició però que, ja en democràcia, no es percebien com a necessàries.

“Entre otras cosas, también fallos nuestros y ajenos, las instituciones aún no son conscientes de la rentabilidad social que puede tener un medio de información independiente. Y así es como morimos”, reflexiona al darrer número el periodista argentí Eduardo Blaus, redactor de Grama. Joan Tudela en fa un sentit obituari lligant la revista a la història comuna i als anys de la nostra pròpia joventut: “Grama perviurà sempre en la memòria col·lectiva del poble de Santa Coloma, i, en la memòria de cadascun de nosaltres, el record del temps de l’esplendor a l’herba.” Pere Ferreres l’evoca com a escola de periodisme i de vida: “Gracias a Grama uno conoció a políticos, poetas, deportistas, mafiosos, bohemios, “setciències”, piratas, estrellas, donnadies, caballeros, rastreros, amigos y excelentes compañeros. Gracias a Grama uno pudo publicar con quince años. Y ser director de algo a los veintitrés. Gracias a Grama uno es como es. “ I Eugeni Madueño mostra amb dolor la indiferència social quan la revista va dir adéu: “La anunciada muerte de Grama no parece haber cogido por sorpresa a casi nadie. Así lo demuestra al menos la inexistente reacción social que el anuncio ha suscitado. Nadie ha llamado; nadie se ha preocupado por nuestro futuro. Nadie ha dicho. ‘Grama no debe morir’. Por eso creemos que no vale la pena continuar.”

Al Pròleg de Grama. Una experiència insòlita de periodisme popular, la veu d’en Jaume sona com una elegia trista i realista alhora: “Grama havia de morir perquè va morir l’època que la va provocar i que la va fer possible. Quan ara l’enyorem, el que de veritat trobem a faltar és aquell temps en què va ser fàcil viure units i tots lluitàvem per ideals comuns, grans i entenedors.”

‘Gramaires’, ‘gramers’, ‘grameros’…

LLUÍS TARRASÓN,
autor de Agua. Una odissea del Fondo.
Va ser en el nucli fundador de Grama:

“Vaig ser als engrescadors preparatius de Grama, els números zero, i després dos o tres anys escrivint-hi, fins que vaig plegar per una incomoditat inconcreta. La meva marxa coincidí amb les primeres escaramusses del PSUC a la revista.(…) Llavors em sorprenia que allò que escrivia des de la ignorància dels vint anys fos motiu d’elogi: un dia en Jaume em va dir que li recordava Josep Pla (…). Avui, havent llegit abastament l’obra planiana, crec que era un elogi desaforat, o formava part de la seducció que en Jaume desplegava. Ell deuria voltar els quaranta i tenia una experiència, sabia seduir; el recordo persistent, aparentment flexible i en el fons dur, qualitats favorables per aplegar gent del poble i joves de les barriades per tirar endavant la revista.(…) Mai no vam ser amics i tampoc enemics encara que algú s’entesti encara avui en “lo” segon, i sempre que vàrem coincidir ens vam saludar amb cortesia i algun detall d’afecte.”

HUMBERT ROMA DE ASSO,
director de Grama 1972-1976

“El Jaume P. Sayrach que vaig conèixer i tractar va ser el de Grama d’entre les darreries de 1972, en què m’hi vaig incorporar com a director periodista titulat, i l’estiu del 1976, en què ho vaig deixar. Jo venia dels moviments cristians de base i no devia fer massa temps que havia començat la militància al maoista Partido del Trabajo de España. Havia passat d’una creença ideològica –la catòlica, per molt que fos “de base”– a una altra –el marxisme-leninisme-pensament de Mao-Tsé-Tung, ateisme inclòs. En Jaume era un dels capellans obrers que admirava, i segueixo admirant, perquè per experiència –jo havia estudiat cinc anys a la fàbrica de capellans que era el seminari de Lleida– sabia el pa que s’hi donava en l’estament eclesial de l’època, tan jerarquitzat i tan vinculat al franquisme, no ho oblidéssim pas.

Val a dir que Sayrach va ser sempre exquisidament respectuós amb la meva responsabilitat a la revista, on l’havia substituït en la direcció per imposició de la legislació feixista que els obligava a tenir com a director un periodista titulat, amb carnet (on se’ns recordava que devíem fidelitat al sagrats “principios fundamentales del Movimiento”). Però progressivament –devia ser inevitable– les nostres dues posicions es van anar distanciant fins formar-se dos pols en la redacció, com recorden encara ara els més veterans. Sayrach va optar per deixar-me l’espai lliure. No recordo que mai n’arribéssim a parlar, però aquesta va ser la meva percepció.

Vist ara, i sense que ell per desgràcia no hi pugui dir res al respecte, crec que una de les raons del distanciament va ser que tots dos érem –potser jo més que ell– presoners del nostre caràcter. I segurament també –i això aleshores, just acabat de morir el generalot, pesava molt en l’antifranquisme– de la nostra ideologia, en el fons no tan diversa per l’època.”

JORDI CORACHÁN
periodista (El Periódico, fundador de El diari de Santa Coloma)

“Era l’any 1978. Havia tornat del servei militar i acabava de reincorporar-me a la feina en una companyia d’assegurances. Treballava al departament de sinistres, quan un matí vaig veure recolzat al taulell un home alt i espigat. Era en Jaume P. Sayrach, el capellà del Fondo, que havia tingut un accident amb la seva moto, una vespa, i volia donar el parte. No havia estat greu, però tenia la camisa estripada i sang. El vaig portar al lavabo per desinfectar-li la ferida i després li vaig demanar que s’assegués davant la meva taula. Em va donar les gràcies vint vegades, alhora que va lloar la meva perícia amb el iode i les gases. Li vaig explicar que estudiava Medicina a la Facultat del Clínic i que havia fet “la mili” com a sanitari al destacament de l’aeroport de Los Rodeos, a Tenerife. Em va explicar la seva trompada amb un taxi, vaig omplir el comunicat de l’accident i li vaig donar el paper perquè el signés. Se’l va llegir detingudament, com sempre feia les coses, i mentre estampava la seva firma em va preguntar si havia pensat a escriure, perquè tenia fonaments, segons em va dir.

“Aquella trobada fortuïta ho va canviar tot. El Jaume em va proposar entrar a la revista Grama, que estava en procés de convertir-se en setmanari. Jo estava confús. Feia jornada intensiva a l’asseguradora, em passava tota la tarda a la facultat i arribava a casa tard. Així i tot, li vaig dir que sí, i aquesta decisió em va canviar la vida. Vaig començar escrivint sobre assumptes relacionats amb la salut i, poques setmanes després, explicava als lectors de Grama setmanal que uns metges de l’ambulatori i el mateix cap de Sanitat de Santa Coloma cobraven comissions en diners o viatges de les farmacèutiques a canvi de receptar determinats medicaments. En Jaume estava encantat i jo impressionat de descobrir coses que desconeixia de mi mateix. De manera que “per culpa seva” vaig deixar Medicina i em vaig entregar al periodisme en cos i ànima.”