En Jaume al Poblenou: el capellà i el periodista vist pels joves

BIOGRAFIA DE JAUME PATRIÇ SAYRACH FATJÓ DELS XIPRERS

CAPÍTOL 11

“Els vicaris érem com el criadet del senyor rector. Tu feies els enterraments, feies el despatx, confessaves, duies el catecisme… Et quedava -i això depenia molt del “zel” del rector- el que et deixava a la teva iniciativa i al teu “temps lliure.”

Jaume P. Sayrach. L’esperança d’una Església pobra i evangèlica

AGUSTINA RICO

Com ja havia passat a Vilafranca, l’estada d’en Jaume com a vicari al Poblenou va ser curta però hi va deixar molta feina feta, una revista “encarrilada” i l’obertura d’uns nous horitzons davant els joves que apuntaven a la seva transformació com a cristians i com a ciutadans. La petjada de la personalitat de Sayrach entre els joves és recordada en aquest capítol a través de la periodista del Poblenou, Maria Favà, que ha recollit les paraules d’un estol de companys i companyes que iniciaven l’adolescència a principis de la dècada dels 60. Com explicava el periodista Toio Ribas a la seva crònica vilafranquina, el tarannà i la manera de fer d’en Jaume van ser molt valorats però no van ser percebuts de manera unànime. “Hi havia els sayrachistes i els altres”, diu Ribas.

La periodista Maria Favà (Tele/eXprés, Diari de Barcelona i redacció fundadora del diari Avui), companya i amiga del periodista Josep Maria Huertas Clavería, va entrar molt jove a la redacció de la revista 4 Cantons, quan en Jaume ja no era al barri. Era més joveneta encara quan aquell vicari nou va arribar al Poblenou, l’any 1961, i explica amb humor que va viure aquella etapa amb una actitud entre sorpresa i contestatària pròpia de l’edat. La Maria escriu la crònica del Poblenou en què va néixer la revista i un retrat d’en Jaume vist per un grup de nois i noies de l’època, entre els quals trobarem el periodista Rafael Pradas i el bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra, Joan Enric Vives, nat al Poblenou, que llavors era un jove de la parròquia de Santa Maria del Taulat.

---

Els ‘Sayraquistes’, i els altres

MARIA FAVÀ I COMPTE

“L’endemà de la nevada del desembre del 1962 el recordo dalt d’un cotxe llançant boles de neu al meu balcó. Anava de paisà i amb una boina que portava de costat. I en aquells anys no era gens habitual veure els capellans sense sotana”, recorda l’Elvira Fernández que vivia i viu al carrer Pujades, a cent metres de la parròquia de Santa Maria del Taulat. “Sempre ens feia riure, s’enrotllava molt bé amb la gent i sobretot amb els joves. I si et trobava pel carrer, t’acompanyava un tros. Era molt seductor.”

En preguntar a Teresa Ros per aquella època també ha evocat les sotanes negres que inspiraven entre respecte i mitja por. “Quan en Sayrach va tornar de Roma venia de tant en tant al Poblenou per anar a sopar amb els altres capellans del barri a casa de famílies amigues. Jo els recordo a l’escala de casa dels meus pares, els cinc pujant amb aquelles sotanes negres…” El bisbe Joan Enric Vives, que era un adolescent de la mateixa edat que l’Elvira quan en Sayrach va arribar al Poblenou, recorda un “vicari airós que portava una sotana esvelta”. I airoses són les sotanes que es veuen a les fotografies de les primeres colònies per a nenes que va organitzar Santa Maria del Taulat per impuls d’en Sayrach. Teresa Ros va ser una de les primeres monitores d’aquelles colònies i ressalta que totes eren autodidactes.

Una pastoral heterodoxa

En els dos anys que va viure al Poblenou, Jaume Sayrach va deixar una empremta profunda en el barri, i sobretot en el jovent tal com diu l’Elvira i la majoria de testimonis entrevistats. A part de la seva feina pastoral, heterodoxa i trencadora, va ser el creador i impulsor de la revista 4 Cantons, que és un dels millors regals que ha rebut el barri.

Vist en la distància dels seixanta anys que han passat des d’aleshores, tots els testimonis coincideixen que va trencar amb el tarannà conservador i tradicional que dominava l’església. Però, en canvi, guarden records molt diferents pel que fa al seu tarannà. Tots estan d’acord que era un gran emprenedor, que va revolucionar la JOC, la JIC, l’Acció Catòlica, les reunions de revisió de vida, va posar en marxa la revista sonora Tribuna, va organitzar les colònies…

Era un antifranquista de paraula i de fets que volia estar implicat en els problemes de la societat del seu temps i en aquest sentit feia proselitisme. “Ens incitava a sortir al carrer i a participar en les coses que passaven i en els problemes que hi havia” diu Josep Beltran i afegeix que “va tenir molta influència en el Poblenou. Va portar saba nova, va trencar amb els anacronismes, va commocionar al jovent. Demanava el compromís de la gent”. Però tal com diu Beltran i d’altres testimonis, les elits i les famílies respectables, la carcundia del barri, es va escandalitzar, com ja li havia passat abans a Vilafranca.

“Ens va fer viure la fe i el cristianisme d’una manera molt diferent i ens va obrir a un altre món. Va ser una alenada d’aire fresc i també pel que fa a la sensibilitat catalanista i social. Un gir de 180 graus. Va renovar el consell diocesà; les reunions eren molt maques. Jo era de la JIC, que aleshores en dèiem els obrers amb corbata. Els de la JOC eren els de la granota. També va fer enemics acèrrims, els que van quedar desplaçats. Aleshores hi havia els Sayraquistes i “els altres”, recorda Antoni Roig.

Sobre el seu concepte de la fe, parla el bisbe Vives : “Mossèn Jaume fou un contrast. Res de cursets de Cristiandat ni “de colores“. No crec que s’entengués massa amb mossèn Joan Playà -que era el rector de Santa Maria- però es van respectar molt mútuament. Ell estrenava un catolicisme conciliar, social, compromès. Intel·lectualment radical. Era consiliari de les noies de la JIC, entre elles la meva germana Josefina. Va ser un vicari enviat al Centre Moral que ho revolucionava tot. Volia compromís dels cristians i no fer becaines a la sagristia o passar els dies en l’ambient catòlic confortable del Centre. Va engrescar envers el compromís social enmig del món que el Concili Vaticà II – que s’estava celebrant encara- havia engegat.”

De l’etapa d’en Sayrach a Sant Coloma troba que va colpir en els “temes socials i la immigració”, però creu que no tot el que va fer “pastoralment va ser pou encertat i no va tenir en compte la religiositat popular”. Sayrach i Vives van coincidir en alguna ocasió quan el segon ja era bisbe. “Vaig tenir alguna trobada respectuosa amb ell. Però desconfiava de la jerarquia, i a mi em veia com a bisbe, i això li impedia d’arribar a la meva persona. Ho sento. Tots els anys que ja porto a Urgell encara han fet més difícil retrobar-nos. Amb motiu de la seva mort he repassat moltes coses que va dir i va fer. I crec que a la seva manera va aportar moltes coses que en aquell moment i en aquelles circumstàncies van fer el seu bé.”

El tarannà d’un home complex

Si pel que fa a la fe, tret dels matisos que apunta Vives, tothom coincideix que la seva tasca va ser una alenada d’aire fresc, les opinions són divergents en parlar del seu tarannà. La mirada dels que aleshores eren adolescents és diferent dels nois i les noies més grans. Alguns diuen que els feia riure i altres que era molt seriós i que quan parlava feia por i sempre deixava anar sentències. “Era un líder” diu Josep Beltran i és segurament la definició que millor s’acosta a la seva manera de ser. I com a líder era “una mica dictador”. La majoria diuen que tot ell tenia un aire aristocràtic. Sempre qüestionava el seu interlocutor: “Si no t’impliques, per què vens aquí?”, i després deixava anar aquella pregunta que inquietava molt els més jovenets: “Ets feliç?”. Un interrogant que també tenia el costum de plantejar la persona que va substituir en Sayrach en la direcció de la revista 4 Cantons deu anys més tard. Josep Maria Huertas Clavería també preguntava sempre als seus interlocutors si eren feliços. Però l’interrogatori d’aquest periodista ja no feia por.

Els adolescents, com la Maria Cinta o jo mateixa, no sabíem mai què contestar a aquella pregunta sobre la felicitat personal. Tot just acabàvem de sortir de la infància i ens enfrontàvem a un món desconegut per al qual no ens havia ajudat gens l’educació repressiva rebuda a les monges Franciscanes de la Rambla. Aquestes veien en Sayrach com un enviat del diable i procuraven contrarestar el seu missatge trencador amb les visites i prèdiques d’un monjo franciscà que ens amenaçava amb les flames de l’infern si no ens posaven vestits de màniga llarga o ens atrevíem a anar amb sandàlies sense mitjons.

“El vaig conèixer quan jo era adolescent i tinc alguns records que segurament estan marcats per l’edat . El seu aspecte, moviments, mirada, el caminar… el feien semblar una mica fantasmagòric. Hi havia una lentitud en el cos però amb una cara i uns ulls que expressaven que el seu cap estava pensant molt profundament. Com si el cos fos un simple acompanyant d’un cap amb una intensa activitat. Era molt diferent dels altres capellans del Poblenou i del seu germà Abelard (que era el vicari de Sant Francesc). Els altres capellans eren més propers. De fet, ell semblava que no fos capellà. Potser era timidesa? Els seus moviments elegants i lents, comunicaven una certa arrogància i és molt possible que per una nena adolescent aquesta imatge generés una certa por, que és el que jo inconscientment sentia. En aquells moments, ell era molt jove i va començar en un barri obrer. Possiblement, estava descobrint unes realitats que per la seva condició familiar no coneixia tan directament i això el feia insegur. Potser dubtava del seu camí, de la seva vocació. No recordo gens el seu missatge com a capellà, no recordo cap sermó, ni conversa. Només la seva imatge i el que desprenia” evoca Maria Cinta Pastor.

Maria Dolors Rivelles, que aleshores tenia entre 14 i 15 anys, el recorda d’una forma molt diferent: “Per a mi va resultar enlluernador. Va donar valor al que era invisible: en aquell barri que no tenia res, on tot s’havia de cercar fora. Recordo el sotrac que em va suposar sentir-li dir que algun dia hi hauria estrangers que vindrien al Poblenou interessats per la seva realitat, per la seva peculiaritat, que esdevindria objecte d’estudi. L’interès per la nostra vida, l’esforç per desvetllar-nos i fer-nos participar en les reivindicacions de millora, tot ho feia amb una elegància i solvència intel·lectual desconegudes per nosaltres. Una de les coses que he d’agrair a la vida és haver-me’l posat al camí.”

Rafael Pradas, que era el director/editor de 4 Cantons, el recorda com un home molt culte: “Era un gran polemista i amb una certa arrogància, que combinava amb simpatia i capacitat de persuasió. Molt ben relacionat evidentment amb els progressistes i els antirègim de l’època.”

També Antoni Roig el recorda molt savi: “El seu tarannà no creava distàncies. El veiem molt format. Inspirava respecte.” Paco Navarro, a més de dir que era un home de fe, el veia afable, emprenedor, molt intel·ligent i didàctic. “Un ha d’aprendre a desaparèixer quan toca” explica que li va dir en una ocasió.

Teresa Ros, la monitòria autodidacta, diu que en Sayrach la va ajudar molt. “Per a nosaltres va ser una descoberta. Era un home que tenia una gran obertura de mires. Estava molt atent a tot. Era seriós però sabia tractar la gent. I per tal que l’entenguéssim millor, sempre feia dibuixos i esquemes per explicar les coses.”

La visió de Josep Beltran és una altra: “No era simpàtic. Sempre era molt seriós. No era agradable de tracte. Era contundent i no només pel que deia sinó per la manera de dir-ho. Parlava i es feia escoltar. Tot el que deia eren sentències. Se’l veia molt segur. Un mica despectiu. Li faltava una mica de caritat.”

4 Cantons

La revista 4 Cantons ha tingut tres vides: de 1963 al 1967; de 1973 al 1978 i quatre mesos entre 1989 i 1990. La primera la va impulsar Sayrach, que va escollir el nom de 4 Cantons perquè, a més de ser un topònim molt popular del barri, volia dir obertura als quatre vents. És així com recorden l’elecció del nom Josep Sarsanedas, Rafael Pradas i Nicasi Camps, els primers redactors de la publicació, que després es van professionalitzar i van seguir escrivint i dissenyant. “Vam anar a veure en Subirachs -fill del Poblenou- a una casa estudi molt moderna que tenia per Vallcarca per demanar-li que dibuixés el logo de la revista”, evoca Pradas, però Sarsanedas puntualitza que la casa de l’artista estava i està a la carretera de la Rabassada.

El primer número va sortir el 20 de juny de 1963 amb el logo dissenyat per l’escultor Josep Maria Subirachs. Durant un temps la revista estava a cavall entre un full dominical progressista i una revista de barri avant la lettre. Es va marcar dos trumfos ciutadans i periodístics importants: va organitzar el primer festival de Raimon en solitari i va ser un dels principals ariets contra el Pla Urbanístic de la Ribera. Va ser una bona pedrera de periodistes, com després ho va ser també Grama, i s’hi van formar alguns dels informadors que als anys setanta i vuitanta van donar la veu als barris i van denunciar la corrupció municipal.

En els primers números de 4 Cantons dominava el castellà, menys les peces que signava Abelard Sayrach, el germà del Jaume, que ja hem dit més amunt que era el vicari de la parròquia de Sant Francesc d’Assís del Poblenou. Jaume dirigia però signava poc. En el número dos va publicar una reflexió sobre el món dels vells i en el cinquè un reportatge sobre la festa major de Vilafranca, que havia estat el seu destí anterior abans d’aterrar al Poblenou. De fet, la relació entre el Poblenou i Vilafranca es va concretar amb un seguit de colònies i intercanvis entre els joves de les dues localitats.

Però Sayrach es va acomiadar de 4 Cantons i del Poblenou tres mesos després que la revista publiqués una nota dient que el vicari havia marxat a Roma a estudiar Teologia. Nou mesos després (un curs), el 20 de juny de 1964, coincidint amb el primer aniversari de la publicació, va escriure una primera i última crònica des de la ciutat eterna informant que ja havia acabat els estudis. Però ja no va tornar al Poblenou. El setembre d’aquell mateix any va marxar de la parròquia de Sant Francesc el seu germà Abelard. Els dos germans estaven molt units, però Abelard era un home més proper i gens dur.

“Crec que no va concebre la revista com una eina de propaganda religiosa sinó com un mitjà de formació de persones, com un instrument de comunitat, de barri. En tot cas, no era un adoctrinament en el sentit clàssic del terme sinó que s’hi veia molta mà esquerra. Si no m’equivoco, a través de 4 Cantons va posar en marxa també uns diàlegs de joventut per tractar de temes d’actualitat i de creixement personal”, afirma Rafael Pradas, a qui tots els entrevistats assenyalen com el director executiu de la primera etapa de 4 Cantons. “Ho feia amb eficàcia i eficiència”, recorda Nicasi Camps. Però Prades diu que el director era en Sayrach, que és qui va crear el consell de redacció, qui proposava els temes i tenia la visió periodística. “A la vegada que feia propostes pròpies, animava la gent del consell de redacció a fer-ne de nostres.”

Sobre on es “tirava” la revista, en tenim dues versions. Segons Prades “la revista s’imprimia, si no m’equivoco, en una impremta del barri del Maresme que tenia un senyor que es deia Lorente, molt entregat a la causa.” Altres afirmen que es tirava a Sabadell, en l’empresa Serracanta, on també es va imprimir la segona època. A la contraportada portava la llegenda: “Con licencia eclesiástica”.

Antoni Trepat recorda les reunions i en Sayrach amb molta empenta i que es feien “trobades per decidir què es publicaria i com s’havien de tractar els temes”. El bisbe Vives afirma que Sayrach “escrivia bé, i promovia l’escriptura i el periodisme de barris, que toqués la realitat més punyent d’aquells temps de penúria i d’injustícies“.

A Paco Navarro, en Sayrach li va descobrir el món de l’escriptura. “Ens va fer un curset de periodisme i em va dir que jo tenia una forma d’escriure semblant a Azorin.” Per a Maria Dolors Rivelles, la creació de la revista “va donar valor a les nostres opinions i alhora va posar-nos a les mans una eina de reflexió, d’autoconstrucció i creació de comunitat”.

Josep Maria Huertas, que va ser l’impulsor i director de facto de la segona etapa de 4 Cantons, va escriure el 2001 a la revista Icària com era de difícil tirar endavant una publicació com la que era 4 Cantons de la primera època. “Cal tenir present que, durant el franquisme, publicar una revista requeria una sèrie de permisos difícils d’aconseguir. Pel concordat de la Santa Seu amb l’Estat espanyol, l’Església podia promoure les seves pròpies publicacions amb finalitats evangelitzadores. Algunes d’aquestes revistes van esdevenir autèntiques plataformes d’informació que anaven més enllà de la finalitat tolerada i van ensopegar amb els ulls vigilants de la censura, que funcionava dins del Ministeri d’Informació i Turisme.”

La segona etapa de la revista, en la qual el director legal era el vicari Joan Soler, també va patir ensurts, censura i un autosegrest. Quan l’estiu de 1975 els militars van fer empresonar Huertas (com s’explica en el capítol anterior, es va convertir en un referent de la lluita de la premsa antifranquista; com a resposta es va produir una vaga de premsa), la redacció va tirar endavant un número extraordinari en què van escriure periodistes de tota la ciutat de Barcelona, que en aquells moments no signaven en els seus mitjans com a mesura de protesta. El número va quedar molt bé però els advocats que portaven la defensa d’en Huertas van recomanar que no el poséssim en circulació per evitar mals majors. I vam cremar tota l’edició al pati de l’autora d’aquest article.

Quan el 1978 va acabar la segona etapa de 4 Cantons, alguns dels redactors van passar a formar part de l’Arxiu Històric del Poblenou, que s’havia creat el 1976. Vint anys després, el 1996, i per impuls del Josep Maria Huertas, es va començar a publicar la revista Icària que portava com a subtítol “Papers de l’Arxiu Històric”. La publicació, especialitzada en investigació històrica, es publica un cop a l’any i el 2023 ha tret el número 24 dedicat a la barriada de la França Xica.

---