‘En el record encara’, presentació del meu darrer dietari

OPINIÓ

ALBERT FABÀ

Tot va començar en un d’aquests canvis sobtats, de la tristor a l’eufòria. “M’he despertat poc abans de les sis. He tornat al llit, però ja no he pogut agafar altre cop el son. El cap em bull. Infinitat de projectes. Alguns de viables i altres totalment inversemblants”. Així començava el meu primer dietari. I és que el dijous, 10 de maig de 2018, en un d’aquests canvis, em vaig dir. “Faré un dietari”. La pensada, que hauria pogut quedar en res, ha tingut, finalment, un cert recorregut.

“Dietari ebrenc d’un bipolar” es va acabar publicant, al març del 2021. Tancava les seves pàgines poc després del Gran Tancament. I és que el llibre es pot interpretar també com un recull dels sentiments que es produeixen en plena reclusió, ja que acaba, precisament, en el moment que l’autor torna cap a Tortosa per cuidar la seva mare, després de quatre mesos sense poder-ho fer.

El nom d’aquesta primera entrega s’adiu, perfectament, al seu contingut. 

D’una banda, es tracta de detallar l’evolució dels cicles emotius, relacionats amb la bipolaritat, la malaltia que pateix l’autor d’aquestes ratlles. Com es pot apreciar en aquesta entrevista, que s’efectuà al Turó (la caseta de Tortosa on hi sojorna sovint), es tractava, en bona part de “sortir de l’armari”.

I de l’altra, es volia fer un ampli recorregut per les diverses contrades ebrenques. Les planes inacabables, els horitzons llunyans, els pobles allargassats, els paisatges deltaics. Els tarongerars i les hortes que voregen el riu. Les barrancades pregones de les aspres contrades del Port. L’estesa d’oliveres a les planes situades entre la vall de l’Ebre i els primers contraforts calcaris. O la serenor paisatgística de les terres altes.

S’hi poden trobar, també, altres temes laterals. Com alguns recorreguts literaris per clàssics universals com Guerra i Pau, Shakespeare, Camí de sirga o El quadern gris, el dietari de Josep Pla. I Raimon, és clar.

Jo no tenia previst anar més enllà. Però entre el 2022 i el 2023 s’esdevingueren un sèrie de fets, que em van portar directament a aquest segon dietari, que ara presentem.

A l’agost del 2022 van morir els meus dos progenitors. Primer, Alberto, el 4 del mes d’agost. I després Cinta, vint dies després. Ja eren grans. Més de noranta anys. Però la seva pèrdua sempre et deixa un buit, difícil d’omplir. Vaig viure el procés amb força serenor. Fins i tot al comiat de ma mare vaig poder cantar una cançó de Raimon. “Molt lluny”.

Molt lluny,
en les butxaques d’uns pantalons vells,
que ma mare guardava.
Ma mare ho guardava tot.

Però aquell setembre, a les Festes de la Cinta, en escoltar Pep Gimeno Botifarra, la serenor es convertí en emoció. “La seva veu, la lletra de Malaguenya de Barxeta, les castanyoles que fa anar, resseguint el ritme, quan deixa de cantar, els instruments de vent, tot em recorda al País Valencià.

Els ulls s’entelen. Cau alguna llàgrima. M’he deixat anar”.

El cas és que ma mare era d’Albocàsser. La capital de l’Alt Maestrat.

Però les males notícies mai no venen soles. El 28 de setembre mon cosí Lluís m’envia un missatge: “Aquesta nit passada mon germà Manolo ens ha deixat, ha mort d’un infart a la matinada”. Per passar pàgina, fins a cert punt, a Nadal i Cap d’Any, vam anar a visitar els nostres amics mallorquins, a Cartagena, la ciutat de Javi. La noia es diu Cata, un nom ben illenc, per cert. Feia poc que havia mort el pare de Javi i van agrair molt que els féssim costat. 

Doncs bé, un cop vam arribar a l’hotel, quan ja havia entrat el nou any, la Noemí va rebre la notícia que Jaume Sayrach havia traspassat. Feia poc que l’havíem anat a visitar, a la residència de les Germanetes dels Pobres. 

Lamentablement, no podríem ser al seu comiat. Havíem quedat amb mon tio José, lo germà de Cinta, que encara viu a Albocàsser, que visitaríem Morella. Més sorpreses. Quan estàvem dinant a la capital dels Ports, ens anuncien que ha mort el tiet de la Noemí. De seguida ens n’hi anem.

No s’acaba aquí la cosa. El 21 de febrer de 2023 mor la mare de la Noemí. De sobte. Era massa jove, com per morir. I tres setmanes després, el seu marit.

No sé exactament en quin moment, d’aquest devessall de morts, vaig decidir escriure el meu segon dietari. Però ho tenia clar. Jo volia fer-ne un sentit homenatge. D’aquí el títol. En el record encara.

La presentació que farem el proper dimecres 11 de març comptarà, al final, amb una cloenda molt especial. Cantaré una selecció de sis Cançons de la Roda del Temps (Cançó d’albada, Cançó del matí encalmat, Cançó del pas de la tarda, Cançó del capvespre, Cançó del triomf de la nit i Just abans de laudes) acompanyades de fotografies, molt maques, del fotògraf tortosí Rafel Ricote.

Per dir-ho amb paraules de Salvador Espriu, l’autor dels poemes, “Les cançons són dotze i constitueixen una meditació lírica del pas i de la presència de la mort al llarg del dolorós, confús, esbalandrat camí del l’home. Des de l’alba al tercer nocturn, quan torna a apuntar, en acabar-se la vigília, la llum d’una nova aurora, la mort té triada sempre la presa.

Expressada a traves d’unes poques i senzilles paraules, d’unes despullades paraules que gairebé són silenci, la meditació invita tanmateix l’home a mirar i comprendre mentre fa la seva via”.

Raimon hi va posar música. La música que jo també us cantaré, dimecres.