En Jaume arriba a Santa Coloma

BIOGRAFIA DE JAUME PATRIÇ SAYRACH FATJÓ DELS XIPRERS
CAPÍTOL 13

“Era la primera vez que yo venía a Santa Coloma. Mata (mossèn Joan Mata, rector de la parròquia de Santa Rosa) nos llevó a la colina del sanatorio del Espíritu Santo (zona limítrof amb Badalona i amb Sant Adrià de Besòs) para que tuviésemos una visión panorámica de la población. La impresión que me produjo el barrio que me había tocado no la he olvidado nunca más. Me impactó el hormigueo de personas en aquella hondonada un día de mercadillo; la mezcla abigarrada de casas, de camionetas, de gente… el aspecto absolutamente caótico.”

Jaume P. Sayrach En el Fondo. Parroquia de Sant Joan Baptista (Santa Coloma de Gramenet) 1965-1979

AGUSTINA RICO

Des de Roma, en Jaume havia dit per carta al seu mentor, mossèn Briva: “Tinc moltes ganes de ser de nou entre els que treballen a Barcelona.” I el desig li va ser concedit essent destinat l’any 1965 no ben bé a Barcelona sinó a una població veïna, Santa Coloma de Gramenet, que s’estava transformant radicalment per la gran onada immigratòria que arribà a Catalunya els anys 60 i 70. Un poblet agrícola famós per les maduixes i les mongetes del ganxet, el paradís d’infantesa de Josep Maria de Sagarra, es convertia en el que l’escriptor qualificà anys després com a “suburbi babilònic”. A les seves Memòries, Sagarra dedica pàgines inoblidables al poble on va passar molts estius, que eren el contrapunt rural a la resta de l’any en el casalot del carrer barceloní de Mercaders, proper a la catedral, on vivia. “Santa Coloma era aleshores un lloc de primera per a un ornitòleg. La part de conreus, la de muntanya i la zona del Besòs, pròxima al mar, amb els aiguamolls, els canyars i salzeredes, afavorien la presència de tota mena d’espècies d’aus. A la tardor, i en apuntar l’hivern, l’emigració de les infinites menes d’ocells convertia aquells indrets en un paratge de trepidants sorpreses.“ A Santa Coloma va escriure el seu primer poema escènic, Rondalla d’esparvers (1918), iniciant una brillant carrera com a dramaturg, i s’inspirà per a Els ocells amics (1922), obra amb il·lustracions del dibuixant Josep Narro, destinada als escolars, encarregada per la Mancomunitat de Catalunya. Jaume Sayrach arribà a Santa Coloma quan el paradís rural d’en Sagarra feia temps que havia quedat enrere. Els barris, fins aleshores molt poc poblats, estaven perdent el seu perfil de camps, d’urbanització antiga de caseta d’autoconstrucció i hortet, de torres a la zona del Singuerlín i de grans espais, turons i barrancs sense edificar. En poc temps, el suburbi es va estendre.

QUAN SANTA COLOMA ERA UN POBLE

Hi ha qui encara avui es refereix a Santa Coloma de Gramenet com si sempre hagués estat una gran zona suburbial, sense orígens ni passat. La població no era un desert abans de la gran transformació dels 60 ni els habitants de la Santa Coloma poble van esdevenir majoritàriament burgesos catalans enriquits amb l’especulació del sòl, tòpic també recurrent. Ens remuntem un segle enrere per presentar el lloc a qui no el conegui o per refrescar la memòria, com hem fet quan en Jaume va arribar a Vilafranca del Penedès i al barri del Poblenou de Barcelona.

A Santa Coloma, els amos de la terra eren pocs, sovint no vivien a la població i l’explotació agrícola la delegaven en pagesos entesos i de confiança com Llorenç Serra, que a les seves targetes feia constar alcalde i pagès. Era el masover dels Sagarra, va ser alcalde en dues ocasions i encara ho era a la seva mort, el 1918. Els historiadors Juan José Gallardo i José Manuel Márquez expliquen a Revolución y guerra en Gramenet del Besòs que aquests gestors de les finques eren “la verdadera élite social colomense en un pueblo eminentemente campesino (…) Paralelamente existía un reducido número de pequeños propietarios y muy pocos jornaleros sin tierras con unes condiciones de vida más bien pobres”. Al poble hi havia algunes fàbriques del tèxtil com Can Baró -la més important- i Can Xiquet, i del ram de la química com la Bofarull, alguna bòvila, tallers i granges. I la vida d’un poble com tants altres amb costums i tradicions, un parell d’esglésies (l’antiga, Sant Josep Oriol, cremada durant la guerra; i la nova, la Parròquia Gran de Santa Coloma), batlles històrics com l’esmentat Llorenç Serra i Celestí Boada (d‘Esquerra Republicana, afusellat al Camp de la Bota l’any 1939) i un alcalde anarquista a l’exili, José Berruezo. Hi havia, entre altres entitats socials, esportives i recreatives, la cooperativa La Colmena -d’on va néixer fa 75 anys el CEP, Centre Excursionista Puigcastellar-. Tenia teatre d’aficionats, músics i artistes, escola religiosa (Dominiques), escola pública, escola catalana i escola lliure. Amb mestres estimats com Jaume Salvatella, el senyor i la senyora Manent -fundadors de l’Estudi Nou- i l’esmentat José Berruezo, alcalde i mestre.

Com a molts pobles de Catalunya, a la població pagesa s’hi va anar afegint una creixent població d’obrers industrials, de paletes i de gent d’ofici. Hi havia també les colònies del senyors, els estiuejants que tenien torre amb jardí, com la modernista Can Roig i Torres. Els més importants, antics i rics d’aquests estiuejants van ser la família Sagarra, que ha deixat el seu cognom lligat a la població per les seves importants donacions: terrenys per construir l’escola de les Germanes Dominiques, el Mercat Municipal i l’Escorxador, i el Turó del Pollo amb les troballes arqueològiques del poblat iber de Puig Castellar. Eren els amos de la Torre Balldovina (avui Museu municipal), i uns grans propietaris rurals per herència. Posseïen les terres de conreu que vorejaven les dues ribes del Besòs, vinyes i un extensíssim jardí amb hort que arribava des de la Torre fins a la fita amb Sant Adrià del Besòs.

A la població hi havia dos sanatoris, ara transformats. Era un bon lloc per a aquests establiments sanitaris pels seus turons airejats, pel marc de la Serra de Marina, per la proximitat amb Barcelona i pel fet d’estar lluny de la humitat de la costa i lluny del fum de les zones amb concentració de fàbriques com Sant Andreu de Palomar o el Poblenou. Els sanatoris eren l’Esperit Sant, per a tuberculosos, avui Hospital -construït al turó des d’on en Jaume i els seus companys van contemplar per primer cop la població- i la Torribera, llavors clínica mental i avui campus universitari.

LA POBLACIÓ ES DESBORDA

Santa Coloma limita amb Barcelona pel riu Besòs ja que l’any 1944 els barris colomencs situats a la riba dreta del riu (Bon Pastor i Baró de Viver) van ser annexionats a Barcelona. La Serra de Marina la separa de Montcada i Reixach i fins allà s’enfilaren els blocs del barri de Can Franquesa. Amb Badalona i Sant Adrià de Besòs forma un continu i en alguns barris comparteixen carrers. Topònims com Les Oliveres, Les Vinyes i La Salzereda recorden una natura i un món rural desapareguts. Can Zam, Can Franquesa, Can Peixauet, Can Mariner i el Mas Fonollar, són vestigis dels antics masos i de les terres que els envoltaven.

El terme municipal és petit, només 7 km quadrats, i l’orografia accidentada, cosa que ha augmentat la sensació d’amuntegament i ha complicat la vida dels habitants de la Santa Coloma hiperconstruïda en aspectes tan bàsics com carretejar l’aigua des de les fonts quan no estava instal·lada a les cases, els accessos a peu i el transport. El flux immigratori va ser constant però moderat des d’inicis del segle XX. En la dècada dels anys 20 hi ha un creixement significatiu per la creació de la Compañía Nacional de Tierras, fundada per Anselm de Riu, que permetia adquirir una parcel.la a Santa Coloma pel sistema de “la estampilla verde”, cupons que es donaven en establiments de Barcelona amb les compres. Des de llavors, el volum d’empadronats no va parar de créixer. Les xifres són contundents: Santa Coloma tenia 1.510 habitants censats l’any 1900. L’any 1950 en tenia 15.281. L’any 1960, 32.590. I l’any 1970 superava els 100. 000 habitants (106. 711). El pic màxim arribaria el 1981, amb 150.588 habitants i des de llavors ha anat baixant, tot i l’arribada de les darreres onades d’immigració internacional des d’ inicis del segle XXI.

“TOT AIXÒ EREN CAMPS”

“Tot això eren camps”, recorden els veïns antics de Can Mariner. “Tot això eren horts”, diuen els primers alumnes de l’Institut Puig Castellar, construït a Can Zam. “Això eren vinyes”, diuen veïnes veteranes senyalant els Cúbics. “Aquí veníem el dijous gras, a Los Pinos”, recordem l’antiga canalla del Fondo, Santa Rosa i Raval rememorant una pineda que hi havia en l’espai després anomenat El Motocross per una competició de motos que s’hi va fer. “Això era un barranc, i això la riera…” i així podríem seguir. Els veïns de 60 anys en amunt ho recorden. Alguns, pocs, ja hi vivien. Els seus avis van ser aquells pioners que van arribar els anys 20 perquè havien comprat una parcel·la pel sistema de “la estampilla” o directament. Van ser els primers que van fer nuclis habitats, organitzats en carrers, no en cases soltes. Immigracions d’aragonesos i valencians, de murcians i catalans de les comarques agrícoles de Tarragona o de les muntayes de Lleida.

Albert Noguera a El Fondo, 75 anys de vida, excel·lent reportatge publicat a la web www.enelfondo.cat sobre la història del barri, explica com amb aquella primera onada migratòria els terrenys rústics van passar a ser edificables i el Fondo va començar a créixer desordenadament ja que proliferava l’autoconstrucció i la llunyania respecte al centre urbà en dificultava el control. A partir dels anys 30, els carrers principals del barri es van traçar sobre els límits de finques i línies dels camins: costeruts, amb talls abruptes, serpentejants… Això passava al Fondo, als altres barris de Santa Coloma i a moltes poblacions catalanes.

LES PRIMERES LLUITES: AIGUA I CLAVEGUERES

A les cases dels “pioners” dels anys 20 no hi havia ni aigua ni llum. L’electricitat va arribar amb torres que de vegades es van alçar al costat mateix de les cases. L’aigua no potable, la treien dels pous i la potable, de les fonts. Per als detritus, havien construït pous negres. L’odissea d’un grup de veïns del carrer Doctor Pagès -limítrof entre els barris del Fondo i Santa Rosa- per aconseguir l’aigua corrent i el clavegueram és el nucli del llibre Agua, de Lluís Tarrasón. Amb un humor que no amaga la duresa de les condicions de vida, Tarrasón narra com el veïnat enfoca la manca de serveis bàsics i la llarga lluita per aconseguir-los. “En la calle hay dos posturas encontradas. Una, la de los viejos. Para ellos ya está bien como está todo: la calle, las casas, los pozos, los gallineros; consiguieron el propósito de comprar la parcela y levantar la casa con muchas privaciones, ¿qué más se les puede pedir después de haber empleado todos los festivos durante años en la autoconstrucción y salir airosos? Están jubilados, han vivido la República y las dos dictaduras, la de Primo de Rivera y la de Franco. No recibieron instrucción o recibieron la justa, han trabajado desde niños, mucho, y en condiciones tan extremas que tienen por legitimo dar por bueno lo que tienen, lo que no hubieran imaginado cuando salieron de los pueblos con el dinero justo para llegar a Barcelona. Lo que trabajaron para que aquel barranco pareciera una calle de habitantes civilizados, para que se pudiera vivir, para que se pudiera andar, para que el desperdicio no se metiera dentro de casa. Movieron tierra, dentro de sus posibilidades; pico, pala y capazos. Suavizaron la pendiente a su manera porque, aunque hoy nos cueste creerlo, había tramos por los que no se podia pasar. Además excavaron el reguerot (canal que recorria els carrers pendents per on baixaven les aigües brutes fins a la riera -actual Jacint Verdaguer-), hicieron los huertos, perforaron los pozos, mejoraron los que había, les pusieron brocales, algunos hicieron un remedo de acera delante de casa. La otra posición – la de los hijos, los yernos, las nueras y los hijos de los hijos- acusamos a los viejos de conformismo. Los jóvenes queremos que se pavimente la calle, que pongan aceras, que quiten los postes de alta tensión, que haya buena iluminación de noche, que se suprima el reguerot y que pongan las cloacas, que se exterminen las ratas, pero, sobre todo, lo que más queremos es que pongan el agua ya, no tenir que ir a buscarla ni racionarla.”

Però amb l’arribada de l’aigua, se’n gasta més i se’n llença més al carrer; els pous negres s’omplen més de pressa i cal buidar-los. Com que no hi ha clavegueram, el reguerot sempre va ple d’un fang insalubre i el veïnat ha de reivindicar les clavegueres com abans ho havia fet amb l’aigua. Les lluites dels veïns consistien en reunir-se i prendre decisions conjuntes, en anar a fer gestions i reclamar en grup a l’Ajuntament de Santa Coloma i a l’oficina de la companyia d’aigües a Badalona. En aquells anys, això no era poc. L’ any 1955 van començar les obres de l’escomesa de l’aigua corrent en aquella part del barri habitada des de feia més de tres dècades. Les del clavegueram, l’any 1963 i la pavimentació i voreres l’any 1969. Per les obres del carrer els van cobrar dues quotes especials de contribució, segons els metres de façana.

ANYS 40 I 50: CASETES I BARRAQUES

“La meva família va comprar un solar amb una figuera l’any 1945. Encara hi havia molt espai per urbanitzar entre camps de civada i alguna vinya. Els veïns aixecàvem la casa els caps de setmana i als vespres, en acabar la jornada laboral. Agafàvem la sorra de la riera, que llavors encara no estava soterrada. Ens ajudàvem els uns als altres en la construcció de les cases”, explicava la senyora Alegria Cerdà, veïna històrica del Fondo ja desapareguda, en el reportatge d’Albert Noguera. “Era una casa muy pequeña y sencilla. En la parte delantera había un patio floreado con una gran higuera que proyectaba su sombra hacia él. Este se situava por debajo del nivel de la calle. En la parte trasera había otro patio con un pozo pera recoger las aguas de la lluvia. El agua solo servia para lavar, fregar y regar las flores. Mi padre, en verano, aprovechaba para limpiarlo.” Explica Joana Imbernón, veïna del carrer Mas Marí, al seu llibre de memòries Quan era petita . En molts d’aquests patis hi havia galliners on es criaven aviram i conills per l’autoconsum. Jordi Rovira explica al seu llibre La Guinardera , sobre la història d’aquest barri colomenc, com es construïa una barraca ràpida: “Quan veien un carro amb totxanes, el seguien per comprar-ne. Construïen quan es feia fosc i a l’endemà ja hi havia un somier i la uralita. Una barraqueta, just el que es pot fer en una nit. Ja no ho podien tirar a terra.” Era el tipus de construcció anomenada “corea”. “Coreanos” era el malnom amb què insultaven als nouvinguts en les zones on proliferaven les barraques.

A Santa Coloma també arribaven treballadors provinents de Barcelona per motius familiars o pel preu de l’habitatge. Solien optar pel lloguer i, si podien, per la compra del que havien estat casetes de segona residència. El poeta Joan Margarit va passar temporades de petit a Santa Coloma, on s’havia traslladat part de la família prop del Cementiri Vell: “Són allí perquè el Lluís ha trobat feina de mecànic a La Maquinista Terrestre i Marítima, la fàbrica de trens que és a una hora a peu per camins i rieres en direcció al barri de Sant Andreu. L’estiu, després del curs dels Maristes, el passo amb els avis i el tiet Lluís a Santa Coloma, que té uns catorze mil habitants, i on una riuada acaba de destruir l’únic pont que la comunicava amb Barcelona. Arran de terra han construït una pasarel.la d’urgència feta de formigó massís, amb forats per al pas de l’aigua, que permet creuar uns cinquanta centímetres per damunt del corrent habitual, que és de poc cabal. Quan les pluges fan pujar el nivell del riu, Santa Coloma queda aïllada de Barcelona.” Per tenir casa cal guanyar la guerra, Joan Margarit.

L’INFORME DE MOSSÈN MATA

Als anys 50, el flux immigratori ja és una onada que creix molt més els anys 60. El problema de l’habitatge és greu a totes les poblacions d’arribada d’immigració. Augmenta el barraquisme, es veuen els primers blocs de pisos, on entren famílies abans d’haver revocat les façanes ni haver-hi instal·lat l’aigua. Hi ha molts rellogats i habitatges compartits per molts membres d’una família o per paisans del poble, fets que duraran fins ben entrada la dècada dels 70. El deteriorament d’algunes barriades colomenques era de tal magnitud –és sabut que a la zona del Singuerlín va haver-hi famílies en coves– que mossèn Mata, “el padre Juan”, va fer un informe demolidor amb fotografies en el qual denunciava les pèssimes condicions de vida en la zona de barraques i d’infravivenda situada en un radi que s’estenia per les parts altes del Fondo, Santa Rosa i el Raval. Les dades de l’informe són un valuós document sobre la Santa Coloma contemporània.

Els nous habitants, sense parcel·les ni pous, havien d’ anar a buscar l’aigua per a tots els usos. Alguns van arribar a pagar-se la instal·lació d’una font pública, testimoni que recull Isabel Martínez a El fondo, cruïlla de cultures: “ Un dia, farts d’haver d’anar a buscar aigua a l’altra punta del Fondo, els veïns del carrer vam sol·licitar a l’alcalde de barri una font a prop de casa. No s’hi va negar, però ens ho va deixar ben clar:’ Si porteu 7.500 pessetes a l’Ajuntament, demà mateix us envio la brigada’. Vam posar els calés sobre la taula i l’endemà teníem font.” El clavegueram, l’asfaltat i la il·luminació nocturna dels carrers continuaran sent durant anys assignatures pendents als barris. Marcelo López, al seu llibre Historia social de la Santa Coloma moderna 1954-1979 ofereix una dada significativa de les condicions de vida colomenques de l’època: “A finales de los 60 se producirá un acontecimiento que tendrá mucho que ver con las condiciones de higiene y manifiesto abandono en que se halla el municipio, la puesta en funcionamiento del servicio de recogida de basuras, a nivel europeo” (amb camió i no amb un carro amb un cavall, com es venia fent). A la gent que arribava dels pobles o que havia passat per Barcelona, l’estat del barri i la llunyania de tot, els encongia el cor. En els nostres records infantils, en canvi, el Fondo dels 60 i dels primers 70 era un espai de llibertat on es podia jugar al carrer i fer cabanes als solars.

Els barris creixien a una gran velocitat sense infraestructures ni serveis i també sense parròquies. “El padre Juan” havia començat a oficiar en els baixos d’una caseta al carrer Pirineus i més endavant en una senzilla nau a Santa Rosa que va fer de temple. Aquesta construcció provisional va ser el primer pas del complex parroquial Santa Rosa: escola, escola bressol, parròquia, dispensari i rectoria. El seu estil, que unia un tarannà molt marcat de capellà tradicional amb aspectes socialment progressistes, li va procurar seguidors i detractors. “Mata despertà un enorme sentiment de gratitud entre sectors populars que van veure en l’escola una oportunitat per als seus fills i en ‘la guarderia’ i el dispensari uns serveis fins llavors inexistents. Alhora recollí enceses crítiques dels sectors més progressistes pel seu tradicionalisme de viacrucis i processons, i també pel rebuig que despertava en alguns àmbits el complex parroquial, vist com un feu de l’Església amb una certa sumptuositat enmig de barris molt precaris.“ Clavell, López, Noguera, Olivés, Rico Cent anys de l’Església Major de Santa Coloma de Gramenet 1915-2015

EL PRIMER NADAL

En Jaume, en arribar a Santa Coloma, va viure a la rectoria de la Parròquia Gran. Després, en Josep Esquirol i ell van a Santa Rosa, amb mossèn Mata, però no hi ha sintonia i els capellans joves marxen als seus barris. L’Esquirol es trasllada al Raval i en Jaume al Fondo. Al barri lloga una habitació a la pensió Bello, on hi ha homes sols, solters o que han vingut sense la família per començar a obrir-se camí. Encara sense temple, fa la primera missa a la pensió el dia de Sant Pere amb un petit grup de veïns. La missa de Nadal d’aquell any, el 1966, se celebra en un magatzem cedit pels propietaris d’una botiga de llegums molt popular, La Olla de Plata.

També van ser pocs i el carrer estava fosc. Però en Jaume destaca el significat profund d’aquella celebració en un local fred i poc il·luminat.”Hubiera deseado no partarme nunca de aquella pobreza, que hacía que resaltase el significado profundo de la eucaristia” En el Fondo. Parroquia de Sant Joan Baptista. “El millor Nadal de la meva vida”, dirà en rememorar-lo al seu blog molts anys després. “La parròquia feia quatre dies que s’havia fundat, no teníem temple ni teníem res. Només les ganes de ser amb la gent i de caminar amb ells, per construir plegats el demà millor pel que havien vingut de tan lluny. Anys després l’Eugeni em va dir que guardava un gran record d’aquella nit. Un espai amb prou feines il·luminat, sense cadires, sense calefacció, quatre parets per no dir que érem a la intempèrie. Una taula. Les espelmes. I un grapat de persones, gent molt senzilla, el grupets d’adolescents i algun dels joves amb els que havia iniciat una certa relació amistosa.” “Havia vist la llum de l’esperança brillar en plena foscor i, des d’aleshores, cada any en arribar Nadal busco aquella llum.”

---

Llibres citats al text:

---

Aneu al capítol 12

Aneu al capítol 14